Raül Romeva i Rueda

Sorprenent, i certament decebedora, la resposta del Consell a una pregunta relativa a la vulneració de drets fonamentals a Mèxic que, entre d’altres, afecta a ciutadanes europees. Ara fa uns mesos vaig enviar una pregunta escrita al Consell denunciant uns fets que m’havien arribat en relació a les agressions (violacions incloses) per part de la Policia Federal mexicana que havien patit algunes persones, entre elles algunes catalanes (Maria Sostres i Cristina Valls). Mèxic té una relació privilegiada amb la UE en el marc de l’Acord UE-Mèxic. Aquestes informacions (segueix…)

ens havien arribat per diverses víes, inclosos mitjans de comunicació, raó per la qual sorprèn que la resposta del Consell sigui: ‘que no en teniem coneixement’, i encara més quan en la resposta de la Comissió a la mateixa pregunta, la comissària Ferrero Waldner sí reconeixia els fets i els considerava com a molt greus, i que calia investigar. He transmès la meva preocupació al Responsable de Drets Humans de l’Alt Representat per a la Política Exterior, Michael Mathiessen, així com a l’eurodiputada Erika Mann, presidenta de la Delegació UE-Mèxic del Parlament Europeu que tot just avui viatjava de missió cap al país, per tal que la transmeti a les autoritats locals i europees amb les que té previst entrevistar-se. A continuació adjunto la pregunta que vaig presentar i la resposta del Consell: 

PREGUNTA ESCRITA E-2443/0 de Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE) al Consejo (24 mayo 2006)

Asunto: México

El 6 de mayo las ciudadanas españolas María Sostres y Cristina Valls fueron expulsadas de México después de ser golpeadas y violadas por agentes de la Policía Federal Preventiva de México. En ningún momento las autoridades mexicanas respetaron sus derechos más elementales a la integridad física y jurídica e, incluso, se vulneró el cumplimiento de un amparo que una juez mexicana falló y que impedía su repatriación. Esta situación no es nueva para ciudadanos españoles en México. Tres españoles padecieron una situación similar el 28 de mayo de 2004. En ambos casos se denunciaron malos tratos físicos y psíquicos inferidos por funcionarios mexicanos y una actuación pasiva de la diplomacia en dicho país. Ningún representante del Gobierno de España se personó en las dependencias policiales donde se hallaban las detenidas. El cónsul sólo apareció en la Estación Migratoria de Distrito Federal, donde los ciudadanos españoles esperaban su deportación, una vez ya conculcados sus derechos. Ante la gravedad de la acusación de violación, y teniendo en cuenta que el artículo primero del Acuerdo de Asociación Económica, Concertación Política y Cooperación entre la Comunidad Europea y México establece que este acuerdo se fundamenta en el respeto a los principios democráticos y a los derechos humanos fundamentales:

¿Qué medidas piensa adoptar el Consejo para esclarecer los hechos? ¿Qué actuaciones piensa realizar para expresar su preocupación por la gravedad de las acusaciones formuladas por estas dos ciudadanas españolas? ¿Tiene intención de denunciar ante los organismos internacionales pertinentes, o de solicitar que se investigue al Gobierno de México por las graves acusaciones que se ciernen sobre las autoridades mexicanas en su trato a personas detenidas? En caso afirmativo, ¿cuándo? En caso negativo, ¿por qué? En el caso de que se demuestren los hechos denunciados y que, por lo tanto, se vulnere el artículo 1 y el 39, del Acuerdo citado, ¿cree necesario que se reúna el Consejo Conjunto encargado de supervisar la aplicación del Acuerdo?

*****

E-2443/06 Respuesta (1 de septiembre de 2006)

El Consejo no ha sido informado hasta la fecha del problema que plantea Su Señoría, por lo cual no ha podido tratarlo ni internamente ni con las autoridades mexicanas.

Las cuestiones relativas a los derechos humanos han sido debatidas con las autoridades mexicanas en repetidas ocasiones. Tanto México como la UE son conscientes de la importancia esencial que reviste el respeto de los derechos humanos, tal como ha quedado acordado en el artículo 1 del Acuerdo UE-México.

