Algun dia aquest país tindrà un candidat a president de la Generalitat nascut fora de Catalunya, que haurà arribat en condicions dures, que haurà d’haver pencat molt i haurà d’haver superat molts entrebancs i prejudicis. Potser serà algú amb trets asiàtics o africans o àrabs, algú que haurà anat vencent tots aquests prejudicis amb grans dosis d’esforç i d’intel·ligència. La gent hi veurà el paradigma de l’individu fet a si mateix, el self-made man que diuen els americans. Aquell candidat coneixerà la història de Catalunya fins a límits sorprenents, dominarà la llengua molt millor que una bona colla de nadius, demostrarà unes grans qualificacions acadèmiques i unes grans qualitats com a dirigent. Serà una persona que se sentirà orgullosa que li facin preguntes sobre el país que pretén presidir i que sorprendrà tothom amb els seus coneixements o bé ensenyarà humilment el seu costat més humà, la ignorància de la qual tots partim. Una persona amb aquest perfil despertarà tantes simpaties que segurament arrasarà. Ara com ara, però, el candidat que encaixi en aquest perfil està per fabricar. El PSC ha intentat crear aquest perfil presentant Montilla, que és un candidat nascut fora de Catalunya i una persona que ha treballat molt. Però algú que se sent intimidat o ofès quan li recorden que no té titulació universitària, quan ha de reconèixer que no sap el virolai i que el seu domini de la llengua catalana és inferior al que exigirà a tots els seus subalterns no encaixa en aquest perfil.
Xavier Sala Martín ha tingut la virtut de desplaçar el DVD de Madí de l’actualitat. La seva entrevista a Montilla aporta molta més informació útil que no pas el DVD. Al cap i a la fi, 60.000 euros de despesa, un milió de còpies distribuïdes, un contenciós amb la CCRTV, amb Francino, amb el Sindicat de Periodistes, i tot plegat per crear un estat d’opinió desfavorable a una coalició de govern que no es podrà repetir, senzillament, perquè Maragall ja no hi és. "Quan el preu de la lluita pel poder és un país" és una frase que a mi em fa pensar en l’acord Zapatero-Mas. Mas, en el seu afany per recuperar la Generalitat, crema l’estatut que el país necessitava en un pacte amb Zapatero. I ho fa d’amagat de Duran. Presenten Montilla com aquell conspirador mig amagat en la foscor, però qui conspira és Mas i ho fa contra el seu company de coalició.
Però el DVD, a més de deixar molt clar el missatge "o tripartit o CiU" i de consolidar l’aposta del tot o res, és una galleda d’aigua freda per a totes aquelles veus que veien possible un acord entre ERC i CiU. CiU vol governar sola i no ho pot dir més clar. Ho sap tothom i és profecia. Si d’ells depèn, no hi haurà acord amb ERC. Qui vulgui aquest acord, en tot cas, haurà d’intentar forçar-lo a través del suport a ERC. Mas ja està sol. Ara cal veure si acabarà estant de dol.
I el DVD té encara una última virtut. Saül Gordillo publica avui un interessant article a El Punt en què relaciona la campanya amb l’ús de les TIC, blocs, webs i vídeos. Observa la quantitat de visionats que ha tingut el vídeo de Madí a YouTube i destaca que és el 14è més vist. I això no fa sinó corroborar el potencial que té la proposta feta des d’aquest bloc: produir un vídeo en què s’expliqui el sobiranisme i penjar-lo al YouTube. Una altra proposta sorgida també des d’aquest bloc ja està en funcionament: el web de la XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes). Ja hi ha més d’una trentena de blocaires registrats. Tots els qui vau adherir-vos a la campanya "Jo també vull un estat propi" hi esteu convidats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina pena pensar aixi, l´altra dia en deian que un grup de CiU
sortia d´una trobada en una casa particular , i la consigna era al castellà Montilla ni aigua.
no pot ser president un no nascut aqui.
Això es diu feixisme,dictatorial.
Molts alts dirigents de CiU que treballan amb mi ,no tenen tampoc el nivell c.
I David Madi, net del mecenes Cendròs " floid " no te cap estudi acabat.
Ni el batxillerat.
És veritat el que diuen els dos comunicants anònims d’aquí sota: en Madí és un fantasma, però dels de pel·lícula de terror, d’aquells que fan por. El seu grau de maquiavelisme és comprovable al llarg de la seva carrera política. Com a manipulador de la realitat està a l’alçada dels millors socialistes, i seria un digne integrant de l’aparell del PSC.
Regint-se segurament pel refrany castellà "Quien da primero, da dos veces", el sr. Madí s’ha empescat, amb el vist-i-plau dels seus superiors, el DVD de CiU que recorda les patinades del Tripartit, tot docudramatitzant-les amb un decorat de pel·li de gàngsters, i amanit tot plegat per uns comentaris dels popes de CiU que volen "ajudar" a acabar d’interpretar els fets objectius, però que no fan sinó resaltar la mediocritat de la dreta autocomplaent amb segell de catalanitat amb copyright. Aquests seran els nostres propers governants.
El fet d’anar a cal notari, però, és altament revelador. Si tal com queda demostrat al DVD, la incompetència i el descrèdit polític són únicament patrimoni del Tripartit i del gestor Montilla, per què té Artur Mas la necessitat de sotmetre a un fedatari públic els seus compromisos electorals? No són els altres, els qui han perdut tot el crèdit en aquests tres anys, els qui haurien de sotmetre’s a la vigilància d’un notari? O és que l’Artur sap que és tota la classe política catalana, la qui ha quedat marcada? I com ha pogut el Tripartit tacar la reputació de Mas, si CiU ha fet una oposició immaculada i no se li coneixen corrupcions ni errors durant els 23 anys de gestió pujolista?
La resposta, amic meu, no està en el vent, com diu la cançó, sinó en el subtítol del Confidencial.cat: "Quan el preu de la lluita pel poder és un país". El 21 de gener, al Palau de la Moncloa, un líder català va deixar gravat en foc i per sempre, davant de Catalaunya i d’Espanya, el tòpic despectiu que de fa anys se’ns atribueix: els catalans són uns fenicis que es venen per un plat de llenties. D’aquí la necessitat de passar per cal notari.