The Killers, Pavelló Olímpic (Badalona), 21 de març de 2009

A Catalunya va ser una senyera, a Madrid en canvi van posar una gran
estanquera. Ara bé, d’aquí a que Luís Maria Ansón li dediqui una columna a El Mundo… calia?

La meva crònica

Música/The Killers
Lloc i dia: Pavelló Olímpic (Badalona), 21 de març de 2009

Xavier Mercadé
“Som The Killers, és dissabte per la nit i estem aquí per servir-vos” va dir Brandon Flowers només començar el concert. I com que els dissabtes per la nit es van crear per ballar, The Killers van llençar la benzina necessària per començar a incendiar la nit tocant tot seguit Human, This is your life i Somebody told me i si algú encara no havia desgastat la sola de les sabates van atacar als ritmes funk hereus del Bowie vuitanté que amaguen a Joy ride i els aires caribenys de I can’t stay. Tota una demostració de força per començar un concert que va néixer victoriós abans que s’aixequés el teló: concert canviat d’ubicació per la forta demanda d’entrades (del Razzmatazz a l’Olímpic de Badalona) i, tot i això, les entrades es van esgotar ja fa mesos, provocant un col·lapse total als passadissos i entrades del pavelló i començant a bullir l’olla de la pista abans de començar el concert.
Davant de la dicotomia antigramatical de la tornada de Human “are we human or are we dancer” (“som humans o som ballarins?”) en directe The Killers es decanten per la segona opció posant tota la pista potes amunt des del primer minut fins el darrer acord. Amb un escenari decorat al més pur estil de la capital del joc amb un jardí envoltat per tota mena de llums de neó, un teló de llum de fons (que va lluir una senyera immensa al final del concert) i una gran K al davant de tot tapant el teclat de Brandon Flowers. Brandon, mormó practicant, es va convertir en el centre d’atenció de tot l’escenari mentre que els seus companys de grup i els músics de suport quedaven en un segon pla. Cada cop més a gust amb el paper de lider que li ha tocat, tot i que encara li queda molt camí per recórrer si pretén convertir-se en  el Bruce,  Bono o Chris quan es puja a sobre dels altaveus per fer moure les masses mentre sona All these things that I’ve done, que fa estremir als primers acords de Mr. Brightside, que esclata a Starman i que fins i tot arriba a emocionar a When you were young.
Ja es veia venir des de que van actuar al Razz el 2006 que The Killers no era una banda que es conformés amb la modèstia dels petits escenaris. Un grup nascut a Las Vegas només pot pensar a l’engròs i en convertir-se en una sensació d’estadis capaç de moure multituds anònimes amb només un moviment de maluc. A més, el seu tercer disc, Day and age, convida a l’hedonisme i a l’exhibicionisme de la pista de ball, el moment per gaudir de l’èxit i deixar créixer el fenomen com l’escuma. Ja arribarà més endavant el moment de fer discos introspectius i redimir-se dels seus pecats de supèrbia (com per exemple no deixar treballar als fotògrafs professionals en els seus concerts).

Judas Priest, Pavelló Olímpic (Badalona), 19 de març de 2009

“De camino al coche dije: que ostias! fuimos al puesto del merchandising oficial y ví: muñequeras de Judas, 10 euros. Cogí una, y me la puse en la izquierda, más cerca del corazón, donde debe estar.” Juro que això és cert i així ho reprodueixo.

Si voleu llegir la crònica completa d’aquest fan dels Judas podeu clickar aquí, si en canvi voleu llegir la meva (no tan apassionada) que ha sortit avui publicada avui a El Punt podeu fer-ho aquí.
Crònica publicada a El Punt el dia 21 de març de 2009

Les lleis del heavy metal

Oasis, Pavelló Olímpic (Badalona), 13 de febrer de 2009

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 15 de febrer de 2009

Supersònics

música

OASIS / XAVIER MERCADÉ.

