Esperava amb deler i curiositat la 29a edició del Festival Internacional de Cinema de València, més conegut pel seu nom artístic: CinemaJove. Conec de la seva existència de fa molt però no sabia que era un festival consolidat i de referència a nivell europeu. Els números d’enguany parlen per ells mateix: 270 pel·lícules i 1400 curtmetratges inscrits provinents de països tan diversos com Moldàvia, Mèxic, Romania o Iran. La meva expectació però, tenia un al·licient afegit al gran interès cinematogràfic que una mostra tan ampla, heterogènia i diversa com aquesta desperta en qualsevol persona mínimament cinèfila. Potser ja heu endevinat el motiu d’aquest entusiasme: hi havíem presentat el nostre projecte: Una nit al Museu de Titelles. Des d’un bon principi i per diferents motius, érem conscients que teníem ben poques possibilitats d’ésser seleccionats, sobretot perquè només hi havia lloc per a 65 curtmetratges; és a dir, més de 1300 treballs quedarien fora de concurs. És per això que no ésser seleccionats no ens va sorprendre en absolut: sabíem que el nostre projecte escolar i “amateur” competia amb actors, productors i distribuïdores professionals d’arreu del món. I, també per aquest motiu, esperàvem visionar curtmetratges excepcionals pel que fa a la realització, l’originalitat i el llenguatge audiovisual emprat. Tanmateix, després de veure dos sessions del programa de curtmetratges, la decepció ha estat –mai més ben dit– de “cine”.
La nit del 25 de juny vaig acostar-me a la Filmoteca per veure el Programa 5 de la secció oficial de curtmetratges. M’hi va acompanyar Roger –amic de tota la vida i director d’Una nit al Museu de Titelles–. Ell, amant del cinema com és i excel·lent coneixedor –tècnic i teòric– d’aquest art, tenia encara més expectació que jo per veure els treballs. Estava convençut que serien d’una gran qualitat i originalitat. Malgrat tot, després de 6 curtmetratges i 107 minuts d’imatges, Roger estava poc menys que indignat: la selecció li havia semblat grotesca, d’una mediocritat exagerada. De fet, només salvava dos treballs de la crema total. Al dia següent, hi vaig anar tot sol i, per bé que vaig veure dos curtmetratges molt reeixits –En un lugar mejor i Metros útiles–, la ràtio de qualitat no va millorar: ni un argument original, ni una realització trencadora, ni un guió atrevit: de la gran majoria no en vaig poder salvar res. Una bagatge molt pobre si prenem en consideració els números i el prestigi d’aquest festival.
Supose que és un sentiment recurrent d’aquells qui han estat exclosos d’un concurs però, vist allò que hem vist, també és inevitable: Roger i jo tenim la certesa que Una nit al Museu de Titelles no hagués desentonat al bell mig de la resta de treballs. D’això, malgrat totes les limitacions del nostre projecte, n’estem totalment convençuts. Malgrat tot, aquesta qüestió no té cap importància; allò realment greu és pensar que dels més de 1300 projectes que han quedat fora, no n’hi havia cap superior a Hard Dream, Plug & Play o Never Ending Ever Changing, per nomenar tres exemples de curtmetratges que ens van semblar pèssims. Roger i jo coincidírem: ha d’haver, necessàriament, altres criteris de selecció, aliens a la qualitat i originalitat cinematogràfica. És molt més raonable i objectiu pensar això que atribuir-ho a la mediocritat dels més de mil projectes exclosos. I, quins serien aquests criteris paral·lels? Alguns són evidents i, fins a cert punt, legítims, com ara incloure una gran varietat de països i cultures a la programació; d’altres, no ho són tant, com el fet de ser curtmetratges subvencionats o provinents d’una productora o distribuïdora més o menys important. Allò que tenim molt clar però, és que rodar en valencià no suposava cap avantatge a l’hora d’ésser seleccionats: ni un sol llargmetratge o curtmetratge en la nostra llengua en cap de les seccions oficials. Ni un! I, òbviament, la presència del valencià als actes de Cloenda, Inauguració i demés protocols del Festival ha estat nul·la. Això sí: el nom del Festival havia de ser en valencià. Tot un detall.
