Del Sud
Crònica d'un llibre
Creuar el país de sud a nord o a l’inrevés sempre et dóna la possibilitat de descobrir indrets nous, especials, i de conéixer noves ciutats que et fan sentir més estima encara per la Terra. En el nostre camí entre València i Bao, vam tindre l’oportunitat de descobrir Figueres i Girona, dos ciutats on no hi havíem estat mai i de les quals, senzillament, ens hi hem enamorat.
A l’anada, vam decidir aturar-nos a Figueres, a la comarca de l’Alt Empordà, un municipi a tocar de La Jonquera i, per tant, molt a prop de les zones sota dominació francesa. El principal atractiu d’aquesta ciutat és la seua consagració total i absoluta a Salvador Dalí, un dels pintors catalans més destacats de tots els temps la petjada del qual se sent a tots els racons i carrers de Figueres.
Així, entre imatges i edificis impossibles, farcits de formes surreals i molt potents a nivell visual, vam buscar la Creperia Bretona per fer-nos un bon dinar i agafar forces de cara al cap de setmana a Bao, a la Catalunya del Nord. També vam tindre temps per passar per la Llibreria Surrealista, tafanejar entre els mil records allà presents i, fins i tot, comprar un magnífic llibre sobre la correspondència entre Dalí i J. V. Foix, un dels poetes més originals i agosarats de la història de la Literatura Catalana.
A la tornada, el lloc per parar i fer un bon àpat per agafar forces va ser Girona. Cap dels tres integrants de l’expedició valenciana hi havíem estat i la ciutat ens va sorprendre moltíssim per la seua gran bellesa i, sobretot, per la seua pau; era un diumenge per la vesprada i no se sentia ni una ànima, tot estava en calma, i només una immensa tronada, amb calabruix inclós, va trencar aquesta imatge pausada de l’única capital catalana que ens restava per descobrir.
Nosaltres, que som uns enamorats de València, tot i que a voltes és una nòvia un xic infidel, ens vam rendir als encants de Girona, als carrerons de la jueria i del centre històric, al fascinant barri de la Universitat i, com no, a l’ús quasi sistemàtic del català que ens va fer sentir, per un moment, que vivíem a un país normal. Decididament, si els vents ens porten algun dia lluny de València, Girona pot ser un port més que desitjable per anar a parar.
Aquestes van ser les nostres experiències principatines del cap de setmana. Dos nous municipis que unim a la llista de llocs del nord que hem tingut el plaer de visitar gràcies a la nostra petita aventura literària, com Montblanc, Artesa de Segre, Barcelona, Vilanova i la Geltrú o Sallent.
(A la imatge, l’espectacular edifici del Museu Dalí, a Figueres; si clickeu baix, veureu una panoràmica preciosa de Girona.)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si torneu a Girona, o a Celrà (a 12 Km.) per presentar el vostre llibre, per exemple, no dubteu a contactar amb mi. Per aquí es desconeix tant València … i anar-hi fa mitja por… a veure què ens trobarem… els valencians són una mica rars. això és el que pensa la gent. L’any passat a Celrà va tocar en Miquel Gil i vaig flipar …
Ja ho sabeu… M’ofereixo a fer de guia.
Sé el per què per a tu no vivim en un “país normal”. Sempre eixes frases “puya” per a donar a entendre que tot, des de un menjar fins un viatge pel melic del “pseudopaís” català gira alrededor de l’enfermitza ideologia nacionalista. L’objectiu l’hem de portar a tots els àmbits de la nostra vida. No?.
Vivim en un país, Espanya, més que normal. Sols els nacionalistes el volen fer “anormal”. A nosaltres els espanyols ens ha costat molt trobar la llibertat, després de tants anys d’oscurantisme, i nacionalistes com Franco -fa uns anys- i nacionalistes perifèrics ara, ens han volgut i volen trencar la pau dels valencians, dels catalans… dels espanyols en general.
Però la normalitat està constituida a Espanya, un lloc on la nostra cultura es respectada, on jo puc parlar un dels nostres dos idiomes (valencià i castellà) i on cap nacionalista ens va a imposar mai els seus deliris d’arrels autoritàries, insolidàries i feixistes (com han demostrar altres nacionalismes més lllunyans com l’alemà als anys 30…)
Vivim a un país normal. I Dalí, un dels pintors espanyols més importants del segle XX, ho sabia. Per això mai pergué el temps en temes nazionalistes.