Llengua, literatura.

Fa poc comencí a llegir-me Psicologia, un llibre escrit per José Ignacio Alonso García. Aquest tractava un muntó de temes en quals estava molt interessat: els somnis, la memòria, els significat dels gestos… Després de llegir sobre els diversos temes em vaig formular la següent qüestió: «La psicologia, branca científica o humanística?».

Durant molt de temps tothom pensava que era de la branca humanística però fa poc es començà a pensar que potser hauria d’estar al costat les ciències. Abans quasi tothom pensava que era humanística, ja que és l’única ciència que estudia directament a l’humà, el qual és l’autor de les ciències humanístiques. Actualment, però, hi ha debat, tot i que s’ha decidit que ara per ara va a pertànyer a la branca científica.

Tot i això, molta gent pensa que aquesta ciència pertany a les lletres i juntament al prejudici que aquestes són per als qui no saben s’està infravalorant la psicologia. A més, hi ha qui diu que és una ciència social i que per tant pertany a les lletres. Ara, esta bé que per resoldre una qüestió mirem què en pensa la gent o que diuen els aspectes tècnics, però sempre hem de tindre la nostra pròpia opinió.

Supose que pensareu que la meua resposta a aquesta qüestió és que la psicologia pertany a la branca científica, i no esteu equivocats. Sempre he pensat açò i cada dia ho crec més encara. És comú relacionar els sentiments com l’amor, l’alegria o la tristesa amb aquesta ciència, que en veritat sí que hi tenen a vore. Aquest tipus de pensaments donen a pensar que és humanística, però va més enllà.

«La psicologia és un dels coneixements humans més complexos, ja que investiga una gran diversitat de fets com el amor i la por, la memòria i l’oblit, la motivació i l’emoció, la bogeria i la salut». Aquesta reflexió la podem trobar al llibre de Alonso García, on descriu aquesta ciència com una de les més importants, sense la qual el món no seria el mateix «Cap manifestació de la vida humana individual i social és aliena a la psicologia: treball, oci, art, coneixement..»

Quan llegia el llibre, vaig vore un apartat que relacionava directament la psicologia amb les ones cerebrals, les quals clarament són dins de l’estudi científic. Els somnis són un exemple ja que aquestos són produïts per ones cerebrals. També hi té lloc per al tema de les drogues, les quals produeixen canvis a la nostre sistema nerviós i per tant, a la nostra conducta.

Ara bé, aquesta es la meua opinió, la qual he recolzat amb els meus arguments. Potser estiga equivocat, qui sap. Opinar sobre els temes de la nostra vida és molt important per tindre personalitat però sempre acompanyant-la d’arguments. Jo en aquest text he volgut opinar sobre un tema del qual se que hi ha debat i del qual tinc una opinió, la classificació de la psicologia com a ciència.

Mario Alcaide

«¿Y ahora qué Gal·la? ¿Ya sois independientes?», em van preguntar el passat 27 de setembre. «Clar, xico, però que tu no t’enteres?», li vaig respondre jo d’una manera tan irònica que no ho va ni entendre. Pensar com la gent pot passar olímpicament de la vida em posa tan histèrica, desconnectar i no saber res de què està passant. Jo mateixa, que em considere una persona inculta, o millor dit, una persona que es queda sense arguments moltes vegades, no puc ni pensar com seran elles, les persones que no presten atenció i estan en la vida perquè toca. Vull dir que la gent parla molt, comenta molt i llegeix molt, però si ens posem a analitzar de què parlen, què comenten o què llegeixen trobaríem que no parlen, sinó xafardegen, no comenten, criden i no llegeixes, beuen llibres.

La ignorància és una paraula i un fet que està present en les nostres vides, i de quina manera… Sé que si dic que la majoria de la població és ignorant m’arrisque a dir que jo estic entre eixa majoria i que potser sols uns pocs es salven de no estar en eixa majoria. També generalitze molt i excluïsc a la majoria de la societat dient que sols una minoria són els afortunants.

Avui, millor que cap altre dia podríem parlar del passat 9 d’octubre i de la ignorància que porta al darrere. 9 d’octubre a la ciutat de València: processó cívica, manifestació i concert, feixistes, feixistes i més feixistes, insults, agressivitat, gestos… Quantes paraules més podrien descriure aquell dia?