Les visites dels germans Gallagher a Catalunya sempre han tingut un
caire agredolç. Poques vegades han estat a l’alçada de la llegenda que
carregaven a les espatlles. En les seves primeres actuacions, l’any
1996 (Zeleste), i el 1997 (Palau d’Esports), es van mostrar impersonals
i apàtics. Pitjor va ser l’any 2000 (pavelló de la Vall d’Hebron) quan
es van presentar sense Noel Gallagher, a la guitarra. En el seu darrer
concert, també a la Vall d’Hebron, el 2005, van ser tan murris com
sempre, mentre que el mateix any, a Benicàssim, Liam Gallagher va
aparèixer amb una afonia notable. El deute pendent, però, es va saldar
sobradament divendres a Badalona, amb un concert en què, per fi, ens
vam poder treure el barret davant d’Oasis. La causa? Sens dubte, la
presència física d’un Paul Weller –molt ben acompanyat per una xicota
morena– que va estar seguint el concert amagada en un lateral de
l’escenari. Davant del modfather (la parka el delatava),
els alumnes avantatjats no podien fer més que demostrar que tenien ben
apresa la lliçó oferint un concert d’alt voltatge. Llàstima que aquesta
presència de Weller a l’escenari fos només d’espectador i no es traduís
en una esperada col·laboració sorpresa que hagués fet pujar encara més
el nivell del concert. Només la seva presència es va fer pública quan
Liam li va dedicar Slide Away.

Des que l’estiu de l’any
passat, en un concert a Toronto, un espontani va agredir Noel Gallagher
i el va fer fora de l’escenari, el cos de seguretat personal del grup
desafia la puntualitat britànica i fa iniciar els concerts amb un quart
d’hora de retard. Un retard que no va importar gaire el públic que
omplia tots els racons del Camp de la Penya. Una quantitat de públic
que s’ha duplicat des de la seva darrera visita, l’any 2005, gràcies al
fet que els germans Gallagher ofereixen un nou disc, Dig out your soul, certament superior als que havien editat aquest segle.

El grup va aparèixer sorprenentment comunicatiu; les salutacions van
anar més enllà dels clàssics «bona nit, Catalunya» o el «gràcies» de
rigor; Noel va fer broma amb el seu nou bateria, Chris Sharrock (ex The
La’s), dient que s’assemblava a Frodo (El senyor dels anells), i fins i tot Liam va abandonar el seu habitual posat xulesc,
desafiant i perdonavides, i es treia les mans de les butxaques per
incitar el públic a seguir les cançons picant de mans. Sense més trucs
escènics que quatre pantalles de vídeo fent de teló de fons, Oasis van
fer un repàs al nou disc, tot i que on van triomfar de debò va ser amb
els clàssics dels seus primers discos, que el públic va rebre com si
aquella fos la darrera oportunitat d’escoltar-los en viu i en directe: Supersonic, Wonderwall, Morning glory, Cigrrettes and alcohol, Champagne supernova o un Don’t look back
in anger convertit en un himne d’estadis dirigit amb pols ferm per Noel Gallagher. Una versió gairebé furiosa d’I am the walrus, dels Beatles, va posar punt i final a un concert, per fi, memorable dels Oasis.



Lloc i dia: Pavelló Olímpic (Badalona), 13 de febrer del 2009

Cris Juanico + Txell Sust, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 18 de desembre de 2008

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 20 de desembre de 2008

Sa vella màgia negra

Música
CRIS JUANICO / XAVIER MERCADÉ.

Des que es van desfer Ja T’ho Diré, la carrera de Cris Juanico ha tocat tota mena de pals, des del funk
fins al pop, el rock, la música tradicional i, en els dos darrers
discos, s’ha introduït en el món del jazz gràcies a la seva faceta de crooner.
El millor del cas és que en qualsevol estil ha mantingut les seves
arrels menorquines i ha tingut la prestància suficient per sortir-se
amb dignitat i amb la testa ben alta. Tot de mi és la seva segona incursió en el món del jazz, una «evolució» (com a ell li agrada definir) de Vola’m a sa lluna,
el disc que va treure l’any 2006 i que va tenir èxit tant en vendes
(12.000 còpies) com de la crítica (premi Enderrock a la millor nova
proposta de jazz). En aquesta nova tramesa d’estàndards enregistrada al
costat de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics, la veu de
Juanico es troba més acomodada a l’estil i aconsegueix un so més
proper. Un material sensible que podria haver causat urticària al
sector més purista del jazz, però que, ben al contrari, ha estat rebut
d’una manera més que satisfactòria. En definitiva, Cris Juanico no ha
fet més que treballar per la popularització d’un estil de la mateixa
manera que ho van fer ja fa molts anys artistes tan diversos com ara
Núria Feliu i Guillem d’Efak, dos referents inevitables.

