Cridats a la paternitat.

Aquesta primavera he tingut l’ocasió de llegir un llibre titulat: El retorn del fill pròdig, del sacerdot catòlic Henri JM Nouwen, basat en un quadre del cèlebre pintor holandès Rembrandt.

EL QUADRE DE REMBRANDT REPRESENTA  “EL FILL PRÒDIG”, UNA DE LES PARÀBOLES DE JESÚS.

Sant Lluc. Capítol 15. Versicles, 11-32

Hijo_Pr_digo_Rembrandt

 

Llegir l’experiència de l’autor i establir una comparació  entre les profundes reflexions ètico-teològiques que l’obra li va desvetllar, i algunes concepcions personals sobre la paternitat, felicitat i llibertat; ha esta tot un.

Tot i que les consideracions de l’autor sobre la gràcia i la virtut que segons ell ens és donada, no sempre concorden amb la meva visió sobre el cultiu de les qualitats humanes  i l’exercici vers al procés d’evolució personal, coincideixo del tot amb la seva visió sobre els camins profunds de retorn cap a Déu, ja que en realitat no són res més que un simbolisme per representar el procés d’alliberar-nos de comportaments egoïstes i canalitza-nos en línies de comportament ètic i moral on el bé col·lectiu sigui la nostra fita, sense descuidar el respecte cap a la nostra pròpia vida.

Penso que podem parlar sense recança d’una obra mestra que mostra el camí evolutiu de l’esperit, tot explicant com aquesta travessa entronca directament amb la llibertat d’acció, la crida a la paternitat i la cerca de la felicitat.

Sembla que  Rembrand debia sentir una especial predilecció per aquest  tema. Trenta anys abans havia pintat “El fill pròdig vividor”, en el qual  s’autorretrataba amb la seva dona Saskia en un bordell, representant clarament, una etapa d’eufòria personal, professional i de concepció superficial del sentit de la  vida, on la llibertat és entesa com la no adquisició de compromisos i la felicitat queda directament supeditada a l’èxit professional, el protagonisme i la capacitat  d’adquisició de productes materials i altres serveis relacionats amb els plaers sensorials.

No obstant això, “El retorn del fill pròdig” que pinta després de la mort de la seva dona i els seus fills, després  del desprestigi professional amb la consegüent ruïna econòmica…, transmet un missatge ben diferent a través del qual sembla fer-se reconeixedor de la gravetat del pecat per fer-se mereixedor de la grandesa de la misericòrdia.

Dos elements són, en la meva opinió, els canalitzadors d’aquest gran  missatge:

El primer, fa referència  a la il·luminació: a partir de la tècnica del clar-fosc, el pintor  focalitza l’atenció en l’abraçada del pare i el fill retornat, mentre  que a l’altre extrem, en un discret focus de llum, ens mostra el fill obedient que observa l’escena amb recel i espectació però sense cap mena d’implicació.

El segon, fa referència als personatges de la història: captats amb tal mestratge, que ens descobreixen a nosaltres mateixos, de manera inevitable.

Anem al fill pròdig: la seva marxa és un acte molt ofensiu, perquè en demanar la seva part de l’herència en vida del pare, està obviant que el seu dret sobre les propietats familiars comença quan acaba l´ús i gaudi que correspon al seu pare. Trenca, així, amb la tradició i els valors d’una comunitat de la qual ell n’és part.  Torna desposseït de tot, amb el cap afaitat, sense roba….només conserva la seva espasa com a signe del seu origen noble; en mig de la seva degradació es reconeix  com a fill del seu pare i s’aferra a aquest fet com a símbol de recuperació de la  dignitat personal.

D’altra banda, és ben curiós com Rembrandt representa la connexió entre el pare i el fill obedient: els dos tenen barba i llueixen llargues túniques vermelles; la llum projectada sobre el rostre del fill gran impacta també sobre la cara del pare. Semblen Tenen molt en comú, encara que l’actitud que mostren davant del retorn és molt diferent. La rigidesa i immobilisme del fill gran queda accentuada pel llarg bastó que sosté a les seves mans tancades, sense desig d’acostar-se, creant tensió. En el fons, Rembrandt retrata un altre fill perdut, perquè encara que s’ha quedat a casa acomplint amb les seves obligacions i honorant el seu pare, el temps l’ha anat fent més insatisfet i menys lliure. Un bon indicador d’aquest estat és la queixa, la impossibilitat d’alegrar-se del retorn del seu germà. El seu comportament eixut i impenetrable el converteix en un estrany davant d’avant del seu pare del qual també n´era  lluny encara que mai no hagués marxat.

