Blog d'en Xavier Mir

Les declaracions del president gairebé en funcions de la Generalitat a Sant Jaume de Frontanyà han estat una d’aquelles galledes d’aigua freda que et cauen a sobre de tant en tant. Com que era a l’agost, un té dues opcions, o acalorar-se una mica més i rebotir-li la galleda buida pel cap o prendre-s’ho com un xàfec refrescant i imprevist (o no). La tranquil·litat que dóna saber que no es presenta a la reelecció et permet trobar amb més facilitat la via de l’humor, però en tot cas és una llàstima que un president absent de la crisi de l’aeroport aparegui només per anar a veure el rei i per dir que ja tenim un megaestatut que ens permetrà fer el que vulguem i que deixa l’estat espanyol en una cosa residual. El nostre president ens pren el pèl. I ho fa, a més, des de l’abús de poder mediàtic que li confereix el càrrec. No cal dir que, si les seves declaracions són certes, no veurem més cues a la Delegació del Govern ni llistes d’espera als hospitals públics, que podrem exigir jutges lingüísticament competents en català, que podrem gestionar ports, aeroports i trens, que invertirem immenses quantitats de diners en l’ensenyament de català des de l’administració municipal perquè tota la ciutadania pugui satisfer el dret i deure de conèixer la llengua, no haurem de demanar reforços a la Guàrdia Civil, tindrem diplomàtics que no es trobaran sense estat com li ha succeït a Fèlix Martí, tindrem seleccions esportives, domini .ct, un bon finançament i un llarguíssim etcètera que no detallaré; simplement us remeto a una lectura de l’actualitat des d’aquest punt de vista a partir d’avui mateix. Segur que cada dia trobaríem un exemple de la pretesa residualitat de l’estat espanyol.

La manera com el president tracta la ciutadania recorda la presa de pèl amb què es distreu les criatures quan encara no tenen prou enteniment. Però, tot i que és possible que l’única intenció de Maragall fos prendre el pèl al personal (encara recordo com se li escapava el riure quan deia "Visca Catalunya" a la darrera campanya electoral), en el fons del missatge de Maragall hi ha una preocupació notable, i és per donar alguna resposta a aquesta preocupació que insisteix a fer veure que tenim el nivell d’autogovern més alt que es pugui imaginar. Allò que impulsa Maragall a dir que l’estat espanyol és residual amb l’aplicació del nou estatut és la intuïció del que pot passar a partir d’ara amb el moviment independentista. Si ERC igualés o superés els 23 escons que té actualment, aquesta seria una prova irrefutable que la voluntat de tenir un estat propi continua guanyant suport social, i un cop cremada la carta del nou estatut, ja no queden més instruments per a l’encaix. Fa uns anys, quan els qui eren residuals eren els partits independentistes, no feia tanta falta convèncer la gent del nivell d’autogovern que teníem, però els moviments de masses no s’aturen després de certs punts d’inflexió, com ho és doblar resultats. Per això, el més important que tenen entre mans els qui han apostat per continuar dins l’estat espanyol és impedir com sigui que el debat per un estat propi salti amb naturalitat a l’espai comunicatiu català. Per això, un pacte que fa tres anys era impensable ara és possible perquè permet deixar un partit independentista fora de l’experiència de govern, i es veu que per això val la pena aliar-se.

D’altra banda, si Maragall diu això també és perquè sap que aquest tipus de missatge encara hi ha qui se l’empassa amb la ingenuïtat d’una criatura. De fet, el missatge va per ells. I aquesta és una qüestió que he tractat en diverses entrades d’aquest bloc. Cal evitar el cercle viciós de la superficialitat perquè això només porta al deteriorament de la qualitat de la democràcia. I si el criteri dels electors flaqueja, d’entrada potser algun partit ho pot aprofitar, però un dia o altre se’n beneficiarà una extrema dreta o un demagog major qualsevol. El debat sobiranista que Maragall vol estalviar-se seria un debat d’una extrema maduresa democràtica que ens enriquiria a tots al marge del resultat, és a dir, amb independència que continuéssim dins l’estat espanyol o que decidíssim tenir un estat propi. Que no ens l’escatimi ni el contamini amb residus tòxics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!