Blog d'en Xavier Mir

Sap greu veure que hi ha candidats que es presenten a governar el teu país que no acompleixen uns mínims de democràcia. La democràcia té molts aspectes, és molt cantelluda si voleu, però n’hi ha un que tots haurien d’acceptar, i és el dret d’autodeterminació. En un comentari molt agut al meu article d’ahir, en Nil comparava aquest dret amb el dret de divorci. Tot i que la compararació segurament no és exacta perquè jo no recordo que hi hagi hagut un casori en igualtat de condicions, és prou bona. Al món hi ha prou exemples de tracte injust, per exemple, a les dones; països i cultures on la dona no pot decidir res si no ho decideix el marit. Tots estem d’acord que això no és just i que la dona té drets universals com a individu. En canvi, quan aquests drets són col·lectius, l’Estat espanyol no els reconeix. Obliga Catalunya a demanar permís, en última instància, a l’Estat. I això és una mancança gravíssima en democràcia. Montilla no serà un candidat demòcrata fins que no accepti que el conjunt de la ciutadania de Catalunya té dret a decidir si vol continuar formant part de l’Estat espanyol o si prefereix un Estat propi. Personalment opino que es pot permetre convocar ell mateix el referèndum per demostrar que aquestes mancances no són certes, perquè segurament el resultat seria favorable als unionistes. Les poques dades de què disposem, això sí, ens diuen que el percentatge de partidaris de la independència és prou significatiu perquè tinguin el dret d’expressar-se en un referèndum. Referèndum és democràcia. Ocultació és mala gestió.

Els companys de Catalunya Acció m’han recordat que tenen un document en Power Point que explica la conveniència d’un referèndum d’autodeterminació. Un altre Power Point, aquest sortit de Busot, fa el contrapunt al DVD de Madí, aquell que deia que la Capital de la Cultura Catalana és una ciutat del sud de França. Ja m’havia referit a l’efecte Bumerang. Un Power Point no és tan costós de produir i s’escampa per la xarxa a gran velocitat, de manera que és una bona eina per contrastar. El document utilitza la mateixa frase girant-la contra CiU: "quan el preu de la lluita pel poder és un país", on Mas és qui lluita per recuperar el poder i el sacrifici del país és la retallada de l’estatut i l’acord amb Zapatero per dirigir la política catalana des de l’obscuritat. Internet democratitza l’accés a la informació, però també abarateix els costos de producció de documents com aquest. Realment, qui es deixa manipular és perquè vol.

Zapatero torna a venir a Catalunya a fer promeses. Suposo que té present que no hem oblidat la darrera: respectar l’estatut que sortís del Parlament. Per tant, com si sentíssim ploure. Quan es parla de desengany, d’abstenció i d’allunyament entre societat i polítics, m’agradaria saber quin pes hi té aquest home després de la fita de l’estatut. No és estrany que la gent perdi la il·lusió en aquestes condicions. Imaginem algú que viu en un pis de lloguer el propietari del qual no li deixa fer cap tipus de reforma. I algú altre que viu en un pis de propietat, o també de lloguer, però amb un propietari que dóna plena llibertat perquè adaptem l’espai als nostres gustos. On veieu més felicitat i més qualitat de vida? Qui se sentirà millor en l’espai on viu? És prou evident que l’esforç col·lectiu s’ha de dirigir a intentar fer nostre l’espai on vivim, i cal detectar i superar els obstacles que ho impedeixen. El problema és que quan arrela el desànim i el cansament, també disminueixen les ganes de detectar i superar res. Però quin dret tenim de deixar a les generacions futures una societat vella i desenganyada?

Entre les recomanacions d’avui, la reflexió de Miquel Pairolí sobre la incapacitat de TV3 de fer la competència a Telecinco en espanyolisme a propòsit de les curses d’un pilot asturià. Es veu que la gent prefereix seguir la gesta espanyola en llengua espanyola i que els esforços de TV3 no han servit de gaire. Ai, Víctor Alexandre, quanta raó que tens! I per cert, una altra cosa que no funciona és la Renfe, però d’això no en parlo mai perquè és més vell que l’anar a peu. El que m’estranya és que fins ara la PTP no hagi convocat una concentració d’usuaris de Renfe per demostrar, de manera pacífica i multitudinària, que n’estem fins al capdamunt. Les concentracions per l’habitatge ja han arrencat, i m’ensumo que les del transport no trigaran. El govern que hi hagi a la propera legislatura ha de ser un govern que pugui agafar el brau per les banyes, perquè trobarà uns quants col·lectius amb un grau d’emprenyament bastant alt.

Per acabar, Sílvia Martínez (bloc Indústries i caminars) ha estat la primera a aportar dades a la iniciativa Referèndum és democràcia. Ho va fer en un comentari al meu mateix bloc. Els blocs, evidentment, també són un mitjà de comunicació on reportar la nostra activitat periodística. Ella mateixa també em facilita l’enllaç al web de Josep Maria Terricabras on es repridueix l’interessant article de Pedro Morón de la Fuente sobre Montilla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!