Mirarem per la finestra
Plovia. I jo, observava com la pluja esquitxava els vidres. Mirava els arbres que veia a través d’ells. Uns arbres verds que comencen a perdre el color per tornar-se marrons. I cada dia mire. Mire per la finestra i ells, cada cop són més marrons. Van passant els anys i son més grans i jo, els observe des d’una aula diferent.
Ja no som aquell xiquet que mirava els adults com aquella gent gegant o com aquella etapa que mai arribarà. I dins d’uns pocs anys estarem allà, buscant treball com qualsevol que acaba la carrera i necessita guanyar-se el pa tots els dies. I potser alguns, es queden però molts altres partirem. Marxarem a un altre país en busca d’una vida que ací no tenim, un futur millor. Perquè ací no veiem les coses gens clares. Hem crescut durant la crisi i no veiem que açò millore. Però això no és veritat, pensareu, el govern ens diu que l’economia s’ha reactivat, que la cosa millora. No! L’economia segueix com abans, la gent es acomiadada de forma injusta i cada dia desnonen famílies. Això no és una situació millor. Això és igual que fa un o dos anys, insuportable! No podem deixar que la gent perda la seua casa, no sols perquè és un dret sinó perquè és una infàmia. Indignant, podríem dir. No és just que hi haja gent que visca de la caritat dels demés quan hi ha qui cobra milers d’euros cada mes i l’únic que fan és dirigir un país que va riu avall, a la deriva.
Portem set anys vivint un situació que anava de mal en pitjor i no en vegem millora. Marxarem buscant un futur, perquè ací no trobem. I dins d’uns anys, a aquest país no hi haurà gent jove amb potencial que ajude a sostindre l’economia, perquè estaran ajudant altra gent que els ha apreciat. Eixe és el problema. Els Estats Units, Canadà i la pròpia Alemanya saben apreciar tota aquesta gent bona que surt del seu país perquè no hi veu esperança. I tots sabem, que si ací hi hagueren oportunitats tan bones com a l’estranger, tothom es quedaria perquè no és fàcil. No és simple anar-se’n a milers de quilòmetres de la teva família i amics, però tots volem el millor i necessitem un plat calent que emportar-nos a la boca cada nit quan acaba la nostra jornada.
Diuen que hem de cuidar el nostre futur i nosaltres som el futur. Avancem per la senda més misteriosa que hi trobem, però sabem que quan arribem al final d’aquesta, les coses seran prou semblants a les que hem imaginat. Escolte molta gent que diu que no vol anar-se’n, que encara que no tinguen treball no eixiran del seu país. Aquesta gent és la que després sense treball, viu a casa dels seus pares fins als trenta i no té massa expectativa de futur. A mi no m’agradaria ser una càrrega per a ningú, fins i tot pensa-ho, els adolescents estem desitjant eixir de casa, marxar i poder viure com vulguem. Aleshores, per què quan tenim la gran oportunitat de fer aquest somni realitat no marxem? Perquè a casa dels pares vivim millor, no? Perquè no fer res i arribar a casa, veure la taula parada i el sopar fet és més còmode, que viure sol i arribar a casa després d’una llarga jornada i haver de posar-te a cuidar. Tendim a fer-nos la vida més fàcil i còmoda però no pensem en els demés. Sí, continuem tenint la mateixa actitud infantil que teníem amb cinc anys quan en tenim vint. Així som els humans: egoistes en tota la nostra esplendor.
Però continue pensant, que aquest país no va cara l’aire. I encara que nosaltres visquem millor a casa, volem viure per nosaltres mateixos, perquè no hi ha cosa que menys agrade que escoltar tots els dies als teus pares contant-te el mateix rollo. I eixirem. Marxarem de casa per no ser una càrrega, per ser definitivament adults.
I un dia, mirarem per la finestra de la nostra casa, i recordarem aquells dies en que veiem els arbres créixer i somniàvem amb el que ara tenim.
Clàudia Sebastián