LLUITES DE BRAUS… FINS QUAN?
Deixa un comentari
Sembla mentida que, per justificar un espectacle impulsat per la monarquia borbònica, s’apel·li a una hipotètica tradició. Sembla mentida que encara avui es posi en qüestió la barrabassada que representen les curses de bous amb tota la simbologia espanyolista que exibeixen! Fa 150 anys que un destacat poeta ja reclamava l’enderrocament de les places de toros i defensava l’agricultura i l’educació.
(Publicat avui a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/lluites-de-braus-encara.html)
Josep Lluís Pons i Gallarza (1823-1894) va ser una figura cabdal per a la represa cultural a Mallorca. Presidí l’Ateneu Balear i, com a catedràtic d’Història a l’Institut, va ser mestre de Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Mateu Obrador, Miquel del Sants Oliver o Gabriel Alomar, entre d’altres insignes mallorquins. Juntament amb Marian Aguiló, defensà la necessitat d’entendre la cultura catalana a partir de la unitat. Quan presidí els Jocs Florals de Barcelona de 1870, va concloure: “Sapigau que los fills de les Illes tenim per molt de ser catalans”. Tres anys després, en els Jocs celebrats a Palma, afirmà: “No som catalans perquè parlam català; parlam català perquè som catalans.” En el pròleg de l’edició dels seus poemes castellans, explica: Escribí en lengua castellana que fue la de mi madre, la de mi infancia, y la única que en Cataluña, mi patria, se tenía por intérprete de los conceptos poéticos. Más tarde me reveló las ventajas con que la lengua del país poetiza los sentimientos. Desde entonces escribí en catalán. L’humanisme és present a la seva obra. És autor de L’olivera mallorquina, considerat el precedent de Lo pi de Formentor de Costa, així com de poemes destacats dins de la poesia romàntica com La mort dels Montcades. A Los tarongers de Sóller compara la perpètua natura amb la fugacitat de la vida, a L’exposició de Barcelona de 1888 fa un clam antimilitarista i a Lo fogó dels jueus emet una reflexió contra el fonamentalisme. Però és a Lluites de braus on el poeta fa un invectiva ètica reclamant l’enderrocament de les places de toros i apostant per l’agricultura, l’educació i la cultura.
Cal esvair la boira, inventada i escampada interessadament, sobre l’origen de les “corrides”. Està més que provat que foren instaurades pels Borbons. La primera té lloc a Madrid a meitat del S. XVIII i no és fins al S. XIX que són regulades i potenciades, amb una tímida oposició dels intel·lectuals i dels il·lustrats de l’època. El paral·lelisme amb el circ romà és absolut. De fet, les places són anomenades coliseus. Per això, Pons i Gallarza, sota el títol i abans del poema, escriu Panem e circensis i acusa els espectadors d’anar-hi sadolls de sang i de mort mentre els commina a recobrar la dignitat:
Escolteu quin brogit! L’udol salvatge
festeja la victòria.
Respireu lo ferum d’aquest carnatge;
que caiga el lluitador o que el brau mori,
per veure morts veniu! (…)
Poble, què fas aquí? Fuig d’eixa arena,
juny tos braus a l’arada,
l’ardit cavall per les dreceres mena,
i si la pàtria plora trepitjada,
llavors lo ferro trau.
D’eixes parets a on véns a embadalir-te,
fes-ne enderrocs i runa:
llépol de sang te vol, per ensopir-te,
qui amb la rudesa aixeca sa fortuna…
No et mous? Doncs viu esclau!
No caldria afegir res. És d’una estultícia gegantina voler graduar les tortures als animals i excloure les curses de braus de les bregues de cans o de galls, amb una diferència substancial: les abominables bregues d’animals no són desiguals. També seria rebaixar-se molt combatre l’argument que els patricis romans aplicaven als gladiadors, quant al destí gloriós de morir al cós. Així ho va voler donar a entendre, enmig de la polèmica de prohibir la tortura dels animals, la frase de José María Aznar: el toro de lídia ha nacido para morir en la arena. També el poeta replica la inventada tradició secular: “eixa lluita inhumana per los vilatges mai fou coneguda”. En l’actual conjuntura sociopolítica, atesa la reacció front als acords democràtics municipals contra les curses de braus de la dreta, la casa reial espanyola o els membres del tribunal constitucional no és d’esperar que el cruel espectacle sigui abolit, perquè no és casual que l’estultícia col·lectiva que representa s’anomeni “fiesta nacional” ni que es tramiti la declaració com a bé cultural d’especial interès. Josep Lluís Pons i Gallarza, que tanca el poema de fa 120 anys amb la paraula esclau, va ser testimoni de l’abolició de l’esclavitud, tot i l’aferrissada oposició de les classes dominants. Més prest o més tard, també s’esbaldregaran els murs de l’estupidesa tan bon punt es protegeixin els animals, s’abomini de la tortura i es defensin, en rigor, els Drets Humans. Entre aquests, el de respectar i fer respectar els animals.