Podríem analitzat la ignorància ací. Quants dels que insultaven sabien què deien. «¡Hijos de puta!», «Som catalans, mai valencians!», «València és de dretes, València és popular». Perdona? Però sabeu a què us referiu, sabeu el que esteu dient, sabeu el que esteu celebrant?, els hauria d’haver preguntat. «Un procés històric que comença a fer por» diu Joan Francesc Mira, i de quina manera. Jo mateixa vaig haver d’abandonar la processó perquè no podia més, una sensació d’odi, de ràbia, pressió i impotència que no podia mostrar.

Comunitat Valenciana deien també. Comunitat o país, és el mateix dir país que comunitat? Sabeu qui diu comunitat i qui diu país? Doncs són els mateixos que criden i insulten sense saber el motiu i són els mateixos que ho fan des de sempre, ho fan perquè els han educat així o perquè simplement és la seua manera de veure les coses realment. El qui més ha de callar sempre obri la boca i el qui més ha d’aportar més calla, això és la ignorància i ho podem veure clarament a la manifestació. Jo m’estava manifestant pels meus drets i per celebrar la festa del meu país, per reivindicar el que ens han furtat. Des de fa molts anys vivim oprimits davant la lleis, sense llibertat d’expressió i el 9 d’octubre és un dels dies on més lliures podem ser.

M’agradaria preguntar-los si sabien per què s’estaven manifestant el 9 d’octubre i m’agradaria saber què pensaven quan ens van treure el dit, o quan ens van escopir o quan ens van insultar, quan van fer totes aquelles incoherències. Jo mai els he alçat la veu i mai els he fet cap de les coses que ens han fet ell, de fet he fet tot el contrari, he aguantat, he suportat i ara sols ens queda queixar-se i lluitar per nostres drets. Jo sé perquè em manifeste, sé què faig i de quina manera i sé les conseqüències que tinc al fer les coses. Sé que si insulte, si agredeixc o si escopeixc la policia m’agafarà, però i ells? Ho saben? Potser no acaben de ser ignorants, sinó atrevits.

No és fàcil treure una conclusió de ni tancar aquestes tema, perquè té moltes coses que podem extreure i podem debatre, però finalment diria que quan més saben del tema més odi tenen, per això prefereixen ser ignorants. Com deia Aldous Huxley: «En la majoria dels casos la ignorància és alguna cosa superable. No sabem perquè no volem saber».

Gal·la Martí

Plovia. I jo, observava com la pluja esquitxava els vidres. Mirava els arbres que veia a través d’ells. Uns arbres verds que comencen a perdre el color per tornar-se marrons. I cada dia mire. Mire per la finestra i ells, cada cop són més marrons. Van passant els anys i son més grans i jo, els observe des d’una aula diferent.

Ja no som aquell xiquet que mirava els adults com aquella gent gegant o com aquella etapa que mai arribarà. I dins d’uns pocs anys estarem allà, buscant treball com qualsevol que acaba la carrera i necessita guanyar-se el pa tots els dies. I potser alguns, es queden però molts altres partirem. Marxarem a un altre país en busca d’una vida que ací no tenim, un futur millor. Perquè ací no  veiem les coses gens clares. Hem crescut durant la crisi i no veiem que açò millore. Però això no és veritat, pensareu, el govern ens diu que l’economia s’ha reactivat, que la cosa millora. No! L’economia segueix com abans,  la gent es acomiadada de forma injusta i cada dia desnonen famílies. Això no és una situació millor. Això és igual que fa un o dos anys, insuportable! No podem deixar que la gent perda la seua casa, no sols perquè és un dret sinó perquè és una infàmia. Indignant, podríem dir. No és just que hi haja gent que visca de la caritat dels demés quan hi ha qui cobra milers d’euros cada mes i l’únic que fan és dirigir un país que va riu avall, a la deriva.

Portem set anys vivint un situació que anava de mal en pitjor i no en vegem millora. Marxarem buscant un futur, perquè ací no trobem. I dins d’uns anys, a aquest país no hi haurà gent jove amb potencial que ajude a sostindre l’economia, perquè estaran ajudant altra gent que els ha apreciat. Eixe és el problema. Els Estats Units, Canadà i la pròpia Alemanya saben apreciar tota aquesta gent bona que surt del seu país perquè no hi veu esperança. I tots sabem, que si ací hi hagueren oportunitats tan bones com a l’estranger, tothom es quedaria perquè no és fàcil. No és simple anar-se’n a milers de quilòmetres de la teva família i amics, però tots volem el millor i necessitem un plat calent que emportar-nos a la boca cada nit quan acaba la nostra jornada.

