De bon matí eixim cap a Montblanc, a la comarca de la Conca de Barberà, acompanyats de Xavi Sarrià, Miquel Gironès i Jaume Guerra. Allà, han preparat un bon sarau amb els alumnes de l'institut Martí l'Humà. És una trobada especial i, com a tal, mereix una entrada diferent. No som nosaltres els autors de les línies que es llegeixen a continuació; donem veu a l'Anna Vinyoles, la mestra responsable d'aquesta gran festa.
"Bé, quan s'acaba l'estrés, apareix el cansament, i després del descans, arriba la calma. I en calma i amb la distància necessària, ja puc fer balanç de la magnífica jornada que vàrem viure ahir, divendres 23 de maig, a l'IES Martí l'Humà: una esplèndida jornada que fluí de manera deliciosa.
Cap a les dotze del matí arribaven els autors del llibre que es presentava Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio, i els membres del grup Xavi Sarrià, Miquel Gironès i Jaume Guerra, i la jornada literària i musical que tantes cabòries ens havia ocasionat arrencava sense marxa enrere... Quina emoció! I va ser arribar i moldre: un breu passeig cap als lavabos i directes cap a la sala d'audiovisuals, on la taula, les cadires, els nanos, el micròfon i l'aigua per als oradors ja estaven preparats.
I l'emoció continguda durant dies, tant a les classes i als passadissos, esclatà de cop: només d'entrar a la sala, els alumnes començaren a aplaudir i xisclar, talment com si anessin a presenciar un concert. Quina emoció!!! Quan per fi es calmaren i tingueren les càmares i els mòbils a punt, començà l'acte. En primer lloc parlaren els autors que, encara que en algun moment els alumnes ho oblidessin (ja se sap que l'adolescència té aquestes coses...), eren els protagonistes de l'acte. Trencà el gel l'Hèctor Sanjuan, qui explicà la situació política i lingüística actual del País Valencià, posant l'accent en les dues valències: aquella que ens arriba mitjançant els mitjans de comunicació i aquella que la majoria de mitjans de comunicació oculten, aquella que ells viuen i estimen. Seguidament parlà l'Antoni Rubio, qui sobretot explicà que triaren Obrint Pas com a exemple de joves que, tot i la depriment situació de partida, han aconseguit alterar el context i, així, el decurs de la història del País Valencià.
Després vingué el torn d'en Xavi, qui sobretot emfasitzar que, com a adolescents que ells també van ser, alumnes de l'Institut de Batxillerat Benimaclet, se sentien molt identificats amb el públic que tenien: va ser entre les aules que a poc a poc s'anà consolidant el projecte de fer un grup de música per fer difusió del seu missatge, i explicà com entre tots, els del grup i els seus companys, anaven obrint el camí. I els alumnes començaven a babejar... A continuació fou el torn del dolçainer, qui de seguida es posà l'auditori a la butxaca: primer, perquè com aquell qui no vol la cosa va donar alguna idea gamberra (o brètola!) als alumnes, però sobretot perquè transmeté el missatge que, tot i que a vegades ens vulguin fer creure que només hi ha un camí, seguint el propi camí i transcorrent-lo amb la nostra llengua també es pot arribar molt lluny. Els primers passos poden ser molts durs, però si un s'ho curra, els fruits sempre arriben. I aquí també els profes començaren a babejar...
Clausurava el torn de parla de la taula en Jaume, qui explicà que, essent un estudiant de música amb inquietuds importants, passà d'anar a un concert d'Obrint Pas i Inadaptats com a públic a trobar-se dalt dels escenaris immers enmig de la Internacionalista Tour. Tot un canvi, sí senyor.
Per fi, el torn de paraula obert per al públic: tots aquests dies atabalant-me amb tot el que preguntarien, tot el que els dirien quan els tinguessin davant, i només se sentiren un parell de veus. Quanta boca!!! Finalment, el torn de la música. Amb tots els alumnes s'havien preparat un parell de cançons. Una, ni la vàrem intentar ja que l'altra, la primera, va quedar com una olla de grills. De fet, sort de la percussió que improvitzà en Gironès i de la gentilesa d'en Xavi de donar l'entrada i acompanyar en els moments crítics de la cantada, perquè sinó... I els alumnes demanant-ne una altra... Tanta barra que tenen a vegades i en el moment de cantar la vergonya els feu empassar la llengua! Veure per creure!
Aquest procés s'havia de repetir una altra vegada, un cop canviat l'auditori, òbviament, ja que a la sala on ho férem no hi cabien tots els alumnes que havien de gaudir de l'experiència. Com bé va dir en Miquel, va ser com un petit dejavú per a tots aquells que repetíem. Ara, alguns no ens queixàvem, no, ans el contrari! Els moments més crítics van ser, com era d'esperar, els finals, tant el del primer torn com, sobretot, el del segon. Els alumnes, abans de sortir de la sala i tornar a les aules, varen acumular-se davant la taula per aconseguir les firmes de tots els present, ja fos en papers, llibres, banderes, cd's o gralles... Tot un espectacle, del qual (suposo que no cal que us digui) vaig participar anant amb el meu llibre i el boli perseguint a les meves víctimes, com una més. Quan s'acabà la bogeria, anàrem a dinar tots plegats, dolçor inclosa, i fou un gustàs. Qui més qui menys, tots ens endisarem, entre mos i mos, en una conversa d'allò més interessant, en què tothom hi deia la seva, alguns de peu i tot! Tota una delícia de dinar, vaja!
En resum, doncs, puc dir que va ser tot un èxit. D'entrada, sembla que els visitants quedaren contents de la jornada (i el vi!) i disfrutaren de l'experiència de posar-se davant de cent alumnes dues vegades consecutives. I els alumnes contents, satisfets i tocats per la jornada, tocats per la proximitat dels seus ídols i satisfets pel missatge d'esperança, més conscients de ser (com són) el futur del seu esdevenir i del nostre poble. I jo, ja us ho podeu imaginar, encantada de la vida: encantada d'haver gaudit de la companyia d'unes persones tant agradables i interessants, d'inquietuds tant properes a les meves; i, sobretot, encantada de la vida per haver aconseguit arribar als alumnes, per haver aconseguit muntar un acte que els estimuli en més o menys mesura per sempre més, que al cap i a la fi d'això es tractava. Ha estat un immens plaer, i resto absolutament agraïda a tots aquells que ho heu fet possible, inclosos aquells que, estoïcament, m'heu aguantat els nervis d'aquests dies. MIL GRÀCIES ENCARA!".
A tu Anna, gràcies per tot. Una forta abraçada des del Sud.
I després dels vídeos, encara queda la galeria fotogràfica que il·lustra aquesta presentació tan aborronant.
