Blog d'en Xavier Mir

Arribem al sisè dia de campanya i ho fem amb noves dades que provenen dels cercadors i que ens permeten fer-nos una idea de l’abast de la campanya. Marc Belzunces explicava dijous que el Google donava més de 80.000 resultats. La xifra augmenta cada dia. Al bloc Sí, Ministre s’hi troben algunes dades comparatives. Mentre això passa, el diari Gara publica una carta de Luis María Martínez Gárate amb el lema de la campanya i un text que val la pena llegir i que ha fet arribar a diversos mitjans d’Euskal Herria. Té nassos que en parli abans Gara que no pas El Periódico. Cada dia que passa resulta més vergonyós. I demà tenen l’última oportunitat. També us recomano els dos capítols (mentre esperem el tercer) de Pere Quark sobre la seva evolució del nacionalisme cap a posicions sobiranistes. La veritat és que la xarxa és plena se reflexions polítiques a l’entorn de la proposta de tenir un estat propi.

I també s’hi troba alguna discrepància. Ja em vaig referir a David Gutiérrez, de la JSC, qui finalment, complint amb el seu anunci, ha penjat un article on explica per quins motius és contrari a la campanya. Si teniu ocasió de llegir-lo, també admet comentaris. També s’ha parlat d’Antoni Ibàñez, que ens titlla de somniatruites. Com que això no és cap argument, no m’atreu tant com el debat amb en David Gutiérrez, a qui evidentment respondré aviat. I també m’ha sorprès el bloc de Ramon Bassas, regidor socialista i mataroní. Es pregunta en el seu bloc si "Jo també vull un estat propi" és una frase de Berlusconi. No, senyor Bassas, és el lema d’una campanya que tinc el plaer d’haver impulsat i que ha rebut el suport de moltes persones, i que denuncia, precisament, intents com el seu de fer veure que no existeix o que no té sentit aquest suport social al sobiranisme.

Miri, senyor Bassas, quan vostè parla de "la quota més alta d’autogovern i de llibertat que ha tingut mai Catalunya", o bé menteix o bé té ganes d’encetar un debat nominalista que no m’interessa especialment. Catalunya ha tingut més autogovern del que té ara. Li sona l’11 de setembre de 1714? Li sona que dilluns commemorem alguna cosa? Efectivament, la pèrdua de la sobirania. Quan diem això, tothom que ho vulgui entendre ho pot entendre, però si aquesta no és la seva voluntat, hi té tot el dret. És igualment senzill comprendre que la Generalitat (o Govern autonòmic, com vostè en diu) no és Estat. Ho serà el dia que la seva instància superior sigui la Unió Europea, o el dia que recapti tots els impostos, o el dia que pugui legislar sense patir retallades en nom de la constitució espanyola, entre altres coses. Els qui han donat suport a aquesta campanya, senyor Bassas, no senten l’Estat espanyol com un estat propi sinó com un d’aliè i alienant, encara que a vostè li sàpiga greu. Si en vol llegir les raons, el convido a fer un tomb per tots els enllaços dels adherits. N’hi ha que s’expliquen molt i molt bé. I finalment, quan vostè es refereix a "la renúncia d’una part del catalanisme a la creació d’una xarxa social ben forta, d’una cultura nacional feta de l’esforç i la simpatia popular i d’una economia que confia més en la iniciativa que en les subvencions" li he de dir que no sé de qui parla. Així, curt i ras. Hi ha algú que hagi fet aquesta renúncia que vostè diu? Pel que a mi em consta, el sobiranisme és un projecte integrador basat en la cultura nacional i en l’impuls de les classes populars i que vol una economia forta i competitiva, com tota nació. Només hi pot haver un factor que faci renunciar a tot això, i és l’intent de fer-ho compatible amb un altre projecte polític com és l’espanyol. Oi que ens entenem?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!