El pare és  l’autèntic protagonista del quadre. El seu rostre és l´únic que es mostra íntegre
És molt significatiu que Rembrandt hagi triat un ancià amb les mans obertes per representar l’amor de Déu i la misericòrdia davant el penediment.
Hi ha alguna cosa de  maternal en aquestes mans obertes: la dreta, fina i elegant, sembla la d’una mare, mentre que l’esquerra és ferma i rugosa com la d’un pare.

En definitiva, el quadre ens revela que és necessari haver viscut la condició de fill amb plenitud per poder convertir-nos en el pare misericordiós que perdona i acull incondicionalment. O no  són el perdó i la generositat, les finalitats últimes de la nostra vida espiritual?

Però, com podem viure amb plenitud la nostra condició de fill?

Éssent una mica fill pròdig, éssent una mica fill gran. Podem ser fill pròdig quan cerquem la llibertat sense ofendre als qui ens estimen i sense la rebel.lia com a finalitat. Podem ser-ho quan sabem trobar el camí del retorn si ens adonem que hem anat a cercar allà on és impossible trobar.

Podem ser fill gran assumint les nostres responsabilitats, sense convertir-nos en esclaus de les nostres pròpies decisions. Podem ser-ho quan el nostre compromís és lliure i voluntari i per això no ens convertim en persones rencoroses que jutgen i condemmen els altres.

Podem arribar a la paternitat misericordiosa en la mesura que  el dolor és reconegut com una disciplina del cor davant les ofenses dels altres i de les nostres pròpies. Quan el dolor ens permeti veure més enllà  del nostre mur i comencem a prendre consciència del sofriment que suposa el descarrilament humà, podrem arribar a l’autèntica solidaritat amb els altres i ens podrem començar a emmirallar en aquest ancià que Rembrandt va pintar poc abans de morir, quan se sentia una mica fill pròdig, una mica  fill gran. Quan començava a sentir-se pare que pot acollir i perdonar i al mateix temps, necessitava l’abraçada del Pare misericordiós sobre el que projectem la nostra pròpia existència.

.

Per què en diem Educació Física, quan és iniciació a la carrera esportiva?

M’agrada observar els infants trepitjant bassals amb les botes de pluja, contemplant amb atenció una filera de formigues o recollint petxines a la sorra de la platja.

Tots sabem l’afinitat natural que els infants tenen vers la natura i la capacitat que aquesta té per aconseguir que els nanos es mantinguin llargues estones mirant les plantes, els insectes o l’aigua.

Diu Rachel Carson en El sentido del asombro -1956- que aquest fenòmen es produeix perquè els infants són més petits i es troben més prop de la terra de nosaltres; per aquest motiu perceben molt millor algunes de les exquisides obres que es troben a la natura en una escala de miniatura i que passen desapercebudes per als adults que anem massa ràpid mirant cap a tot arreu i al mateix temps, cap enlloc.

La natura té un paper més important en el procés d’aprenentatge del que ens podem imaginar, doncs proporciona l’oportunitat d’adquirir experiència i coneixement per invenció o descobriment a partir de moviment espontani i a un ritme pausat. Hem d’acceptar que actualment estem mutilant aquest procés i estem bombardejant els infants amb estímuls externs a un ritme sobreaccelerat.

Passem el primer any de vida d’un infant ensenyant-lo a caminar i a parlar i la resta de la seva escolaritat demanant-li que s’assegui i calli.  Alguna cosa no funciona. (Neil Degrasse Tysson)

Sembla que a hores d’ara hom accepta que el cos no només serveix per transportar l’ànima, sinó que és natura en si mateix. És capacitat física que, juntament amb la capacitat de pensament, consciència i voluntat; constitueix la naturalesa humana.

