Llengua, literatura.

De xicotet ma mare sempre em deia que la literatura és l’art de la mentida. Hui en dia seguisc pensant el mateix. Ara, quan em pregunten què és, moltes voltes no en tinc cap resposta clara. Perquè si ens parem a buscar la paraula “literatura” al diccionari, trobem un munt de definicions. I almenys a mi, em passa que quan trobe més d’una definició comence a barrejar conceptes. És a dir, que sempre tinc més facilitat per a recordar una frase de ma mare simple i profunda que no mil trobades al diccionari. I sovint acabe pensat que la simplesa, de vegades, val més que la complexitat.

Premis literaris, text literal, taller de literatura, literatura de l’Edat Mitjana…La paraula literatura està integrada a la meua vida i no se com definir-la. Torne a parar-me, pense què és la literatura i una mena d’huracà Matthew em torna al cap: l’embolic sembla definitiu. Però sempre que trobe un problema per necessitat  li busque solució. És a dir, que només en pensar en la satisfacció que obtindré quan el solucione, intente resoldre’l. Definir la paraula literatura és un repte per superar. Aleshores recórrec a l’opinió de la gent, i m’interese per saber què és per a ells la literatura. A més, torne a buscar al diccionari i inicie una petita i breu investigació.

Després de mil definicions, crec que tinc un poc més assolit què és la literatura. Per a mi la literatura és un art, un art diferent, un art que s’utilitza com a mitjà d’expressió d’una llengua qualsevol. També pense que la literatura és estètica, perquè sense l’estètica no la podem valorar i a més no podem analitzar-la i trobar una originalitat. Única, única és la literatura com si parlarem d’una petjada dactilar. Perquè si suggereixes un tema per escriure a diferents escriptors mai obtindràs dos escrits iguals. D’altra banda, quan parlem de literatura ho fem d’una reflexió, una pensament personal i únic. Com, per mi, és la literatura: única.

 M.M.T

“Què és fer literatura?” , això és el que sempre ens deia Albert, el director, quan anàvem a primària. Jo sempre ho he pensat. Què es fer literatura ? I més encara, què es la literatura? Perquè en sisè, Albert ens deia que havíem de fer-ne, però jo no l’ entenia, ni l’entenc encara. I és que per a saber fer literatura, hem de saber què és literatura. A mi, personalment, m’interessaria saber-ho, perquè a mi escriure se’m dóna bastant bé i em tranquil·litza molt.

Jo crec que literatura és una forma d’expressar-te mitjançant l’escriptura amb la resta de persones del teu voltant. Sempre que pregunte als meus familiars, amics o coneguts què és la literatura,  em diuen una definició diferent. Si busque al diccionari hi ha diverses definicions i no sé quina és la correcta i al final faig una barreja de totes per a intentar formar la bona. Però sempre m’acabe liant i desidisc deixar-ho a banda per no calfar-me més el cap. Vull tindre la idea de què és la literatura clara  i saber com i quan s’utilitza.

A mi, des de petit, m’agrada escriure i tinc molta imaginació. No vull dir que siga molt bon escriptor, sols que si hem de posar-nos a escriure, escric amb imaginació i interès. A mi  no em costa gens escriure un text, perquè quant em veig en la historia, flueix la lletra molt ràpid.  Sempre, en acabar d’escriure el text li la llegisc als meus pares. Ma mare, sempre que li llegisc els textos li agraden molt, encara que tinc moltes faltes d`ortografia i em diu: “Carlos, m’estàs liant, tu no vols fer ciències? I jo li dic: “Si, però a mi escriure se’m dóna bastant bé i em tranquil·litza molt”. Al cap i a la fi, m’adone que potser no sé què vol dir “literatura” però sí que sé que m’agrada escriure. I molt.