Font foto: Policia Federal mexicana, BBC

Colòmbia, que periòdicament ocupa les pàgines d’internacional dels nostres diaris, torna a ser notícia aquest cap de setmana degut a les eleccions presidencials, les quals, a més a més, suposen l’inici d’un cicle electoral que pot resultar decisiu per al futur d’aquest país, sigui aquest un futur en pau o una simple prolongació de l’actual estratègia militar per fer front a un conflicte armat i social que dura des de fa almenys 40 anys.

A data d’avui, el senador Carlos Gaviria (veure foto), candidat del Polo Democrático Alternativo (coalició d’esquerres), sembla ser l’únic candidat que té alguna possibilitat per tal d’impedir la carrera cap a la reelecció de Álvaro Uribe. Al llarg dels darrers tres mesos, aquest advocat amb un postgrau a Harvard, i que va ser magistrat del Tribunal Constitucional, ha obtingut un ascens sostingut en les enquestes, les quals li atribueixen fins a un 24% de la intenció de vot. Donarà la sorpresa? (…)

Sigui com sigui, els reptes actuals i futurs de Colòmbia passen necessàriament per afrontar la situació de conflicte armat que fa anys que pateix. Com en tots els conflictes armats la causalitat de la violència a Colòmbia és múltiple: la història colombiana es caracteritza per una forta exclusió social, econòmica i política de determinats grups, sobretot camperols; la manca d’una reforma agrària justa ha afavorit també la desigualtat en la distribució de la terra i la concentració d’aquesta d’acord amb determinats interessos econòmics, territorials i estratègics de les famílies més influents; la guerra es financia, a més a més, amb la disputa pel control de determinats recursos naturals com maragdes, petroli, coca o roselles; l’absència d’Estat en bona part del territori, així com la debilitat, quan no corrupció i ineficàcia, del sistema judicial minen la confiança de la població en les institucions; i finalment, els grans i creixents interessos geoestratègics per part dels Estats Units juguen també un paper clau en la gènesi del conflicte.

Per altra banda, del certament complex escenari colombià actual cal destacar-ne, entre d’altres vectors: primer, la implementació d’una llei (la de `Justicia y Paz’) que ha plantejat, i segueix plantejant, nombrosos dubtes i una gran oposició interna i internacional pel fet que no assegura que el procés de desmobilització de grups paramilitars compti amb prou garanties per evitar la impunitat, ni tampoc que aquest procés vagi acompanyat de mesures justes de reparació a les víctimes; segon, les converses engegades entre l’ELN i el govern; i tercer, les nombroses incògnites pel què fa a un eventual futur acord de pau amb les FARC i a l’anomenat `intercanvi humanitari’. No obstant, en aquest escenari hi destaquen almenys dos factors que suposen, al mateix temps, dos dels principals obstacles per trobar no ja una resposta sinó simplement un camí, un full de ruta, que permeti sortir de l’atzucac actual.  Per una banda un govern, el d’Àlvaro Uribe, que nega l’existència mateixa d’un conflicte armat i que es limita a plantejar la seva estratègia en termes de lluita contra el terrorisme, i per l’altra, unes FARC que insisteixen en pretendre aconseguir el poder per la força, i que han fet de l’assetjament, l’assassinat i el segrest un instrument de pressió que, si jutgem pels resultats, no sembla haver estat massa efectiu.

Per tot plegat, en l’imaginari col·lectiu, i especialment a Europa, Colòmbia se sol relacionar amb conflicte armat, pobresa o narcotràfic. Tanmateix, malgrat que difícilment se l’hi atribueix la característica de crisi humanitària, almenys no de les més destacades, que solem ubicar a països de l’Àfrica o l’Àsia, Colòmbia pateix també, i de manera certament important, d’una de les situacions humanitàries més crítiques de l’actualitat. De fet es tracta, després del Sudan, del segon país del món amb més població desplaçada interna per causa del conflicte. Es calcula que en deu anys més de 3 milions de persones s’han vist forçades a abandonar la seva llar ja sigui per vagar dins del país sense rumb fix o per directament fugir cap a d’altres països, entre ells l’Estat espanyol, on els colombians i colombianes ja són el quart grup, en nombre, de població estrangera.