Juanico
i els vint músics de l’Original Jazz Orquestra, dirigits per Vicens
Martí, es van presentar en una sala Oriol Martorell de L’Auditori
gairebé plena d’un públic variat: no hi faltaven seguidors de Ja T’ho
Diré però tampoc un públic més adult que s’ha vist seduït per aquesta
adaptació al català dels clàssics de tota la vida. Temes com ara Vent d’estiu (Summer wind), Tot de mi (All of me) i Sa vella màgia negra (That old black magic)
van servir per obrir el concert i alhora per deixar clar de bones a
primeres que allò no era una broma sinó un acurat repertori interpretat
amb elegància i cantat amb la saviesa d’un músic que fa prop de vint
anys que va pels escenari. Cris Juanico va aparèixer amb una americana
amb el coll de vellut vermell més pròpia per actuar en un hotel de Las
Vegas que no pas a L’Auditori barceloní, però el músic tenia la seva
coartada: «Aquesta americana és del meu pare; fa cinquanta anys se la
posava quan era, també, cantant d’una orquestra.» Una crida a la
nostàlgia acompanyant un repertori que n’anava ben amarat, sent Sóc l’home teu (I’m your man) de Leonard Cohen el referent més recent en el temps que va interpretar. Això, és clar, si exceptuem l’Ei, Joan
dels Ja T’ho Diré –única referència al seu propi repertori– amb què va
cloure el concert. En el concert, Juanico va comptar amb la
col·laboració de la vocalista Txell Sust en la versió de l’Estima’m tendrament (Love me tender), tal com també fa en el disc.

Lloc i dia: L’Auditori (Barcelona). Sala Oriol Martorell, 18 de desembre

Eli “Paperboy” Reed & The True Loves, Auditori del Fòrum (Barcelona), 13 de desembre de 2008

Crònica
Crònica publicada al diari El Punt el dia 15 de desembre de 2008

Inoblidable actuació d’Eli «Paperboy» Reed

música

«PRIMAVERA CLUB» / XAVIER MERCADÉ.

La tercera edició del festival Primavera Club, el germà petit i hivernal
del Primavera Sound, va tancar les portes amb un notable èxit de
públic, tot i haver de mesurar la nit de dissabte la seva capacitat de
convocatòria amb el derbi Barça-Madrid. El festival va tenir el seu
epicentre en els concerts celebrats divendres i dissabte passat a
l’Auditori del Fòrum amb un cartell en què es van mesclar les propostes
de risc amb noms més coneguts dins del món indie. Després
d’engegar la seva tercera edició dimecres passat amb diversos concerts
a la sala Apolo –en els quals van destacar les actuacions de Dane
Hayman & Jack Hayter i el comiat dels escenaris dels barcelonins
12Twelve–, l’Auditori del Fòrum va convertir-se en l’espai on es van
oferir aquells concerts que donen brillantor i més categoria a les dues
versions del festival. I l’exemple d’aquesta singularitat va ser
l’energètica actuació del nord-americà Eli ‘Paperboy’ Reed, acompanyat
per la seva banda The True Loves.

La jornada de divendres va
començar amb Manel, la banda de més èxit mediàtic les darreres setmanes
gràcies a l’edició del seu disc de debut Els millors professors europeus,
un grup que treballa millor en les distàncies curtes i amb el diàleg
amb el públic, però que va aconseguir convèncer amb un concert que va
culminar amb una versió del Common People de Pulp, en aquest cas traduïda com a Gent normal.
El seguiren el rock amb consciència de classe i gens complaent sorgida
de la gola de David Eugene, cap visible de Wovenhand (ex16 Horsepower).
En canvi, l’actuació de The Dodos pot enquadrar-se en els moments més
oblidables del festival. Amb Giant Sand comandats pel sempre solvent
Howe Gelb va arribar el rock més polsós que, tot i començar en una
tessitura més rockera, va saber travessar deserts rocallosos i aspres
tant a la guitarra com al piano. Per la seva banda, Isobel Campbell
(Belle & Sebastian) i Mark Lanegan (Screaming Trees) van oficiar
una experiència crepuscular i fosca (van demanar que gairebé no
s’encenguessin els llums de l’escenari) on la dolçor d’ella jugava
perversament amb la veu greu i narcòtica d’ell, un ball d’ànimes de
difícil accés però amb un resultat satisfactori. La jornada de dissabte
va començar amb una sort desigual, ja que no va convèncer ni
l’experimentació electrònica casolana de High Places de Nova York, ni
el post-punk mal sonoritzat i pitjor executat d’Abe Vigoda,
vinguts de Los Angeles. Els donostiarres La Buena Vida, en canvi, van
saber sortir del pas a l’hora d’escenificar el pop de ganxet que
contenia el seu disc Soidemersol (1997), acompanyats per una
orquestra de deu músics en un dels dos únics concerts que han fet en
aquest format. Però aquesta edició del Primavera Club serà recordat per
l’actuació dissabte d’Eli ‘Paperboy’ Reed. El soulman de
Massachussetts podrà tornar i, fins i tot, fer concerts superiors i amb
millors condicions de veu, però tots aquells que van desafiar el
Barça-Madrid per veure’l al Primavera Club no tindran cap problema a
reconèixer que la màgia dels darrers deu minuts de la seva actuació van
ser irrepetibles. El concert ja havia començat bé des del primer retruc
de bateria, i a la segona cançó, en Paperboy ja havia aconseguit
aixecar i posar a ballar tot l’Auditori del Fòrum. Ja des d’aquell
moment, a molts els va importar ben poc el que podien estar fent en
aquells moments els nois de Guardiola. Al final de la seva actuació va
voler escurçar distàncies i va convidar el públic a l’escenari, sota la
mirada alarmada dels guàrdies de seguretat, que ho volien impedir.
Sense que no arribés ni una gota de sang al riu, el públic va saber
mantenir les distàncies i Eli, posseït per l’esperit del soul, va oferir el moment més inoblidable d’aquest Primavera Club. Cos a cos, un contacte gairebé físic compartint suors i energies.

