Sap greu veure que hi ha candidats que es presenten a governar el teu país que no acompleixen uns mínims de democràcia. La democràcia té molts aspectes, és molt cantelluda si voleu, però n’hi ha un que tots haurien d’acceptar, i és el dret d’autodeterminació. En un comentari molt agut al meu article d’ahir, en
Algun dia aquest país tindrà un candidat a president de la Generalitat nascut fora de Catalunya, que haurà arribat en condicions dures, que haurà d’haver pencat molt i haurà d’haver superat molts entrebancs i prejudicis. Potser serà algú amb trets asiàtics o africans o àrabs, algú que haurà anat vencent tots aquests prejudicis amb grans
Ahir diumenge l’Avui informava, en la seva breu secció confidencial, que Maragall podria intentar la creació d’un nou partit. Isabel Clara Simó s’hi refereix també avui en la seva columna diària. Aquesta seria una notícia excel·lent per a la política catalana. D’entrada, perquè poder disposar d’una opció més a l’hora de ser representat políticament sempre
Arribem al sisè dia de campanya i ho fem amb noves dades que provenen dels cercadors i que ens permeten fer-nos una idea de l’abast de la campanya. Marc Belzunces explicava dijous que el Google donava més de 80.000 resultats. La xifra augmenta cada dia. Al bloc Sí, Ministre s’hi troben algunes dades comparatives. Mentre
Un altre gran rebombori de l’estiu, i aquest ja no és simbòlic com ho eren les declaracions de Maragall sobre el nou estatut, sinó que afecta les persones, els ciutadans de qui els socialistes pretenen ocupar-se més que de cap altra cosa, és la vaga de l’aeroport. En aquest assumpte hi ha, com a mínim,
Les declaracions del president gairebé en funcions de la Generalitat a Sant Jaume de Frontanyà han estat una d’aquelles galledes d’aigua freda que et cauen a sobre de tant en tant. Com que era a l’agost, un té dues opcions, o acalorar-se una mica més i rebotir-li la galleda buida pel cap o prendre-s’ho com
Aquest dirigent socialista està abusant tant del filó que el nom del partit contra el qual vol atiar les masses se li està incrustant en el seu nom de pila. Ara torna a treure el cap amb el seu posat sorneguer, amb el riure sota el nas com l’Aleix de les Tòfones, que diria en
Montilla, el flamant cap de llista d’un conegut partit que recentment ha fet un gran canvi en els seus plantejaments, s’ofereix per representar políticament un sector de la societat catalana. Un sector que existeix, perquè si no fos així no els demanaria el vot quan arribés el moment de fer-ho. Però qui pot formar part
Maragall podria haver-se aprofitat de l’error d’ERC, públicament reconegut, d’haver tardat massa a posicionar-se clarament sobre l’estatut i aprendre’n alguna cosa que li servís per a la seva candidatura, però no ho ha fet. El silenci de Maragall ha quedat engolit, sepultat per l’interès periodístic; el país no té ni temps ni ganes d’esperar al
Acabo de llegir a E-notícies que joan Ferran, del PSC, ha escrit un llibre en què menysprea considerablement la formació Ciutadans pel Canvi. Us recomano que hi feu una ullada i, si podeu, aneu a la presentació del llibre, perquè promet. És sorprenent que Ferran s’expressi amb aquest grau de menyspreu i de prepotència en
Ja se sap que en política les coses són molt complexes, que cal prendre decisions que no sempre són fàcils d’explicar, i que a vegades militants, simpatitzants i votants s’acaben empassant uns gripaus ben indigestos. El partit que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Però trobo que el cas del PSC és