Dir que la capacitat física es pot desenvolupar, vol dir que es pot educar. Potser d’aquí la terminologia d’ Educació Física tan estesa en l’àmbit escolar. En la meva opinió, aquesta terminologia adquireix tot el sentit si és plantejada en la línia personalitzadora de millora del cos per a la millora de la ment i l’esperit. El problema o contradicció ve quan l’ esport escolar sembla ser el primer graó cap a la carrera esportiva d’alguns infants.

La societat de consum ha generat la indústria de l’esport, convertint-lo en una potència mediàtica i comercial amb denominacions com “esport d’alta competició” o “centre d’alt rendiment esportiu”, on la pròpia nomenclatura ja deixa entreveure les seves connotacions lesives, com  l’exigència desmesurada sense més objectiu que el rendiment.

L’esport es converteix doncs, en quelcom insaludable; no només a nivell físic, sinó també a nivell emocional, intel·lectual i de retruc, social.

Així les coses, quins requisits hauria d’acomplir l’Educació Física per poder fer honor al seu nom?

1. Ha de ser una contribució a l’acceptació del propi cos i les seves limitacions.

2. Ha de ser un element mediador davant els patrons de bellesa promoguts pels mitjans de comunicació.

3. Ha de tenir capacitat integradora per a tots aquells/es que per naixement, accident o malaltia, tenen alguna limitació física.

4. Ha d’esquivar qualsevol iniciativa que condueixi a l’angoixa o agonia davant d’un esforç esclavitzador amb l’objectiu d’aconseguir una marca o posició.

5. Ha de promoure el joc en equip i el compliment de les regles.

L’esport entès d’aquesta manera seria  Educació Física i faria bon honor a l’heritatge que ens van deixar els clàssics gregs on l’Olimpíada era una font de socialització, integració i camí cap a la plenitud personal.

Evidentment, hi havia una lògica derivada en el desenvolupament de l’activitat econòmica, però no només. Actualment, hem convertit la derivada en el valor principal que condiciona tota la resta.

 

L’escola ens desaprèn l’amor?

Llegeixo i rellegeixo Roger Garaudy en el seu llibre Paraula d’home (1979) on ens parla, d’una manera molt simple i entenedora, d’una sèrie de qüestions essèncials en l’existència humana: l’autoretrat, la idea d’home, el plaer, la infància, el sentit de la vida, el present, el futur…i l’amor.

L’autor enceta el capítol dedicat a un dels sentiments que es considera més noble i més digne de la condició humana amb la següent cita:

D’aquesta vida només he après una cosa: he après a estimar.  Només us desitjo una cosa: saber estimar. Aragon “J’abats mon jeu”.

Seguidament, fa una consideració que comparteixo plenament i que ha estat la que m’ha motivat a escriure aquestes ratlles:

L’escola s’ha entossudit en desprendre’ns l’amor.

No cal dir que l’adolescència, com a període caracteritzat pels canvis físics i pel descobriment d’una nova identitat, desitjos i emocions; es converteix en una etapa d’especial vulnerabilitat que fa recomanable un acompanyament per construir la personalitat en confiança i bona salut.

Des del punt de vista pedagògic, l’educació afectiva i sexual hauria de contribuir al desenvolupament de la personalitat integrant-la de manera harmònica i saludable en el món relacional de l’adolescent just en l’etapa en la que es fa la transició d’una situació de dependència natural, a la independència personal com a resposta a la necessitat de fer la vida per iniciativa pròpia i no per extensió o delegació dels altres.

Lamento constatar el reduccionisme en el que han caigut els programes sobre educació afectiva i sexual adreçats a escoles i instituts promocionats conjuntament pel Departament d’Ensenyament i el Departament de Salut. Es limiten a estructurar una sèrie de mòduls i propostes didàctiques que  hauran de dur a la pràctica els propis docents i que no tenen altre horitzó  que la prevenció de comportaments de risc davant la salut.

Sense menystenir la necessitat de promoure hàbits i actituds saludables, hem de desfer-nos com abans millor d’aquesta tècnica pragmàtica de la procreació anomenada educació sexual que desdibuixa el concepte d’amor i fins i tot, de sexe.

Recollint algunes idees de Roger Garaudy i fent uns cronològica a la mutació que ha sofert el concepte des dels clàssics grecs al Cristianisme, faré algunes consideracions:

D’una banda, observem que els primers el plantegen com una totalitat abstracta del bé. En definitiva, no és amor a ningú en concret sinó amor al mateix amor.

