EDUCÀLIA PEDAGÒGICA

M’agrada observar els infants trepitjant bassals amb les botes de pluja, contemplant amb atenció una filera de formigues o recollint petxines a la sorra de la platja.

Tots sabem l’afinitat natural que els infants tenen vers la natura i la capacitat que aquesta té per aconseguir que els nanos es mantinguin llargues estones mirant les plantes, els insectes o l’aigua.

Diu Rachel Carson en El sentido del asombro -1956- que aquest fenòmen es produeix perquè els infants són més petits i es troben més prop de la terra de nosaltres; per aquest motiu perceben molt millor algunes de les exquisides obres que es troben a la natura en una escala de miniatura i que passen desapercebudes per als adults que anem massa ràpid mirant cap a tot arreu i al mateix temps, cap enlloc.

La natura té un paper més important en el procés d’aprenentatge del que ens podem imaginar, doncs proporciona l’oportunitat d’adquirir experiència i coneixement per invenció o descobriment a partir de moviment espontani i a un ritme pausat. Hem d’acceptar que actualment estem mutilant aquest procés i estem bombardejant els infants amb estímuls externs a un ritme sobreaccelerat.

Passem el primer any de vida d’un infant ensenyant-lo a caminar i a parlar i la resta de la seva escolaritat demanant-li que s’assegui i calli.  Alguna cosa no funciona. (Neil Degrasse Tysson)

Sembla que a hores d’ara hom accepta que el cos no només serveix per transportar l’ànima, sinó que és natura en si mateix. És capacitat física que, juntament amb la capacitat de pensament, consciència i voluntat; constitueix la naturalesa humana.

Dir que la capacitat física es pot desenvolupar, vol dir que es pot educar. Potser d’aquí la terminologia d’ Educació Física tan estesa en l’àmbit escolar. En la meva opinió, aquesta terminologia adquireix tot el sentit si és plantejada en la línia personalitzadora de millora del cos per a la millora de la ment i l’esperit. El problema o contradicció ve quan l’ esport escolar sembla ser el primer graó cap a la carrera esportiva d’alguns infants.

La societat de consum ha generat la indústria de l’esport, convertint-lo en una potència mediàtica i comercial amb denominacions com “esport d’alta competició” o “centre d’alt rendiment esportiu”, on la pròpia nomenclatura ja deixa entreveure les seves connotacions lesives, com  l’exigència desmesurada sense més objectiu que el rendiment.

L’esport es converteix doncs, en quelcom insaludable; no només a nivell físic, sinó també a nivell emocional, intel·lectual i de retruc, social.

Així les coses, quins requisits hauria d’acomplir l’Educació Física per poder fer honor al seu nom?

1. Ha de ser una contribució a l’acceptació del propi cos i les seves limitacions.

2. Ha de ser un element mediador davant els patrons de bellesa promoguts pels mitjans de comunicació.

3. Ha de tenir capacitat integradora per a tots aquells/es que per naixement, accident o malaltia, tenen alguna limitació física.

4. Ha d’esquivar qualsevol iniciativa que condueixi a l’angoixa o agonia davant d’un esforç esclavitzador amb l’objectiu d’aconseguir una marca o posició.

5. Ha de promoure el joc en equip i el compliment de les regles.

L’esport entès d’aquesta manera seria  Educació Física i faria bon honor a l’heritatge que ens van deixar els clàssics gregs on l’Olimpíada era una font de socialització, integració i camí cap a la plenitud personal.

Evidentment, hi havia una lògica derivada en el desenvolupament de l’activitat econòmica, però no només. Actualment, hem convertit la derivada en el valor principal que condiciona tota la resta.

Llegeixo i rellegeixo Roger Garaudy en el seu llibre Paraula d’home (1979) on ens parla, d’una manera molt simple i entenedora, d’una sèrie de qüestions essèncials en l’existència humana: l’autoretrat, la idea d’home, el plaer, la infància, el sentit de la vida, el present, el futur…i l’amor.

L’autor enceta el capítol dedicat a un dels sentiments que es considera més noble i més digne de la condició humana amb la següent cita:

D’aquesta vida només he après una cosa: he après a estimar.  Només us desitjo una cosa: saber estimar. Aragon “J’abats mon jeu”.

Seguidament, fa una consideració que comparteixo plenament i que ha estat la que m’ha motivat a escriure aquestes ratlles:

L’escola s’ha entossudit en desprendre’ns l’amor.

No cal dir que l’adolescència, com a període caracteritzat pels canvis físics i pel descobriment d’una nova identitat, desitjos i emocions; es converteix en una etapa d’especial vulnerabilitat que fa recomanable un acompanyament per construir la personalitat en confiança i bona salut.

Des del punt de vista pedagògic, l’educació afectiva i sexual hauria de contribuir al desenvolupament de la personalitat integrant-la de manera harmònica i saludable en el món relacional de l’adolescent just en l’etapa en la que es fa la transició d’una situació de dependència natural, a la independència personal com a resposta a la necessitat de fer la vida per iniciativa pròpia i no per extensió o delegació dels altres.

Lamento constatar el reduccionisme en el que han caigut els programes sobre educació afectiva i sexual adreçats a escoles i instituts promocionats conjuntament pel Departament d’Ensenyament i el Departament de Salut. Es limiten a estructurar una sèrie de mòduls i propostes didàctiques que  hauran de dur a la pràctica els propis docents i que no tenen altre horitzó  que la prevenció de comportaments de risc davant la salut.

Sense menystenir la necessitat de promoure hàbits i actituds saludables, hem de desfer-nos com abans millor d’aquesta tècnica pragmàtica de la procreació anomenada educació sexual que desdibuixa el concepte d’amor i fins i tot, de sexe.

Recollint algunes idees de Roger Garaudy i fent uns cronològica a la mutació que ha sofert el concepte des dels clàssics grecs al Cristianisme, faré algunes consideracions:

D’una banda, observem que els primers el plantegen com una totalitat abstracta del bé. En definitiva, no és amor a ningú en concret sinó amor al mateix amor.

D’altra banda, el Cristianisme reemplaça la concepció grega de l’amor  i el representa en un amor encarnat que dóna valor al món de l’altre. Amor a Jesucrist  -que pot ser estimat com humà-  trobant en l’altre  allò que ens manca per al cultiu de la plenitud. Per amor som convidats a sortir de nosaltres mateixos.  L’amor no es té si no es dóna.

Estimar un home o una dona és descobrir una dimensió nova de la vida que ens fa prendre consciència dels nostre límits i del poder que tenim per superar-los. La gelosia no és amor sinó sentit de possessió que pretén reduir a l’altre a les nostres pròpies dimensions i destruir en ell el que és diferent de nosaltres.

És cert que el jovent, fugint de l’antiga dualitat entre cos i ànima segons la  qual les relacions sexuals estan impregnades d’una mena de desprestigi, ha creat un nou separatisme segons el qual la sexualitat pot arribar a ser un joc reduït a les sensacions.

Aquest separatisme, alimentat insistentment pels mitjans de comunicació, ignora la plenitud de l’amor i torna a trencar la unitat humana al mateix nivell que el dualisme cristià que defensa que les relacions entre sexes només són lícites de cara a la reproducció.

Cal veure en les relacions sexuals entre home i dona la celebració de compartir l’existència en diàleg amb l’altre en un acte que no pot separar el vessant físic de l’espiritual.

El subjecte humà és un tot que no pot ser tractat fragmentariament. Aquesta integralitat demana un plantejament educatiu global.