Ahir diumenge l’Avui informava, en la seva breu secció confidencial, que Maragall podria intentar la creació d’un nou partit. Isabel Clara Simó s’hi refereix també avui en la seva columna diària. Aquesta seria una notícia excel·lent per a la política catalana. D’entrada, perquè poder disposar d’una opció més a l’hora de ser representat políticament sempre és bo. Però seria una excel·lent notícia per al socialisme català, que ha viscut en una tensió interna des que es van ajuntar totes les famílies en una de sola. Marina Geli ens explica avui a El Punt que aquesta diversitat és un valor per al PSC. Deu tocar dir això, però a risc de caure en el ridícul. Perquè s’hi intueix més un tancament de files que cap altra cosa. En un moment en què, com diu avui també a l’Avui en Jordi Cabré, l’efecte Garrigosa substitueix l’efecte Montilla, pretendre que al PSC tot és una bassa d’oli només pot ser ingenuïtat o mentida.
Però tornem a allò que deia. El PSC ha fet un recorregut claríssim cap al sacrifici dels sectors catalanistes en benefici dels espanyolistes. Ho va fer en temps de la LOAPA, cosa que va facilitar que Pujol s’erigís en el representant amb més possibilitats de liderar el catalanisme. Simplement, perquè el catalanisme del PSC va deixar de ser versemblant per a la majoria de votants. Posteriorment, la vinculació al PSOE ha fet que qualsevol disjuntiva entre catalanisme unitari i socialisme unitari s’hagi resolt en favor del PSOE per no frustrar les possibilitats del candidat a presidir el govern espanyol de torn. Però no ha estat fins aquesta legislatura que el PSC ha tingut ocasió de mostrar les cartes del seu suposat catalanisme amb decisions reals des de la Generalitat. La submissió més absoluta al PSOE ha estat clara: des de la presència de Zapatero al balcó de la Generalitat (un gest que mai han reconegut a Carod) fins al viatge que Maragall havia de fer la setmana passada o la votació conjunta amb el PP per evitar que la Generalitat gestioni l’aeroport, passant per les expulsions primer de Carod i després de tots els representants d’ERC al Govern.
Els partits són vius, evolucionen gràcies a les tensions internes. ERC va viure l’escissió del PI; ICV va viure la d’EUiA; CiU viu en una tensió permanent entre la C i la U. I els socialistes no són diferents. Tenen pendent la resolució d’aquesta tensió. Tard o d’hora s’adonaran que el nacionalisme espanyol del sector de la Federació Catalana del PSOE és un llast. És l’únic element que acosta el PSC al PP i és el principal element que frena una unió sòlida de les esquerres catalanistes. Em pregunto què faran, quan arribi el moment, els socialistes de tradició catalanista. Potser veuen la divisió del partit com una derrota, però a vegades, per voler-se estalviar una petita derrota, per no prendre les decisions al moment que s’han de prendre, es comencen processos de crisi que porten a problemes molt més greus.
El socialisme català té una gran responsabilitat històrica, però necessita una empenta. Maragall va dir que la creació d’aquest nou partit es podria fer, però, sempre després de les eleccions. Rarament un partit emprèn un debat traumàtic després d’un bon resultat electoral. I això vol dir que la proposta de Maragall caurà en l’oblit, que el PSC deixarà sense resoldre les tensions internes i continuarà deixant-se arrossegar pel PSOE si els resultats de l’1 de novembre són bons. Només si el PSC es clava una patacada monumental l’autoritat de Maragall tindrà el crèdit necessari per començar aquesta transformació traumàtica tan necessària per a la política catalana. El PSC de Montilla necessita una empenta per poder dur a terme aquest procés de renovació. Està demanant a crits que no el votin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’Espanya profunda a la Catalunya ocupada recolça i defensa la continuitat de la fiesta nazional. PP, PSC, Ciudadanos de Cataluña entre altres. DIUMENGE 24 SETEMBRE A LES 16.00 H, plaça La Monumental, MANI ANTITAURINA, mani contra la tortura animal i la parafernàlia feixista de señoritos andalussos i folclòriques franquistes.
Parlant de tensions això del PI queda molt lluny, per estar més al dia (com demostres sempre) pot ser que parlis de la que tenen Puigcercós i Carod.
Després de repassar merescudament la tropa que mana la Generalitat per obra i gràcia de ERC. El silenci dels republicans en referència al pregó en castellà de la senyora Lindo és prou significant.
Arribat a un punt, la diversitat en un partit politic és insostenible i esquizofrenica. Exemple clar el PSC-PSOE. Les discrepancies internes a la resta de partits parlamentaris son discrepancies en la tonalitat del mateix color. Al PSC-PSOE la discrepancia és de diferents colors. Hom no pot ser catalanista i ecspanyolista, o ets taronja o ets lila. I la comunitat cientifica ja s’ha postulat sobre això de voler ser dos coses a l’hora (aquesta frase està dedicada al Sr. Alexandre)
La pega és que el PSC sense PSOE no guanya res i el PSOE sense el PSC guanya encara menys, per això encara volen mantenir la cara de catalanistes tot i saber tothom que dos legislatures dels socialistes a la generalitat en solitari i l’inmersió linguistica en educació se n’anira a n’orris…
A i això de fundar un PM, Partit dels Maragallistes no te cap sentit, acabaria sen absorvit per altres amb una sensivilitat més sobiranista o per altres més pijos més tart o més d’hora.