Les causes que fan que la gent a Colòmbia fugi de casa seva són les mateixes que motiven que tants milions de persones hagin de fer el mateix arreu del món: és a dir bàsicament la por i les amenaces. Les seves cases i terres se les queden llavors els paramilitars, guerrillers, narcotraficants i d’altres terratinents que s’aprofiten de la situació. Segons les organitzacions de drets humans, per exemple, són ja 4,8 milions d’hectàrees les que s’han apropiat de forma il·legal els grups paramilitars, la qual cosa aboca al voltant del 10% de la població colombiana a viure en la pobresa. Així doncs, un dels aspectes que cal tenir en compte en qualsevol dels marcs de diàleg entre grups guerrillers i govern és, sens dubte, el tema de la població expulsada, així com la devolució de les seves terres i els termes sobre com afrontar la reforma agrària pendent.

Per parlar de com és d’important aquesta qüestió de la terra i el desplaçament a Colòmbia, i de com aquesta lluita per la terra (pel seu valor geoestratègic i d’acumulació de recursos legals i il·legals) esdevé, cada vegada més, un factor que aguditza la violència, la Taula Catalana per la pau i els drets humans a Colòmbia, plataforma formada per institucions públiques, ONG, sindicats i institucions acadèmiques van organitzar unes jornades del 20 al 22 d’abril que duien per títol: Terra i desplaçament a Colòmbia: crisi humanitària pel control del territori. La Taula fa anys que treballa de manera coordinada per tal que no oblidem el conflicte que viu Colòmbia i front al qual, donada la relació privilegiada que tenim amb aquell país, tant l’Estat espanyol i Europa en general com Catalunya en particular, no podem restar passius sinó que hem de contribuir, des de diferents nivells, a la recerca de la pau i per la defensa dels drets humans.

Intento amb aquest article, així com des de la nostra feina al Parlament Europeu, sumar-me a aquest esforç col·lectiu, amb modèstia, però amb la convicció plena que cal fer-ho. De fet, gràcies a la col·laboració amb diverses entitats i grups tals com la mateixa Taula, Amnistia Internacional, la Federació d’ONG pel Desenvolupament, Brigadas de Paz, o l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, entre d’altres, estem fent un seguiment gairebé diari del tema, contribuint a millorar informes (com el recentment aprovat informe Howitt sobre Drets Humans) o presentant preguntes a la Comissió i al Consell. En el següent link podeu consultar totes les preguntes que anem presentant sobre aquest tema, o d’altres.

La cuarta cimera UE-America Llatina va concloure ahir a Viena amb una sensació agredolça, tal i com, d’altra banda, sol passar en aquesta mena d’encontres. Són molts els temes abordats i cadascún d’ells mereixen una atenció específica. Tanmateix, en aquesta primera entrada dedicada a aquesta qüestió em vull referir en concret a la llum verda donada a l’Acord d’Associació UE-Amèrica Central. I la raó és que aquest és un dels temes que em toca seguir de més aprop al Parlament Europeu en tant que vicepresident de la Delegació UE-Amèrica Central.

Per altra banda, però, cal mencionar també que de manera paralel.la ha tingut lloc una Cimera Alternativa protagonitzada per moviments socials i ong en què s’han posat de manifest alguns dels importants riscos que té plantejar, com fan alguns, un procés d’integració bi-regional bàsicament sobre la creació d’una zona de lliure comerç. Riscos que afecten tant a la dimensió de la justicia social com a la de la sostenibilitat ambiental que pateixen els pobles americans. (…)

