ambFilosofia

Els arguments del PP i Ciudadanos es basen en l’obediència a la legalitat definida per la Constiució espanyola de 1978, en tant que, diuen, és una constitció democràtica, és dir, votada majoritàriament per la majoria dels ciutadans espanyols de l’any 1978. Es neguen, per tant, a discutir el concepte de justícia més enllà de la Constitució “democràtica” de 1978. No hi ha un criteri exterior: es considera just allò que estableixen la majoria de ciutadans espanyols d’acord amb la Constitució de 1978.

Però llavors haurien d’acceptar els arguments de Trasímac a la República:

«I així, cada govern estableix les lleis segons la seva conveniència: la democràcia, lleis democràtiques; la tirania, tiràniques, i de la mateixa manera els altres. En establir-les, mostren els que manen que és just per als governats precisament allò que convé als que manen, i a qualsevol que se’n surt d’això el castiguen com a violador de les lleis i de la justícia. Tal és, amic meu, allò que dic que en totes les ciutats és idènticament just: allò que convé al govern constituït. I aquest és, segons crec, el qui té el poder; de manera que, per a tot home que discorre bé, la justícia és el mateix a tot arreu: la conveniència del més fort.» República 339a

Hauran d’acceptar que la justícia és la conveniència del més fort: en el nostre cas dels ciutadans espanyols. Tanmateix, aquest més fort podria ser un Tirà; i sense un crieri objectiu de justícia, hauríem d’acceptar les seves lleis.

«s’anomenen sacrílegs, segrestadors, assaltadors de murs, estafadors o lladres aquells que violen la justícia en alguna de les seves parts amb cadascun d’aquests crims. Però quan algú, a més de les riqueses dels ciutadans, els segresta a ells mateixos i els esclavitza, en lloc de ser designat amb aquests noms d’oprobi és anomenat joiós i feliç no només pels ciutadans, sinó per tots els que coneixen la completa realització de la seva injustícia; perquè els que censuren la injustícia no la censuren per por de cometre-la, sinó a sofrir-la. Així, Sòcrates, la injustícia, en la seva plena mesura, és una cosa més forta, més lliure i més dominadora que la justícia; i com he dit des del principi, la justíca resulta ser allò convenient pel més fort, i la injustícia allò que més ens aprofita i convé.» República 344a

I haurien d’acceptar també, per tant, que a la majoria dels ciutadans allò que més els aprofita i els convé és la injustícia. Així la política abandona l’ètica i és només l’expressió dels interessos del més fort.