Carlos Soria Gil

Trezte anys. Tretze anys han passat des del 2003, quan jo en tenia tres. Nova gent, nous espais, en resum, un món totalment nou. Si us sóc sincera no recorde res del meu primer curs, ni tan sols el meu primer dia, eixe que diuen que és el que més et queda marcat i que mai te n’oblides… Doncs jo ni tan sols el recorde, com si haguera estat esborrat de la meua ment, com si mai ho haguera viscut. Al final serà cert allò que diuen que quan tens sis anys esborres tot el teu passat i no recordes absolutament res i si recordes alguna cosa és simplement per fotos. Doncs a mi em passa això, no recorde res de la meua infància fins els cinc anys, sols tinc flashbakcs, com aquell dia que em va caure una dent i la mestra Anna la va passar per les classes ensenyant-la, o quan eixíem al poli el divendres de vesprada i berenàvem tot infantil junts. D’això ja fa una dècada. De fet recorde que quan estàvem tercer d’infantil, en la festa de la primavera vam celebrar el trentè aniversari, i infantil havia de portar tricicles per fer una cursa (com fa uns dies quan en celebràvem la festa del quarantè). Deu anys en són molts, deu anys donen per conèixer a gent fantàstica que saps que mai se separarà de tu.

Sempre hem pensat com seria aquest últim any: les nostres últimes festes en La Gavina, el compte enrere per a estiu, el compte enrere per a això que algunes diuen «graduació»… i realment quan veus que queda un mes per eixir de l’ouet en el qual has estat tota la teua vida et tires cap enrere i no vols moure’t, vols passar ací deu anys més, o inclús trezte, vols passar ací el temps que faça per tal de no veure’t fora. I és que en realitat és una sensació bonica, una sensació que tens per por i pena, per no voler perdre a les persones que tens al costat, per por de distanciar-te. Si per mi fóra mai tancaria amb aquesta part de mi, perquè a aquestes altures de la vida puc dir que tot açò viscut ací ha format, foma i formarà part de mi.

No sóc capaç de contar tots els records que he viscut, simplement perquè el teclat acabaria com un mar i el full no acabaria mai.

Amistat, estudis, amor, ideologia, llengua, confiança, terra… Unes de les poques paraules que signifiquen per a mi l’Escola Gavina. I qui m’ho anava a dir a mi, Gal·la plorant de nou, que estrany! Com l’últim dia de colònies quan no volia que arribara l’estiu, quan jo volia continuar fent classe i els meus companys i companyes es burlaven de mi perquè ells l’únic que volien era vacances, però jo sabia ben bé que el final d’un curs tancaria una etapa dins de l’escola, ens acomiadaríem de gent i donaríem la benvinguda a altra nova. Jo sabia que quan un curs acabava, quedava menys per a eixir i trobar-se amb el món real, i per això vaig plorar l’últim dia de 1^r, 2ⁿ i 3^r, perquè sabia que 4^t cada vegada estava més prop.

Quan arribes a l’últim curs de una de les etapes més importants de la teua vida te n’adones que la vida t’ha passat volant, que arriben els exàmens i tot seguit els plors, arriben les súpliques i les recuperacions, o per una altra part arriba la felicitat, la bona vida o la vida de gos –això ja és cosa vostra–, arriba l’últim tram, que serà el més fotut i alhora el més alegre.

Durant aquest viatge de la nostra vida, ací dins tots hem patit un poc, però patir és humà, no? Jo, personalment he patit en alguns moments i done les gràcies a aquelles persones que han estat al meu costat i m’han sabut ajudar, aquelles persones que han rigut i han plorant amb mi, que m’han recolzat i sempre m’han aconsellat.

Però ei, que no tot han sigut plors eh, que ací, amb aquesta gent podria arriscar-me a dir que és un dels millors llocs per riure i disfrutar, per cantar i ballar i també per molestar, o ja no recordeu res? Totes les baralles que hem tingut, les diferències, tot això no ens ha fet més que forts, de fet, sempre que volem anem a una i sempre acabem guanyant. Si estem units sempre podrem fer el que vulguem.

I és que tretze són tretze, i sí, és cert, han passat molt anys i han passat moltes coses, però com deia Estellés, “de sobte encara em pren aquell vent…”. Un vent que sempre em tornarà ací.

