Adam Majó

Des d’un punt de vista marxista, que és el corrent ideològic que més ha reflexionat sobre el concepte de classes socials, la classe política no existeix perquè la política és un mar que  inunda tots els àmbits de la societat i perquè les persones que exerceixen càrrecs de representació no comparteixen una posició única ni diferenciada en relació als mitjans de producció. De fet, un dels arguments habituals i atemporals del populisme feixistitzant consisteix, precisament, en acusar a una suposada classe política de tots els mals patits pel poble per, a continuació, oposar-la a un líder antagònic connectat –pretesament- directament amb el poble. El fenomen Trump vindria a ser això.

El què sí que és cert, però, és que, com tantes altres activitats socials o professionals, la política genera, o pot generar,  interessos comuns, una certa visió del món compartida i una dinàmica autònoma que justificaria l’aparició d’una certa categorització. En alguns països, aquest col·lectiu està molt més definit i acotat i compta amb unes normes d’ingrés exclusivistes. A França, per exemple, una gran part dels dirigents i alts càrrecs de la República han estat formats a l’elitista Escola Nacional d’Administració, al Regne  d’Espanya determinats cognoms que ja ocupaven càrrecs importants durant el franquisme es perpetuen en ministeris i ambaixades i en nombrosos països nissagues familiars molt concretes es reparteixen el poder al llarg de generacions.

A Catalunya, en canvi, parlar de classe política té bastant menys sentit, especialment ara que s’està acabant de jubilar tota la generació d’alcaldes, parlamentaris i governants forjats en l’antifranquisme (més o menys compromès) i protagonistes de la nostra vida política els darrers 40 anys. Només cal veure el currículum dels principals líders polítics independentistes o fer un  repàs a les biografies dels diputats i diputades del Parlament per adonar-se que, en la gran majoria dels casos, es tracta de persones provinents de les classes mitjanes i populars, sense antecedents familiars en la política, provinents de camps professionals molt diversos i arribats a les institucions força recentment. Catalunya, ara per ara, té poc estat i, en conseqüència, té també una diguem-ne classe política que no mereixeria aquest qualificatiu. I això és bo, perquè els fa menys esclaus dels propis interessos corporatius i més lliures per servir a la gent que els ha votat. Però és també una feblesa, perquè els fa més dèbils, menys ben connectats, alhora d’afrontar conjuntures complicades com la de l’octubre de l’any passat.

Per cert, i per acabar, potser a vostè, amic o amiga lectora, li han proposat, o li proposaran un dia d’aquests, formar part d’una llista per a les eleccions municipals de l’any que ve. Si ha pensat dir que no, rumiï-s’ho una altra vegada, faci’m aquest favor,  i si dubte, tiri-s’hi de cap, digui que sí. No és cap bicoca (només cal veure la quantitat de renúncies que es produeixen al llarg de la legislatura)  però si hi posa una mica de temps i compromís, l’experiència de treballar per i amb els seus veïns i veïnes  serà una de les més gratificants i enriquidores de les que recordarà al llarg dels anys, cregui’m.