Miqui Puig, sala Apolo (Barcelona), 4 de desembre de 2008 

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 7 de desembre de 2008

Un hooligan amb classe

MIQUI PUIG / XAVIER MERCADÉ.

De Miqui Puig hi ha moltes coses criticables. Hi
ha molts moments a la seva carrera en què no és difícil pensar que «en
Miqui s’ha tornat a equivocar», però són moments superats sobradament
pels fets lloables i meritoris. Entre aquests, una discografia amb nou
referències escrita a pols des de fa gairebé vint anys, primer amb Los
Sencillos i després en solitari. Possiblement el seu paper com a
presentador i jutge del programa televisiu Factor X ha fet trontollar
la seva credibilitat entre els sector més purista, però no per això
deixa de ser una injustícia que la sala Apolo presentés mitja entrada
en la presentació d’Impar, el tercer treball signat amb el seu nom. Un disc remullat amb northern soul
i impregnat de referents clàssics al qual falta, però, la guspira
adequada per encendre el foc, aquell senzill de què tothom parlés i que
quedés enganxat en el subconscient.

Miqui Puig va sortir a
l’escenari de la sala Apolo acompanyat per El Conjunto Eléctrico, una
banda que a mesura que s’escalfava anava creant prou greix per amagar
alguns grinyols propis dels primers concerts d’una gira. Un conjunt que
s’ha vist augmentat en aquesta nova gira per una secció de vent que
ajuda a arribar als moments més soul que pretenen les noves
cançons. Miqui va voler canviar el que es considera un concert
estàndard –és a dir, una selecció acurada del seu repertori amb afegits
del nou disc– per oferir un xou continu gairebé sense pauses i omplint
l’espai entre cançons amb cortines musicals ben farcides de samplers i intercanvis d’instruments entre els músics.

L’artista de l’Ametlla del Vallès va fer una repassada dels temes del nou disc, va destacar els cants hooligans i futbolers d’Impar (mitad hooligan) i UEFA o el canvi radical de registre que suposen els crits esfereïdors d’Entre cuchillos. Durant el concert va passar per la rentadora àcida Amigos i conocidos de Los Sencillos, ens va estimar com mai ho havia fet amb Te quiero, va enviar el Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa de viatge fins als estudis de la Motown a Detroit, i va fer una versió idem del Fenomenal
dels sabadellencs B.B. Sin Sed, un grup que necessita urgentment una
justa reivindicació i la necessària reedició en CD dels seus discos.
Durant l’actuació va tenir la col·laboració de les coristes de The
Pepper Pots a Serio y bienplantado, i a Vincent Montana Jr.
va convidar a pujar a l’escenari Óscar Daniello (Mishima i Facto
Delafé), el qual, per cert, després d’omplir el terra de pólvores de
talc per poder mostrar el seu swing, gairebé origina una petita
catàstrofe en forma de caiguda del mateix Miqui Puig. En definitiva, un
concert que va començar força dubitatiu i que va acabar amb un èxit
inqüestionable.

Franz Ferdinand, Espacio Movistar (Barcelona), 24 de novembre de 2008

Crònica del concert dels Ferdinand
Crònica publicada al diari El Punt el dia 28 de novembre de 2008

Futur agredolç

música

FRANZ FERDINAND / XAVIER MERCADÉ.

