Llibertat
Plató i en general la filosofia clàssica maldava per trobar una solució a l’equació socràtica i avançava línies de solució. La filosofia occidental no troba cap línia de solució i demostra una incomprensió profunda cap al classicisme.
Descartes es pot considerar el pare de la filosofia moderna i en ell trobem ja aquesta situació:
Menyspreu cap a la filosofia clàssica:
«comparava els escrits dels antics pagans, que tractaven dels costums, amb uns palaus molt superbs i magnífics, però que estaven construïts sobre la sorra i sobre el fang. Aixequen molt enlaire les virtuts, i les fan semblar preferibles a totes les coses que hi ha en el món; però no ensenyen prou a conèixer-les, i sovint allò a què donen un nom tan bell no és altra cosa que insensibilitat, orgull, desesperació o parricidi.» Descartes. Discours, I, 1
A Plató no hi ha jo, Descartes afirma el jo com a substància:
«Què sóc, llavors? Una cosa que pensa. I què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també, i que sent. Sens dubte no és poc, si tot això pertany a la meva naturalesa. I per què no hauria de pertànyer-li? Potser no sóc jo el mateix que dubta gairebé de tot, que entén, tanmateix, certes coses, que afirma que són només aquestes les veritables, que nega totes les altres, que en vol conèixer d’altres, que no vol ser enganyat, que imagina moltes coses -fins i tot contra la seva voluntat- i que en sent també moltes altres, per mitjà dels òrgans del seu cos?» Meditacions metafísiques, II
A Descartes el que pertany pròpiament al jo són només l’enteniment o «facultat de jutjar i distingir la veritat de la falsedat, que és pròpiament el que anomenem enteniment o raó, és naturalment igual en tots els homes» i la voluntat que «consisteix només que, en afirmar o negar, i en pretendre o evitar les coses que l’enteniment ens proposa, obrem de manera no constreta per cap força exterior»
Tota la resta prové del cos, particularment les passions (els sentiments i els desitjos). Les passions a Descartes no són ànima com a Plató, no són racionals, són mecànics, pura química diríem avui, vénen de fora de l’ànima. Per tant no hi ha cap diàleg amb ells, el jo simplement els ha de dominar, com també hem dominar la Natura reduïda a un determinisme mecànic.
«que en lloc d’aquesta filosofia especulativa que s’ensenya a les escoles, se’n pot trobar una altra de pràctica, per la qual, coneixent la força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, dels cels, i de tots els altres cossos que ens envolten, tant precisament com coneixem els diversos oficis dels nostres artesans, els podríem utilitzar de la mateixa manera per a tots els usos en els quals són apropiats, i així fer-nos com amos i posseïdors de la naturalesa.».Discurs, VI, §2
«ART. 148. Que l’exercici de la virtut és un remei suprem contra les passions.
Ara bé, atès que aquestes emocions interiors ens afecten de més a prop i tenen, per tant, molt més poder sobre nosaltres que les passions amb què concorren, i de les quals difereixen; és cert que, amb la condició que la nostra ànima tingui sempre amb què acontentar-se en el seu interior, tots els trastorns que vénen de fora seu no tenen cap poder per perjudicar-la; sinó que més aviat serveixen per augmentar la seva alegria, en el fet que, veient que no pot ser ultratjada per ells, això li fa conèixer la seva perfecció. I per tal que la nostra ànima tingui així de què sentir-se contenta, no necessita sinó seguir exactament la virtut. Ja que qualsevol que ha viscut de tal manera que la seva consciència no li pot retreure que mai no hagi deixat de fer totes les coses que ha jutjat que eren les millors (que és el que anomeno aquí seguir la virtut), en rep una satisfacció que és tan poderosa per fer-lo feliç, que els més violents esforços de les passions no tenen mai prou poder per enterbolir la tranquil·litat de la seva ànima. ». Tractat de les passions, II, §148
Així no és possible construir una societat ecològicament sostenible ni trobar cap solució a l’equació socràtica, on a Plató es basa en una harmonia entre sentiment, desig i raó (tots ells ànimes o dotats de raó) que anomena justícia. Així no és possible la llibertat interior per construir-se un mateix i sortir de la caverna, i sense individus lliures no hi ha societat lliure.
Avui vivim la crisi final d’aquest pensament occidental, però no tenim encara un pensament alternatiu. Potser el classicisme podria ajudar-nos a trobar-lo.