Faig meves les reflexions elaborades per la Iniciativa de Copenhaguen per Amèrica Central i Mèxic (CIFCA) i per Grupo SUR, ambdues plataformes formades per diverses organitzacions a escala europea, amb l’objectiu d’iniciar aqui una reflexió sobre el paper que la UE està jugant, i que pot jugar en el futur, en el procés d’integració regional centreamericana, així com en el marc de la discussió sobre la necessitat d’avançar cap a una Associació Estratègica Biregional, tal i com ja es va acordar a Guadalajara (Mèxic) el maig de 2004, en l’anterior cimera de Caps d’Estat i de Govern d’Amèrica Llatina, i el Carib i la UE. Durant els processos de pacificació dels anys 90, els països de la UE es van constituir en un actor polític clau a la regió centreamericana. No obstant això, la firma dels successius acords de pau (l’últim a Guatemala, el 1996) va comportar un cert abandonament de responsabilitats, com si aquesta signatura fos ja per sí mateixa un reconeixement que no havia res més a fer allà. Res més lluny de la realitat. En aquests quasi 10 anys de posguerra a Centreamèrica (en alguns països, com El Salvador, fins i tot més, ja que es van firmar els acords de pau el 1992) no s’han produït canvis substancials en la realitat socio-econòmica de la regió, ni tampoc les democràcies instaurades s’han afermat prou en els pilars de l’Estat Social de Dret. Els nivells de violència armada als països de la regió centreamericana han arribat en molts casos a proporciones epidèmiques (des del 2001 una dona mor al dia a Guatemala, estrangulada o baleada). L’actual estat de vulnerabilitat dels centreamericans té diferents manifestacions: són vulnerables davant el funcionament del sistema econòmic, socialment i fins i tot en termes mediambientals, ja que són els sectors més fràgils els que están més exposats a les conseqüències de fenòmens naturals (recordem aquí les greus conseqüències del Mitch a finals dels 90, les seqüeles del qual segueixen avui presents a molts països de la regió). Entre les raons de fons s’han de mencionar el repartiment desigual de la riquesa, i l’enorme presència d’armes lleugeres repartides a la regió. Tot això fa que el model de desenvolupament present tingui efectes contraposats amb el propòsit manifest d’aconseguir un desenvolupament humà sostenible. Més concretament, l’enfocament que restringeix la vulnerabilitat a l’impacte de desastres naturals, per exemple, adoptat per la Comissió Europea i plasmat en el document d’Estratègia Regional 2002-2006, es quedava curt i requeria ser revisat, tal i com porten anys suggerint, entre d’altres, diferents sectors de la societat civil organitzada com Grupo Sur o CIFCA.

La UE pot fer molt més del que està fent. La UE ha de recuperar el seu rol polític a la regió centreamericana ja que, des de fa un temps, la relació s’ha centrat quasi exclusivament en un intercanvi d’ofertes i demandes comercials. Entre les coses concretes que poden fer-se s’han de citar, almenys, sis.

1. Cal impulsar el diàleg polític, cosa que implica que en l’agenda bilateral UE-Centreamèrica han de tractar-se qüestions com la pobresa, la cohesió social, la democràcia, els drets humans, el bon govern i la lluita contra la corrupció com a condicionaments a d’altres tipus d’acords d’ordre econòmic i comercial.

2. Reconèixer el pes del deute extern com a determinant de la vulnerabilitat del desenvolupament, així com prioritzar la lluita contra la vulnerabilitat social estimulant i recolzant als estats en l’adopció de polítiques públiques i congruents amb les seves obligacions en matèria de drets econòmics, socials i culturals.

3. Potenciar la participació de la societat civil en el procés d’integració, cosa que implica la incorporació en l’agenda institucional biregional dels temes que preocupen més als ciutadans com la lluita contra la pobresa i la violència, especialment contra grups específics, com les dones.

4. Treballar amb una visió multidimensional en el procés d’Integració Centreamericana que incorpori la dimensió dels drets humans i que permeti avançar en polítiques concretes de protecció a la salut, l’educació, l’ocupació, l’habitatge o la igualtat d’oportunitats entre gèneres.

5. Adoptar el concepte de vulnerabilitat del desenvolupament com a base pel disseny i l’aplicació de l’estratègia de Cooperació 2007-2013.

6. Exhortar als Estats d’Amèrica Central i a les institucions de la integració a assumir com a condició necessària perquè el procés de la integració avanci la participació d’una pluralitat d’actors de la societat civil.