El
pop britànic ha sabut sempre deixar una bona col·lecció de cadàvers
exquisits de grups que podien haver estat grans i que han quedat en
només bones intencions. Aquí tenim els exemples recents de Klaxons, The
Horrors o The Rakes, grups que havien de menjar-s’ho tot i van acabar
recollint les molles en els escenaris secundaris dels grans festivals
d’estiu. Tot i que les primeres actuacions de Franz Ferdinand en
festivals com el Primavera Sound no els auguraven un llarg futur, la
sort els va somriure i van saber forjar-se el camí gràcies a cançons
com ara Take me out, Walk away o Do you want to?, que van convertir-se en himnes per a una generació faltada de referents.

Dilluns passat, Franz Ferdinand van fer un avançament de les noves cançons del que serà el seu nou disc, Tonight,
previst per al gener de l’any que ve. Una actuació inclosa en una gira
per sales de petita i mitjana capacitat i que la ciutat de Barcelona va
tenir la sort d’acollir en una de les darreres actuacions que es faran
a l’Espacio Movistar abans del seu tancament a finals d’any. Un concert
pel qual les 1.200 entrades posades a la venda van durar un sospir, una
mica més del que van durar les 400 invitacions que el grup va repartir
des del seu Myspace.

Els actuals Franz Ferdinand no són ni els
xavals inexperts del 2004 ni els que a l’any següent no deixaven pedra
sobre pedra al Pavelló Olímpic de Badalona i encapçalaven el cartell
del festival de Benicàssim. A sobre l’escenari de l’envelat telefònic,
la banda d’Alex Kapranos va semblar més continguda i relaxada,
interessada a preservar el que han aconseguit fins ara i forçant una
adolescència que, naturalment, van perdent amb els anys. I ja cal que
ho intentin conservar, ja que els vénen mal dades: cap de les cinc
noves cançons que van presentar va tenir la força immediata dels seus hits. Ni Bite hard o Turn in on, que van sonar al principi de l’actuació, ni No young girls never know, que va sonar a meitat de concert, ni tampoc aquest estrany experiment ballable anomenat Ulysses, que
ja es pot escoltar a la xarxa, van tenir la capacitat de catarsi que
tenen les peces dels dos primers discos del grup de Glasgow. Només el
final accelerat i carregat d’adrenalina de What she came for
feien aixecar alguna cosa més que les celles als seguidors més
insubornables. Això sí, cal dir que per permetre jutjar les noves peces
calia tenir una oïda molt preparada, ja que el so del concert va ser
infame, injust per a qualsevol músic. El grup, en definitiva, només va
prémer l’accelerador en la tanda final de bisos d’un concert
excessivament curt (només una hora i quart) que va deixar una sensació
agredolça.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 24 de novembre

Pegasus, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 6 de novembre de 2008

Això ja comença a anar millor. Ahir ja vaig començar a tragar aliments encara que sense poder fotre queixalada encara. Tot arribarà!

Gràcies a l’ajut del senyor Roger Palà ja puc estar connectat a internes mitjançant un mòdem usb de Vodafone. Costava una mica això d’haver de viure sense flogs, blocs, feixbucs, mails, maispeises…

Per cert, moltes gràcies, petons i abraçades a tots els que m’heu donat suport, ja sigui de manera virtual o directe. Us estimo molt.

Fent neteja de l’ordinador me’n he adotat que amb el tràfec d’aquestes darreres setmanes m’havia oblidat de posar la crònica del concert de Pegasus. Doncs aquí la teniu amb alguna foto més i el set list.

Crònica publicada a El Punt el dia 8 de novembre de 2008

Màgia amb precisió

música

PEGASUS / XAVIER MERCADÉ.

Pegasus
van ser d’aquella mena de bandes que en el món de la música s’anomenen
«supergrups», és a dir, la unió d’un grapat de virtuosos posant tots
els seus coneixements per una causa comuna. Però aquests supergrups
gairebé no duraven més d’un disc ja que la lluita d’egos i els
problemes de lideratge impedien el seu lliure desenvolupament. Pegasus,
malgrat tot, van ser tota una excepció en molts àmbits, ja que no només
van durar quinze anys i van editar vuit discos, sinó que van crear un
nou llenguatge d’expressió en el jazz-rock, en portar-lo amb
èxit a terrenys mediterranis. El silenci des del seu darrer concert
l’any 1997 a Mataró es va trencar deu anys després, l’agost del 2007,
quan van oferir una actuació extraordinària a Vilafranca del Penedès
que ha tingut continuïtat aquesta temporada amb actuacions al Mercat de
Música Viva de Vic, a Girona i, dijous passat, a la sala Oriol
Martorell de L’Auditori, dins del cartell del 40è Festival
Internacional de Jazz de Barcelona i amb totes les entrades venudes
anticipadament.

