Adam Majó

Xuts a pals

31 de juliol de 2018
0 comentaris

Ciutadans del món

Quan anava a l’escola explicaven que l’any 1453 (amb la caiguda de Constantinoble)  s’acabava  l’Edat Mitjana i s’iniciava l’anomenada Edat Moderna. Un període que encara ara dura, tot i que, des de 1789, es considera directament contemporàni (és a dir, que existeix al mateix temps que nosaltres). Desconec si a hores d’ara encara s’explica història d’aquesta manera, el què és evident, però, és que el món ha canviat relativament molt des que el cap de Lluís XVI es va separar del seu cos i el sentit de molts dels conceptes que aleshores es van posar sobre la taula  també ha evolucionat extraordinàriament.

Una d’aquestes idees que ha patit una mutació considerable és la ciutadania, un  concepte  que convertia a les persones  (inicialment només els homes i encara no tots) en ciutadans iguals davant la llei enlloc de súbdits del rei dividits per naixement entre nobles i plebeus. La idea de Nació sorgida de baix, del poble, s’oposava també a la de Regne articulat de forma jeràrquica i origen diví. Els reis, com el Franco, ho eren per la gràcia de Déu (la G de Dios, que deien les monedes de 5 duros). En un món més petit i amb menys facilitat de moviment, pensar que totes les persones nascudes en un determinat territori eren iguals (si més no sobre el paper) en drets i deures era ja un avenç de grans proporcions. Malgrat que les primeres declaracions dels drets de l’home  tinguessin voluntat universalista, el cert és que es dirigien als membres d’una determinada comunitat nacional. Aquesta limitació geogràfica podia tenir un cert sentit  en un món en el qual els desplaçaments i els horitzons eren molt més estrets que els actuals i on els drets sobre el paper estaven encara lluny de traduir-se en gaires millores materials concretes.

Avui, però, la ciutadania, la nacionalitat jurídica, ja no és un simple condicionant burocràtic que afecta sobretot a la nostra relació amb l’Estat, amb el poder. La ciutadania no només obre o tanca portes a la participació pública, que no és poca cosa, sinó que condiciona l’accés a drets tan palpables i concrets com l’educació, la salut, el moviment o la protecció contra la pobresa. Disposar d’un o altre passaport –la conseqüència d’una simple accident biogràfic-  genera desigualtats jurídiques semblants o superiors a les que hi havia entre nobles i plebeus en les societats pre-modernes. Si tenim una declaració dels drets humans universal promoguda i defensada, en principi, per una organització anomenada nacions unides (no associades o amigues, UNIDES) el més lògic seria plantejar, a la curta o a la no tan curta, una ciutadania veritablement universal. Ciutadans i ciutadanes del món, no en el sentit cursi de l’expressió, sinó en el més concret i quantificable, en el dels drets concrets i identificables.

I tot això qui ho pagaria, preguntareu? Al món, és sabut, hi ha recursos suficients per proporcionar aliments, salut, educació, habitatge, llum, aigua i escalfor per a tothom. Posar a tots els éssers humans en el mateix pla d’igualtat legal (una sola ciutadania) ens obligaria a tots  a obrir el camp de visió i preveure els mecanismes legals que ho fessin realment efectiu.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.