Gal·la Martí Tormo

No tinc en ment cap ciutat més bella que aquesta. Passejar pel carrers un dissabte d’hivern, passejar durant el matins de Nadal pel barri vell, passar per la Catedral i prendre’s un gelat (en estiu, clar), mirar al cel, i a través de la contaminació poder veure el sol, lluent, com en cap altre lloc, en una terrassa un divendres a la vesprada… No sabria descriure d’una altra manera la ciutat perfecta. Però tampoc sabria fer-ho sense criticar els seus habitants. Des de ja fa anys han començat a destruir la ciutat, a fer d’ella una cosa estranys i desagradable. Per exemple, al Cabanyal han volgut tirar part del vell barri per convertir-lo en una «zona moderna», la Punta ha quedat totalment destrossada, Russafa ha estat potes cap amunt per les obres i, és clar que de volta en quan les obres no van malament i que es fan per millorar la ciutat, però ha arribat massa lluny. I la llengua? Què han fet amb ella? O què no han fet? De fet, l’altre dia vaig entrar en un banc amb ma mare i posava: elige tu idioma: valencià, català, english, español, français, deutch. I quantes vegades hem entrat a una botiga i hem demanat ajuda i ens han respost: “no, bonita, es que no te entiendo”. Han fet de la llengua una cosa absurda. I finalment, han fet de les festes una cosa massa massificada. No sé jo on volen arribar amb aquests canvis, però crec que no van enlloc. Què em digueu de la Ciutat de les Arts i les Ciències? Pur turisme, pur capitalisme i pura estafa, que si, que està clar que és un lloc molt modern que trau molts diners però molts gent no sap què ha passat ni per què.

Per què han de canviar les coses? De veritat penseu que el futur d’aquesta ciutat serà millor? De veritat penseu que cap on estem anant és millor? Ja no parlant de la ciutat, parlant dels habitants, saben què estan fent? Ens estem convertint en un món brut i inculte que alhora pensem que és millor i perfecte. La perfecció no existeix senyors, però si la ximpleria. Volen convertir la ciutat en una cosa moderna, sense cap respecte, volen fer d’aquesta uns ciutat horrible. Capital de província diuen, jo preferisc dir, capital d’un país. Està clar que tot el que es fa per un futur és a millor i sempre es fa pensant en coses bones i que poden ajudar però en aquest cas açò és una catàstrofe.

No tinc en ment cap barri com el meu, el mercat, els carres peatonals, les avingudes, els carrers coberts de neu (bé, açò és més un somni), la pluja caient i desembocant sempre al mateix lloc.

I la platja? Què em digueu d’ella? És preciosa, perfecta, calenta en hivern, freda en estiu… I una merda! De fet, crec que aquests és un dels altres altres grans punts. Han fet de la platja un lloc turístic, només per banyar-se i per dinar a un restaurant coent, han fet d’ella un lloc brut, vell, contaminat i sense respecte. La platja, la platja de la ciutat és la pitjor que he vist mai.

No tinc en ment cap ciutat com aquesta, i és que la meua ciutat és única, i és que València és única i  és que encara que quede molt possessiu València és meua.

Gal·la Martí

Fa poc comencí a llegir-me Psicologia, un llibre escrit per José Ignacio Alonso García. Aquest tractava un muntó de temes en quals estava molt interessat: els somnis, la memòria, els significat dels gestos… Després de llegir sobre els diversos temes em vaig formular la següent qüestió: «La psicologia, branca científica o humanística?».

Durant molt de temps tothom pensava que era de la branca humanística però fa poc es començà a pensar que potser hauria d’estar al costat les ciències. Abans quasi tothom pensava que era humanística, ja que és l’única ciència que estudia directament a l’humà, el qual és l’autor de les ciències humanístiques. Actualment, però, hi ha debat, tot i que s’ha decidit que ara per ara va a pertànyer a la branca científica.

Tot i això, molta gent pensa que aquesta ciència pertany a les lletres i juntament al prejudici que aquestes són per als qui no saben s’està infravalorant la psicologia. A més, hi ha qui diu que és una ciència social i que per tant pertany a les lletres. Ara, esta bé que per resoldre una qüestió mirem què en pensa la gent o que diuen els aspectes tècnics, però sempre hem de tindre la nostra pròpia opinió.