Amb Max Sunyer a les guitarres, Rafael Escoté al
baix, Josep Mas Kitflus als teclats i Santi Arisa a la bateria, Pegasus
han comptat també per a aquest retorn amb el fill d’aquest últim, en
Dan Arisa, com a nou membre de la formació, per encarregar-se de les
percussions. «Ens feia molta il·lusió tocar a Barcelona, ens produeix
una gran trempera», va reconèixer Santi Arisa en començar l’actuació.
La fusió entre els cinc músics va estar plena –tal com deia la cançó de
Nacha Pop– de màgia amb precisió. L’emoció del retrobament amb el
públic era palesa tant en les seves expressions com també des de la
platea, plena d’un públic amb una mitjana d’edat que superava força els
quaranta anys. Una emoció que no alterava els fluids diàlegs entre els
instruments i que va provocar les primeres ovacions a Camí de Rupit.
El grup va ser conscient del moment i va estalviar-se llargs solos que
haguessin entorpit l’actuació, tot i que cadascú va tenir sobrades
oportunitats per fer lluir el seu virtuosisme. Sobretot Santi Arisa,
que portava al fons de l’escenari el catàleg més complet de plats i
gongs de la marca Paiste i que va mostrar la seva potència a Cim, so, saó o en la introducció amb caixes de fusta a Conga con ganas.
Una actuació que va deixar més que satisfet tothom, i que va incloure
durant dues hores una panoràmica del seu repertori, des de la recordada
L’enanito trist fins a Transmediterrani express, Retalls o Funktàstic.
Un repertori sense sorpreses ni novetats per a un grup que de moment
només tenen previst editar el DVD que van enregistrar durant
l’actuació. Si es plantegessin seguir endavant, però, haurien de posar
al dia el seu so, ja que en alguns passatges, tant les línies de baix
de Rafael Escoté com alguns passatges de teclats de Josep Mas Kitflus
semblaven ancorats en un passat que només té cabuda si parlem en termes
nostàlgics, però no per captar noves generacions de seguidors.

Martha Wainwright, sala Bikini (Barcelona), 8 de novembre de 2998

Crònica i set list
Crònica publicada a El Punt el dia 10 de novembre de 2008

La dura tendresa

MARTHA WAINWRIGHT / XAVIER MERCADÉ.

No
es pot queixar Martha Wainwright de les influències musicals que ha
rebut a la seva vida, no només és germana de Rufus, sinó també filla de
l’històric cantautor folk Loudon Wainwright III i de Kate McGarrible,
neboda d’Anna McGarrible i cosina de la també vocalista Lily Lanken.
Tot i aquest ambient musical a la família, Martha no es va iniciar en
el món de la música fins als 30 anys amb un disc homònim influït pel
folk nord-americà mentre que el seu segon treball, editat aquest any,
amb el provocador títol d’I know you’re married but I’ve got feelings too
(sé que estàs casat però jo també tinc sentiments), ens mostra un
vessant més proper al pop adult. Les comparacions són inevitables, però
allà on el seu germà gran posa èpica i barroquisme, en el repertori de
Martha hi trobem intimisme en cançons sobre cors trencats, amors
frustrats i nits de dura tendresa en motels de mala mort.

Martha
Wainwright ja havia visitat anteriorment la ciutat de Barcelona en un
concert de caire íntim que va oferir a la sala Bikini Sidecar el mes de maig
del 2006, una primera presa de contacte que va deixar bon gust de boca
i ganes de veure-la acompanyada d’una banda completa. Però la seva
actuació dissabte passat a la sala Bikini va deixar un gust agredolç,
ja que no estava en les condicions vocals que el seu repertori reclama.
Era el darrer concert del tram europeu de la gira de presentació del
disc i tant a ella com a la banda se’ls veia cansats. Tot i que va
reconèixer que la nit anterior a Madrid havia fet bondat (en la gira
anterior va acabar sortint fins a les set del matí), la veu la va trair.

Acompanyada
per una formació bàsica en què destacava el seu marit i també productor
Brad Albetta al baix, ja a les primeres cançons es veia que la potència
no arribava a les notes més altes. Va ser sobretot quan es va quedar
sola a l’escenari per interpretar This life i Tower song quan, lluny de canviar de registre i evitar el desastre, va voler forçar-la i va provocar inevitables galls.

Conscient
de la situació, va estar simpàtica i oberta amb el públic, amb un
sentit de la teatralitat més mesurat que el del seu germà Rufus, però
poc podia fer per aixecar un concert que ja estava tan ferit que ni les
copes de vi de Rioja que prenia podien salvar.