Diuen que hem de cuidar el nostre futur i nosaltres som el futur. Avancem per la senda més misteriosa que hi trobem, però sabem que quan arribem al final d’aquesta, les coses seran prou semblants a les que hem imaginat. Escolte molta gent que diu que no vol anar-se’n, que encara que no tinguen treball no eixiran del seu país. Aquesta gent és la que després sense treball, viu a casa dels seus pares fins als trenta i no té massa expectativa de futur. A mi no m’agradaria ser una càrrega per a ningú, fins i tot pensa-ho, els adolescents estem desitjant eixir de casa, marxar i poder viure com vulguem. Aleshores, per què quan tenim la gran oportunitat de fer aquest somni realitat no marxem? Perquè a casa dels pares vivim millor, no? Perquè no fer res i arribar a casa, veure la taula parada i el sopar fet és més còmode, que viure sol i arribar a casa després d’una llarga jornada i haver de posar-te a cuidar. Tendim a fer-nos la vida més fàcil i còmoda però no pensem en els demés. Sí, continuem tenint la mateixa actitud infantil que teníem amb cinc anys quan en tenim vint. Així som els humans: egoistes en tota la nostra esplendor.

Però continue pensant, que aquest país no va cara l’aire. I encara que nosaltres visquem millor a casa, volem viure per nosaltres mateixos, perquè no hi ha cosa que menys agrade que escoltar tots els dies als teus pares contant-te el mateix rollo. I eixirem. Marxarem de casa per no ser una càrrega, per ser definitivament adults.

I un dia, mirarem per la finestra de la nostra casa, i recordarem aquells dies en que veiem els arbres créixer i somniàvem amb el que ara tenim.

Clàudia Sebastián

Buscant en Google definicions d’adolescència, n’he trobat dues que m’han cridat l’atenció. La primera deia: “la neu i l’adolescència són els únics problemes que desapareixen si els ignores el temps suficient” d’Earl Wilson. La segona: “La mare naturalesa és providencial. Ella ens dóna dotze anys per desenvolupar amor pels nostres fills abans de convertir-los en adolescents”, era de William Galvin.

Bé, després de llegir la segona he hagut de buscar la definició de providencial. Per si vosaltres tampoc no sabeu què vol dir, segons Google ser providencial vol dir ”ser molt oportú”. Per què tenim aquestes idees sobre l’adolescència? Els que ja han passat aquesta etapa solen descriure-la com la millor etapa de la vida, en què totes les portes se t’obrin i tens el poder de definir-te a tu mateix. Comences a ser conscient que no viuràs amb tons pares tota la vida, que hauràs d’estudiar una carrera, buscar un treball, formar una família… En definitiva, que hauràs d’escollir la vida que vols tenir d’ara endavant.

Està clar que tot açò junt pot crear molta pressió sobre algú, sobretot a qui no té clar què vol fer o com aconseguir això que vol. Si tots acabem passant per aquests moments, per què a tu et fa la impressió que ningú no t’entén? Bé, m’estic prenent massa llibertats al generalitzar tant. Està clar que cadascú som un món i que els problemes que puc tenir jo seran completament diferents dels que tinga una altra persona, però pense que almenys hi ha algunes coses per les quals tots passem.

És inevitable, no? A mi, personalment, em fa molta ràbia quan sent que mons pares no m’entenen o que ni tan sols s’esforcen per fer-ho. A vegades em sembla que només estan ací per dir-me tot el que faig malament o el que no els agrada de mi. ”No et poses eixa roba, no et queda gens bé”, ”No et faces una cua, et queden millor els cabells solts”, ”No pots anar dient què penses arreu perquè potser a algú no li agrada i poden fer-te mal” Són necessaris aquets tipus de comentaris? No ho sé, pot ser que siguen només coses meues i de la meua edat, però pense que ningú no té dret a dir-me com he de vestir, de pentinar-me o inclús de pensar. Ni tan sols mons pares. De veritat estic demanant una cosa tan difícil?

En definitiva, el que volia expressar en aquest article és que pense que l’adolescència no és fàcil, que cadascú la vivim a la nostra manera i que l’hem de gaudir, és clar, també a la nostra manera.

E.A.