Supose que pensareu que la meua resposta a aquesta qüestió és que la psicologia pertany a la branca científica, i no esteu equivocats. Sempre he pensat açò i cada dia ho crec més encara. És comú relacionar els sentiments com l’amor, l’alegria o la tristesa amb aquesta ciència, que en veritat sí que hi tenen a vore. Aquest tipus de pensaments donen a pensar que és humanística, però va més enllà.

«La psicologia és un dels coneixements humans més complexos, ja que investiga una gran diversitat de fets com el amor i la por, la memòria i l’oblit, la motivació i l’emoció, la bogeria i la salut». Aquesta reflexió la podem trobar al llibre de Alonso García, on descriu aquesta ciència com una de les més importants, sense la qual el món no seria el mateix «Cap manifestació de la vida humana individual i social és aliena a la psicologia: treball, oci, art, coneixement..»

Quan llegia el llibre, vaig vore un apartat que relacionava directament la psicologia amb les ones cerebrals, les quals clarament són dins de l’estudi científic. Els somnis són un exemple ja que aquestos són produïts per ones cerebrals. També hi té lloc per al tema de les drogues, les quals produeixen canvis a la nostre sistema nerviós i per tant, a la nostra conducta.

Ara bé, aquesta es la meua opinió, la qual he recolzat amb els meus arguments. Potser estiga equivocat, qui sap. Opinar sobre els temes de la nostra vida és molt important per tindre personalitat però sempre acompanyant-la d’arguments. Jo en aquest text he volgut opinar sobre un tema del qual se que hi ha debat i del qual tinc una opinió, la classificació de la psicologia com a ciència.

Mario Alcaide

«¿Y ahora qué Gal·la? ¿Ya sois independientes?», em van preguntar el passat 27 de setembre. «Clar, xico, però que tu no t’enteres?», li vaig respondre jo d’una manera tan irònica que no ho va ni entendre. Pensar com la gent pot passar olímpicament de la vida em posa tan histèrica, desconnectar i no saber res de què està passant. Jo mateixa, que em considere una persona inculta, o millor dit, una persona que es queda sense arguments moltes vegades, no puc ni pensar com seran elles, les persones que no presten atenció i estan en la vida perquè toca. Vull dir que la gent parla molt, comenta molt i llegeix molt, però si ens posem a analitzar de què parlen, què comenten o què llegeixen trobaríem que no parlen, sinó xafardegen, no comenten, criden i no llegeixes, beuen llibres.

La ignorància és una paraula i un fet que està present en les nostres vides, i de quina manera… Sé que si dic que la majoria de la població és ignorant m’arrisque a dir que jo estic entre eixa majoria i que potser sols uns pocs es salven de no estar en eixa majoria. També generalitze molt i excluïsc a la majoria de la societat dient que sols una minoria són els afortunants.

Avui, millor que cap altre dia podríem parlar del passat 9 d’octubre i de la ignorància que porta al darrere. 9 d’octubre a la ciutat de València: processó cívica, manifestació i concert, feixistes, feixistes i més feixistes, insults, agressivitat, gestos… Quantes paraules més podrien descriure aquell dia?

Podríem analitzat la ignorància ací. Quants dels que insultaven sabien què deien. «¡Hijos de puta!», «Som catalans, mai valencians!», «València és de dretes, València és popular». Perdona? Però sabeu a què us referiu, sabeu el que esteu dient, sabeu el que esteu celebrant?, els hauria d’haver preguntat. «Un procés històric que comença a fer por» diu Joan Francesc Mira, i de quina manera. Jo mateixa vaig haver d’abandonar la processó perquè no podia més, una sensació d’odi, de ràbia, pressió i impotència que no podia mostrar.

Comunitat Valenciana deien també. Comunitat o país, és el mateix dir país que comunitat? Sabeu qui diu comunitat i qui diu país? Doncs són els mateixos que criden i insulten sense saber el motiu i són els mateixos que ho fan des de sempre, ho fan perquè els han educat així o perquè simplement és la seua manera de veure les coses realment. El qui més ha de callar sempre obri la boca i el qui més ha d’aportar més calla, això és la ignorància i ho podem veure clarament a la manifestació. Jo m’estava manifestant pels meus drets i per celebrar la festa del meu país, per reivindicar el que ens han furtat. Des de fa molts anys vivim oprimits davant la lleis, sense llibertat d’expressió i el 9 d’octubre és un dels dies on més lliures podem ser.