Només ho va aconseguir a la tanda de bisos, amb una esplèndida versió del Dis, quand reviendras-tu?, de la cantant francesa Barbara, i amb la lectura del See Emily play,
dels Pink Floyd, en què va convidar a sortir a l’escenari els
voluntariosos teloners, els germans australians Angus & Julia Stone.

Intèrpret: Martha Wainwright
Dia i lloc: dissabte, 8 de novembre. Sala Bikini, Barcelona

Lax’n’Busto, Espacio Movistar (Barcelona), 24 d’octubre de 2008

Crònica i vídeo
Crònica publicada a El Punt el dia 27 d’octubre de 2008

Paul Weller, Espacio Movistar (Barcelona), 17 d’octubre de 2008

Un inici de concert incendiari i aclaparador, una demostració de força rockera que deixava sense respiració. I un final de concert per fer caure la llagrimeta a base de clàssics dels The Jam rescatant “The Butterfly Collector” i acabant als bisos amb “That’s Enterteiment” i “Town Called Malice”, cançons de més d’un quart de segle que mantenen una eterna adolescència.

Llàstima que el bloc del mig del concert fos, com diria Rajoy, un conyasu. Què hi feia un solo de bateria (“Night Lights”) en un concert del modfather?

Set-list

Crònica publicada a El Punt el dia 19 d’octubre de 2008

Triomfador però no vencedor

música

PAUL WELLER / XAVIER MERCADÉ.

En el darrer número de la revista Ruta 66
Paul Weller declarava que als seus cinquanta anys només vol ser
recordat com algú que va escriure bones cançons. Si algú en té cap
dubte pot submergir-se en els 21 talls que conté el seu darrer disc, 22 dreams,
un treball polièdric, complex i ambiciós en què, com en una botiga de
queviures de les de tota la vida, hi trobarà de tot i bo, fins i tot
per als paladars més exigents. Weller amb aquest disc ha volgut
demostrar que és capaç de tocar tots els pals (soul, blues, pop,
psicodèlia, experimentació…) sense perdre la seva habitual elegància
que li ha valgut el sobrenom de Modfather, el padrí dels mods.
Ara bé, portar tot aquest aparador calidoscòpic a l’escenari és tot un
risc, i més quan en els seus 35 anys de carrera ha compost desenes de
cançons que qualsevol seguidor es negaria a treure del set list.

Amb l’Espacio Movistar força ple d’un públic variat i intergeneracional, el músic de Woking i la seva banda van obrir foc amb Wild blue yonder,
una semidesconeguda cançó que només va sortir publicada en senzill
l’any 2006. Acompanyat per una banda solvent en què destacava el seu
deixeble Steve Cradock (Ocean Colour Scene) a la guitarra, Weller va
oferir una primera part de concert aclaparadora, tota una demostració
de força rockera que va deixar sense respiració els assistents.
Submergint-se en els temes més elèctrics de 22 dreams (All I wanna do (is be with you),
22 dreams) mesclat amb temes del seu disc anterior, As is now (Paper smile i Floor Boards). Una mirada al passat amb el Shout to the top d’Style Council i un record al seu disc de 1995, Stanley Road, amb Porcelain gods,
va marcar un punt i a part en el concert. A partir d’aquest moment
Weller es va endinsar en la part més espessa del concert, en què va
mostrar el seu vessant més experimental i de més difícil digestió.
Basant-se sobretot en les noves cançons, el concert va passejar-se pel
ritme poc habitual de tango de One bright star, va tocar Invisible assegut al teclat, va entrar en terrenys lisèrgics a 111 i va incloure un solo de bateria a Night lights,
totalment fora de lloc. Una sèrie de canvis imprevisibles que van
provocar que l’ambient sobtadament es refredés i el concert baixés en
intensitat. Només alguns del públic van deixar les converses quan va
rescatar en format acústic la balada The butterfly collection, de la seva època primerenca al capdavant dels The Jam.

Paul Weller va intentar solucionar-ho a la tanda de bisos posant de nou
benzina a la maquinària a base d’un parell de clàssics de The Jam absolutament inqüestionables: That’s entertaiment i Town called malice,
cançons amb més d’un quart de segle a l’esquena, però que mantenen una
eterna adolescència. Amb aquest final de traca i mocador, Paul Weller
va triomfar però no va vèncer per culpa d’un repertori amb massa
daltabaixos.

Gerard Quintana, Plaça Catalunya (Barcelona), 23 de setembre de 2008

Vota’m!!!!!