D’altra banda, el Cristianisme reemplaça la concepció grega de l’amor  i el representa en un amor encarnat que dóna valor al món de l’altre. Amor a Jesucrist  -que pot ser estimat com humà-  trobant en l’altre  allò que ens manca per al cultiu de la plenitud. Per amor som convidats a sortir de nosaltres mateixos.  L’amor no es té si no es dóna.

Estimar un home o una dona és descobrir una dimensió nova de la vida que ens fa prendre consciència dels nostre límits i del poder que tenim per superar-los. La gelosia no és amor sinó sentit de possessió que pretén reduir a l’altre a les nostres pròpies dimensions i destruir en ell el que és diferent de nosaltres.

És cert que el jovent, fugint de l’antiga dualitat entre cos i ànima segons la  qual les relacions sexuals estan impregnades d’una mena de desprestigi, ha creat un nou separatisme segons el qual la sexualitat pot arribar a ser un joc reduït a les sensacions.

Aquest separatisme, alimentat insistentment pels mitjans de comunicació, ignora la plenitud de l’amor i torna a trencar la unitat humana al mateix nivell que el dualisme cristià que defensa que les relacions entre sexes només són lícites de cara a la reproducció.

Cal veure en les relacions sexuals entre home i dona la celebració de compartir l’existència en diàleg amb l’altre en un acte que no pot separar el vessant físic de l’espiritual.

El subjecte humà és un tot que no pot ser tractat fragmentariament. Aquesta integralitat demana un plantejament educatiu global.

L’essència dels mots

Els premis Baldiri Reixac atorgats per la Fundació Carulla suposen un reconeixement ben explícit a les bones tasques que duen a terme moltes escoles i instituts d’arreu dels territoris de parla catalana. La jornada de presentació d’enguany ha estat una bona ocasió per comprovar que  les conviccions de mestres i professors poden generar en l’alumne la força i la motivació necessària per treballar en favor d’un determinat objectiu. Especialment suggerent va ser la presentació de l’experiència de l’IES Almussafes (d’Almussafes), centrada en el treball de la poesia amb alumnes de secundària.

Certament, la poesia és un acte creatiu  que juga en la frontera del llenguatge per situar-se en el límit entre allò que no es pot dir, i la necessitat i la possibilitat de dir-ho. L’essència de la poesia és la cerca de la veritat, és un gran exercici d’introspecció  que es construeix des de la sensibilitat i per a la bellesa a la qual els clàssics grecs van reservar un espai de distinció  que la nostra civilització ha reduït al patró estètic que ens marca la societat de consum i que deforma el sentit de la sensibilitat de manera clarament intencionada.

Precisament per ser una creació humana com cap atra, convé anar més enllà del seu sentit  etimològic –poiesis: creació, fabricació-, per explorar el seu vessant pedagògic i fins i tot, filosòfic. La poesia ha de ser objecte d’interès de qualsevol persona amb sensibilitat educadora; doncs, de la mateixa manera que és un gènere literari que es resisteix als convencionalismes de la semàntica i la gramàtica de referència, es constitueix  com l’expressió lliure i radical de la comprensió del món des de la pròpia singularitat.

Cal que la poesia entri per la porta gran a les aules. La construcció  personal  d’infants i adolescents no pot quedar al marge de la riquesa lingüística, la sensibilitat, la cerca dels sentits, del cultiu de valors en l’ètica i l’estètica; en definitiva, de la humanització que aquesta ens ofereix.

A propòsit de l’escola tradicional

En un article publicat el 21 de juliol pel diari ARA, el pedagog Gregorio Luri presenta una queixa al suposat absolutisme en contra de l’escola tradicional per part dels que  genèricament denomina partidaris de l’Escola Activa i la innovació educativa.

Desconec si sota aquesta etiqueta  inclou també pedagogs  que van liderar la  renovació pedagògica a principis de segle XX, com Eladi Homs-vocal tècnic i secretari del Consell d’Investigació Pedagògica, després Consell de Pedagogia. Va dissenyar i organitzar la primera Escola d’Estiu que, avalat per Prat de la Riba, ara fa cent anys, va refer  la migrada formació dels mestres catalans i va donar-los a conèixer els darrrers corrents pedagògics fonamentats en coneixements científics de medicina i psicologia.