M’agradaria preguntar-los si sabien per què s’estaven manifestant el 9 d’octubre i m’agradaria saber què pensaven quan ens van treure el dit, o quan ens van escopir o quan ens van insultar, quan van fer totes aquelles incoherències. Jo mai els he alçat la veu i mai els he fet cap de les coses que ens han fet ell, de fet he fet tot el contrari, he aguantat, he suportat i ara sols ens queda queixar-se i lluitar per nostres drets. Jo sé perquè em manifeste, sé què faig i de quina manera i sé les conseqüències que tinc al fer les coses. Sé que si insulte, si agredeixc o si escopeixc la policia m’agafarà, però i ells? Ho saben? Potser no acaben de ser ignorants, sinó atrevits.

No és fàcil treure una conclusió de ni tancar aquestes tema, perquè té moltes coses que podem extreure i podem debatre, però finalment diria que quan més saben del tema més odi tenen, per això prefereixen ser ignorants. Com deia Aldous Huxley: «En la majoria dels casos la ignorància és alguna cosa superable. No sabem perquè no volem saber».

Gal·la Martí

Plovia. I jo, observava com la pluja esquitxava els vidres. Mirava els arbres que veia a través d’ells. Uns arbres verds que comencen a perdre el color per tornar-se marrons. I cada dia mire. Mire per la finestra i ells, cada cop són més marrons. Van passant els anys i son més grans i jo, els observe des d’una aula diferent.

Ja no som aquell xiquet que mirava els adults com aquella gent gegant o com aquella etapa que mai arribarà. I dins d’uns pocs anys estarem allà, buscant treball com qualsevol que acaba la carrera i necessita guanyar-se el pa tots els dies. I potser alguns, es queden però molts altres partirem. Marxarem a un altre país en busca d’una vida que ací no tenim, un futur millor. Perquè ací no  veiem les coses gens clares. Hem crescut durant la crisi i no veiem que açò millore. Però això no és veritat, pensareu, el govern ens diu que l’economia s’ha reactivat, que la cosa millora. No! L’economia segueix com abans,  la gent es acomiadada de forma injusta i cada dia desnonen famílies. Això no és una situació millor. Això és igual que fa un o dos anys, insuportable! No podem deixar que la gent perda la seua casa, no sols perquè és un dret sinó perquè és una infàmia. Indignant, podríem dir. No és just que hi haja gent que visca de la caritat dels demés quan hi ha qui cobra milers d’euros cada mes i l’únic que fan és dirigir un país que va riu avall, a la deriva.

Portem set anys vivint un situació que anava de mal en pitjor i no en vegem millora. Marxarem buscant un futur, perquè ací no trobem. I dins d’uns anys, a aquest país no hi haurà gent jove amb potencial que ajude a sostindre l’economia, perquè estaran ajudant altra gent que els ha apreciat. Eixe és el problema. Els Estats Units, Canadà i la pròpia Alemanya saben apreciar tota aquesta gent bona que surt del seu país perquè no hi veu esperança. I tots sabem, que si ací hi hagueren oportunitats tan bones com a l’estranger, tothom es quedaria perquè no és fàcil. No és simple anar-se’n a milers de quilòmetres de la teva família i amics, però tots volem el millor i necessitem un plat calent que emportar-nos a la boca cada nit quan acaba la nostra jornada.

