Fa una setmana encara no, Joan Solà publicava amb aquest títol la seva darrera columna al suplement de l’Avui, un comiat explícit i alhora, pel seu to, d’un optimisme auster i incorruptible.
[…]
Aquest era en Solà, adust i amable, exigent i comprensiu, savi i planer, respectuós i compromès. Ha estat un mestre que ens ha ensenyat a aprendre dels dubtes, perquè ha tingut l’honestedat de compartir-los tant o més apassionadament que les certeses. Sabia que la llengua és un fenomen viu, dinàmic, que fem els parlants cada dia, i per tant no veia en les gramàtiques gàbies de formol on se la preserva incòlume sinó eines útils si permeten analitzar-la i conèixer-la millor. I reconeixia en els bons escriptors, potser amb una punta de cordial enveja i tot, la capacitat de dur la llengua sempre més enllà en les seves possibilitats expressives conegudes.
De tot això n’ha deixat testimoni en els seus articles. Dels coneixements, vastos i rigorosos, en la seva obra i a les seves classes. I del compromís amb el país, si encara calia, en una compareixença exemplar, pel to i la claredat, davant els parlamentaris de Catalunya ara fa un any i mig.
Ara és el nostre deure retre-li homenatge. Demà, lluitar incansablement, com ho va fer ell. Per reivindicar el valor de la paraula. Per reforçar la nostra llengua. Per dur el nostre país fins a la plenitud.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!