En qualsevol cas, voldria fer algunes consideracions  amb relació a aquesta escola  que el Dr.Luri anomena“tradicional”.

1.La primera consideració és relativa al terme emprat.

L’escola  que coneixem va ser creada pels il·lustrats front a l’educació elitista per  donar instrucció general a tots els ciutadans, fins que va tocar sostre i els ciutadans cultes de filosofia existencialista van impulsar l’Escola Nova, amb bases científiques i una pedagogia creativa contrària a  la uniformització dominant. Penso que el terme tradicional no s’ajusta, podria dir-se convencional, atès que el primer fa referència a un heretatge cultural al que l’educació no pot renunciar per bé que ha d’actualitzar segons les necessitats socials. Convencional té unes connotacions relacionades amb una organització i metodologia aplicada de manera molt generalitzada malgrat els matisos que pugui haver-hi en cada cas. No hi ha avui una escola purament tradicional limitada al model de l’escola uniforme dels inicis del segle XIX perquè els infants i joves d’avui viuen en un entorn ben diferent.

2. La segona fa referència al concepte de perdurabilitat.

Com a indicador d’eficàcia, el considero insuficient. La inquisició, l’esclavisme o l’apartheid… van resistir molts anys i no han estat institucions dignes de la condició humana.

Però si es tracta de presentar la perdurabilitat  com a valor afegit, llavors no me’n puc estar d’esmentar alguns mètodes de l’antiguitat clàssica que  el Dr. Luri deu conèixer molt millor que jo: la maièutica socràtico-platònica -ensenyar preguntant-, el peripapetisme d’Aristòtels-ensenyar passejant- o l’ensenyar deleitant, d’Horaci. El gènere speculum princeps-ensenyar al príncep- es presentava explícitament com alternativa d’aprenentatge repetitiu i poc creatiu. Així doncs, potser haurem d’acabar acceptant que l’Escola Nova o Escola Activa sempre tan vinculades a la innovació, defensen uns mètodes encara més antics que els mètodes de la letra con sangre entra, que van anquilosar la universitat europea des de l’edat mitjana.

3. La tercera i darrera consideració és una picada d’ullet a aquells alumnes que sobresurten per mèrit propi.

És un reconeixement a quells nois i noies  dels ambients més desfavorits que exel.leixen sense que els professionals ens hàgim d’ atribuir el mèrit. Estic ben convençuda que aquests genis i capacitats que anomena el Dr. Luri, ho haurien estat igual amb independència de l’ensenyament que hagueren rebut. Treure pit veient aquest col·lectiu no ens pot fer oblidar que la nostra veritable ocupació és la gran massa de nens i joves que queden  ofegats en una escola hostil i no  poden desenvolupar altra habilitat que  la  resiliència personal.

En la meva opinió, parlar d’escola tradicional no té cabuda en els nostres dies. Necessitem una escola personalitzadora amb mestres que sàpiguen llegir les aportacions de models anteriors i alhora les necessitats de compensar el ritme d’una societat frenètica. Mestres que s’acostin a les experiències dels infants  convençuts que a pensar s’aprèn pensant, sense caure en  l’extrem de defensar mètodes poc fonamentats que només exalten la capacitat de la raó i confonen el treball autònom amb formar alumnes autodidàctes.

Una bona classe magistral és tan educativa com un bon treball cooperatiu, un exercici de memorització i recitació d’un poema, o una exposició en grup. Practicar mecànicament les operacions matemàtiques és necessari per adquirir la seguretat que obre la porta a la comprensió funcional dels problemes.

Rachel Larson, en el seu llibre  El sentido del asombro ( Ediciones Encuentro) ja parlava als anys cinquanta sobre la necessitat d’acompanyar  l’infant en el seu procés de sorprendre’s i sentir curiositat. Ja és sorprenent que una científica observadora i amb un itinerari de vida reflexiu, faci aportacions que hauríem de poder fer els professionals de l’educació.
https://www.ediciones-encuentro.es/libro/el-sentido-del-asombro.html