Diuen que hem de cuidar el nostre futur i nosaltres som el futur. Avancem per la senda més misteriosa que hi trobem, però sabem que quan arribem al final d’aquesta, les coses seran prou semblants a les que hem imaginat. Escolte molta gent que diu que no vol anar-se’n, que encara que no tinguen treball no eixiran del seu país. Aquesta gent és la que després sense treball, viu a casa dels seus pares fins als trenta i no té massa expectativa de futur. A mi no m’agradaria ser una càrrega per a ningú, fins i tot pensa-ho, els adolescents estem desitjant eixir de casa, marxar i poder viure com vulguem. Aleshores, per què quan tenim la gran oportunitat de fer aquest somni realitat no marxem? Perquè a casa dels pares vivim millor, no? Perquè no fer res i arribar a casa, veure la taula parada i el sopar fet és més còmode, que viure sol i arribar a casa després d’una llarga jornada i haver de posar-te a cuidar. Tendim a fer-nos la vida més fàcil i còmoda però no pensem en els demés. Sí, continuem tenint la mateixa actitud infantil que teníem amb cinc anys quan en tenim vint. Així som els humans: egoistes en tota la nostra esplendor.

Però continue pensant, que aquest país no va cara l’aire. I encara que nosaltres visquem millor a casa, volem viure per nosaltres mateixos, perquè no hi ha cosa que menys agrade que escoltar tots els dies als teus pares contant-te el mateix rollo. I eixirem. Marxarem de casa per no ser una càrrega, per ser definitivament adults.

I un dia, mirarem per la finestra de la nostra casa, i recordarem aquells dies en que veiem els arbres créixer i somniàvem amb el que ara tenim.

Clàudia Sebastián

Buscant en Google definicions d’adolescència, n’he trobat dues que m’han cridat l’atenció. La primera deia: “la neu i l’adolescència són els únics problemes que desapareixen si els ignores el temps suficient” d’Earl Wilson. La segona: “La mare naturalesa és providencial. Ella ens dóna dotze anys per desenvolupar amor pels nostres fills abans de convertir-los en adolescents”, era de William Galvin.

Bé, després de llegir la segona he hagut de buscar la definició de providencial. Per si vosaltres tampoc no sabeu què vol dir, segons Google ser providencial vol dir ”ser molt oportú”. Per què tenim aquestes idees sobre l’adolescència? Els que ja han passat aquesta etapa solen descriure-la com la millor etapa de la vida, en què totes les portes se t’obrin i tens el poder de definir-te a tu mateix. Comences a ser conscient que no viuràs amb tons pares tota la vida, que hauràs d’estudiar una carrera, buscar un treball, formar una família… En definitiva, que hauràs d’escollir la vida que vols tenir d’ara endavant.

Està clar que tot açò junt pot crear molta pressió sobre algú, sobretot a qui no té clar què vol fer o com aconseguir això que vol. Si tots acabem passant per aquests moments, per què a tu et fa la impressió que ningú no t’entén? Bé, m’estic prenent massa llibertats al generalitzar tant. Està clar que cadascú som un món i que els problemes que puc tenir jo seran completament diferents dels que tinga una altra persona, però pense que almenys hi ha algunes coses per les quals tots passem.

És inevitable, no? A mi, personalment, em fa molta ràbia quan sent que mons pares no m’entenen o que ni tan sols s’esforcen per fer-ho. A vegades em sembla que només estan ací per dir-me tot el que faig malament o el que no els agrada de mi. ”No et poses eixa roba, no et queda gens bé”, ”No et faces una cua, et queden millor els cabells solts”, ”No pots anar dient què penses arreu perquè potser a algú no li agrada i poden fer-te mal” Són necessaris aquets tipus de comentaris? No ho sé, pot ser que siguen només coses meues i de la meua edat, però pense que ningú no té dret a dir-me com he de vestir, de pentinar-me o inclús de pensar. Ni tan sols mons pares. De veritat estic demanant una cosa tan difícil?

En definitiva, el que volia expressar en aquest article és que pense que l’adolescència no és fàcil, que cadascú la vivim a la nostra manera i que l’hem de gaudir, és clar, també a la nostra manera.

E.A.

El taller de creació literària de la secundària d’Escola Gavina torna enguany amb cares noves però també amb cares conegudes. Entre tots, continuarem oferint les nostres creacions a través d’aquest bloc. Seran, clar, de temàtiques, gèneres i plomes diverses, però totes aquestes tindran un punt en comú: la voluntat, ferma i humil, d’anar més enllà en el coneixement de les nostres possibilitats en la literatura. Bon vent, doncs, i barca nova.