Raül Romeva i Rueda

Colòmbia, que periòdicament ocupa les pàgines d’internacional dels nostres diaris, torna a ser notícia aquest cap de setmana degut a les eleccions presidencials, les quals, a més a més, suposen l’inici d’un cicle electoral que pot resultar decisiu per al futur d’aquest país, sigui aquest un futur en pau o una simple prolongació de l’actual estratègia militar per fer front a un conflicte armat i social que dura des de fa almenys 40 anys.

A data d’avui, el senador Carlos Gaviria (veure foto), candidat del Polo Democrático Alternativo (coalició d’esquerres), sembla ser l’únic candidat que té alguna possibilitat per tal d’impedir la carrera cap a la reelecció de Álvaro Uribe. Al llarg dels darrers tres mesos, aquest advocat amb un postgrau a Harvard, i que va ser magistrat del Tribunal Constitucional, ha obtingut un ascens sostingut en les enquestes, les quals li atribueixen fins a un 24% de la intenció de vot. Donarà la sorpresa? (…)

Sigui com sigui, els reptes actuals i futurs de Colòmbia passen necessàriament per afrontar la situació de conflicte armat que fa anys que pateix. Com en tots els conflictes armats la causalitat de la violència a Colòmbia és múltiple: la història colombiana es caracteritza per una forta exclusió social, econòmica i política de determinats grups, sobretot camperols; la manca d’una reforma agrària justa ha afavorit també la desigualtat en la distribució de la terra i la concentració d’aquesta d’acord amb determinats interessos econòmics, territorials i estratègics de les famílies més influents; la guerra es financia, a més a més, amb la disputa pel control de determinats recursos naturals com maragdes, petroli, coca o roselles; l’absència d’Estat en bona part del territori, així com la debilitat, quan no corrupció i ineficàcia, del sistema judicial minen la confiança de la població en les institucions; i finalment, els grans i creixents interessos geoestratègics per part dels Estats Units juguen també un paper clau en la gènesi del conflicte.

Per altra banda, del certament complex escenari colombià actual cal destacar-ne, entre d’altres vectors: primer, la implementació d’una llei (la de `Justicia y Paz’) que ha plantejat, i segueix plantejant, nombrosos dubtes i una gran oposició interna i internacional pel fet que no assegura que el procés de desmobilització de grups paramilitars compti amb prou garanties per evitar la impunitat, ni tampoc que aquest procés vagi acompanyat de mesures justes de reparació a les víctimes; segon, les converses engegades entre l’ELN i el govern; i tercer, les nombroses incògnites pel què fa a un eventual futur acord de pau amb les FARC i a l’anomenat `intercanvi humanitari’. No obstant, en aquest escenari hi destaquen almenys dos factors que suposen, al mateix temps, dos dels principals obstacles per trobar no ja una resposta sinó simplement un camí, un full de ruta, que permeti sortir de l’atzucac actual.  Per una banda un govern, el d’Àlvaro Uribe, que nega l’existència mateixa d’un conflicte armat i que es limita a plantejar la seva estratègia en termes de lluita contra el terrorisme, i per l’altra, unes FARC que insisteixen en pretendre aconseguir el poder per la força, i que han fet de l’assetjament, l’assassinat i el segrest un instrument de pressió que, si jutgem pels resultats, no sembla haver estat massa efectiu.

Per tot plegat, en l’imaginari col·lectiu, i especialment a Europa, Colòmbia se sol relacionar amb conflicte armat, pobresa o narcotràfic. Tanmateix, malgrat que difícilment se l’hi atribueix la característica de crisi humanitària, almenys no de les més destacades, que solem ubicar a països de l’Àfrica o l’Àsia, Colòmbia pateix també, i de manera certament important, d’una de les situacions humanitàries més crítiques de l’actualitat. De fet es tracta, després del Sudan, del segon país del món amb més població desplaçada interna per causa del conflicte. Es calcula que en deu anys més de 3 milions de persones s’han vist forçades a abandonar la seva llar ja sigui per vagar dins del país sense rumb fix o per directament fugir cap a d’altres països, entre ells l’Estat espanyol, on els colombians i colombianes ja són el quart grup, en nombre, de població estrangera.

Les causes que fan que la gent a Colòmbia fugi de casa seva són les mateixes que motiven que tants milions de persones hagin de fer el mateix arreu del món: és a dir bàsicament la por i les amenaces. Les seves cases i terres se les queden llavors els paramilitars, guerrillers, narcotraficants i d’altres terratinents que s’aprofiten de la situació. Segons les organitzacions de drets humans, per exemple, són ja 4,8 milions d’hectàrees les que s’han apropiat de forma il·legal els grups paramilitars, la qual cosa aboca al voltant del 10% de la població colombiana a viure en la pobresa. Així doncs, un dels aspectes que cal tenir en compte en qualsevol dels marcs de diàleg entre grups guerrillers i govern és, sens dubte, el tema de la població expulsada, així com la devolució de les seves terres i els termes sobre com afrontar la reforma agrària pendent.

Per parlar de com és d’important aquesta qüestió de la terra i el desplaçament a Colòmbia, i de com aquesta lluita per la terra (pel seu valor geoestratègic i d’acumulació de recursos legals i il·legals) esdevé, cada vegada més, un factor que aguditza la violència, la Taula Catalana per la pau i els drets humans a Colòmbia, plataforma formada per institucions públiques, ONG, sindicats i institucions acadèmiques van organitzar unes jornades del 20 al 22 d’abril que duien per títol: Terra i desplaçament a Colòmbia: crisi humanitària pel control del territori. La Taula fa anys que treballa de manera coordinada per tal que no oblidem el conflicte que viu Colòmbia i front al qual, donada la relació privilegiada que tenim amb aquell país, tant l’Estat espanyol i Europa en general com Catalunya en particular, no podem restar passius sinó que hem de contribuir, des de diferents nivells, a la recerca de la pau i per la defensa dels drets humans.

Intento amb aquest article, així com des de la nostra feina al Parlament Europeu, sumar-me a aquest esforç col·lectiu, amb modèstia, però amb la convicció plena que cal fer-ho. De fet, gràcies a la col·laboració amb diverses entitats i grups tals com la mateixa Taula, Amnistia Internacional, la Federació d’ONG pel Desenvolupament, Brigadas de Paz, o l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, entre d’altres, estem fent un seguiment gairebé diari del tema, contribuint a millorar informes (com el recentment aprovat informe Howitt sobre Drets Humans) o presentant preguntes a la Comissió i al Consell. En el següent link podeu consultar totes les preguntes que anem presentant sobre aquest tema, o d’altres.