Aquesta llibertat compromesa amb la vida comprèn tant la realitat exterior com la realitat interior. A través de la ciència i la tècnica, la societat occidental ha treballat sobretot les constriccions exteriors, però no n’ha tret l’aigua clara de les constriccions interiors.
La fraternitat no pot ser la negació de la llibertat. La fraternitat inclou la noció de llibertat.
Imposar la fraternitat provoca una paradoxa pragmàtica. Uns tipus d’ordres obligatòries com «sigues fratern», «sigues solidari», «estimem» són ordres l’obediència de les quals implica desobeir-les.
Wittgenstein fa referència a la paradoxa del rei que havia emès una llei que deia que tothom que arribés al seu Estat havia de declarar l’autèntic motiu de la seva vinguda, aquells que no diguessin la veritat havien de ser enforcats. La paradoxa apareix quan el forester diu que ha vingut a l’Estat per ser enforcat.
És impossible estimar, quan l’amor s’exigeix com una obligació. La paradoxa aquí apareix quan des de posicions d’autoritat-superioritat exigim actituds de llibertat. Obeir l’ordre posa en qüestió la nostra llibertat. Aquesta manera d’estimar amaga una forma de domini. Imposar un deute per dominar l’altre.
Estimar és una relació complexa. Podem analitzar-la formalment.
És reflexiva la relació? És possible estimar l’altre sense estimar-se un mateix?
És simètrica la relació? Necessàriament si B estima A, A estima B? És possible estimar, ser solidaris, sense ser correspostos?
La relació no és transitiva, ni intransitiva, és no transitiva. A vegades es compleix que si A és solidari amb B i B amb C, A és solidari amb C; però a vegades no es compleix.
És connexa la relació?. Donats dos individus qualssevol, hi ha d’haver fraternitat entre ells?
Si ja només la consideració formal comporta tants dubtes, què no serà del contingut?. Desconfieu de qui us faci retrets que no l’estimeu prou, que no sou prou fraternals, prou solidaris.