A tots aquells que passeu per tafanejar el que passa en la música en directe del país, a aquells que veniu a piratejar-me les fotos, a tots els que casualment treieu el nas a veure que és això, als amics, enemics, familiars, amants i companys que us preneu la molèstia (d’aquí poques setanes en sereu 200.000) d’entrar a aquest humild bloc… siusplau feu també un click AQUÍ per que Rockviu tingui alguna petita engruna del pastís dels Premis Blocs Catalunya. Us estaré molt agraït!

set list i crònica de la Mercé

Crònica publica al diari El Punt el dia 26 de setembre de 2008

Cantant sota la pluja

Les galàxies musicals de la Mercè

XAVIER MERCADÉ.

Diu
la llegenda que santa Eulàlia va ser destronada com a patrona de
Barcelona quan la Verge de la Mercè va ajudar a superar una plaga de
llagostes l’any 1687. Segons sembla, l’empipada de la Lali aquest any
ha estat impressionant, ja que ha deixat als barcelonins poc temps per
gaudir dels concerts de la seva festa major sense haver d’obrir els
paraigües, haver-se de calçar unes katiuskes i preparar-se per al
primer constipat de la temporada. Els concerts amb els escenaris
descoberts, com ara el del parc de la Ciutadella i el del zoològic per
celebrar els quinze anys de Gossos i de la revista Enderrock
(ajornat per dilluns que ve), es van haver de suspendre. Per sort,
l’experiència és un grau, i la resta d’escenaris van poder seguir la
programació amb més o menys entrebancs. Aquest any el BAM, en la
setzena edició, ha aconseguit marcar un espai propi dins de la
programació musical de la Mercè, tot i que de vegades la línia de
separació és molt subtil.

La pluja va posar a prova la paciència
de molts barcelonins, sobretot divendres a la nit. Just quan a la plaça
Reial els Facto Delafé y Las Flores Azules entonaven els versos que
diuen «va a caer un chaparrón en lo más profundo de tu corazón»,
començava a caure una persistent i empipadora pluja. Una incidència
climatològica que no va fer decaure els ànims de la gent, ja que la
mateixa nit al concert dels gallecs Siniestro Total no hi cabia ni una
agulla. A la plaça del Rei el concert de l’exlíder dels Sunny Day Real
Estate, Jeremy Enigk, acompanyat per The New Raemon (que els havien fet
també de teloners) va ser seguit amb gairebé devoció sota una cortina
d’aigua. La mateixa actitud que van tenir a la plaça Catalunya els fans
de Sidonie, que van aguantar estoicament una hora de retard i el xàfec
per poder veure el trio barceloní en un concert on van estar
acompanyats per Los Dandies de la Costa Azul, és a dir, Quique
González, Nena Daconte, Lory Meyers, Love of Lesbian, Coti, Shuarma i
Carlos Cros.

Aquest any el parc del Fòrum va quedar com un
reducte aïllat i allunyat on l’emissora radiofònica Cadena 100 va
portar estrelles comercials com ara Chenoa i la cadena televisiva MTV
va oferir una programació desigual entre nits temàtiques de rap i pop indie estatal. Tots els concerts del Fòrum es van celebrar en un ambient sense gaire espai líric.

La
nit de dissabte va tenir el seu epicentre al carrer Rosselló, davant de
l’antiga fàbrica Damm. Allà Mishima van quedar sorpresos pel creixent
nombre de seguidors que apleguen en els seus concerts, mentre que els
mallorquins Antònia Font van multiplicar amb escreix l’èxit que ja van
assolir en aquell mateix escenari ara fa dos anys i van aconseguir tant
interès com els caps de cartell, els Primal Scream. La banda escocesa
era la segona vegada que actuava al BAM (la primera va ser el 1997) i
va tornar a demostrar la seva solvència sobre l’escenari demostrant que
les cançons del seu recent Beautiful future s’adapten millor al
seu repertori que quan les va presentar en el darrer Summercase. A
l’altra banda de la ciutat, a la plaça Reial, els grans triomfadors de
la nit van ser els Love of Lesbian, que es van acomiadar dels escenaris
durant uns mesos per enllestir les cançons del seu pròxim disc.

Un
dels encerts de la programació del BAM aquest any ha estat allargar els
seus tentacles fins a les sales de concert de la ciutat, cosa que,
entre altres propostes, ens va portar a l’Espacio Movistar els Teenage
Fanclub, un grup que ha envellit físicament però amb un repertori que
sembla haver pres l’elixir de l’eterna joventut.

Jaume Sisa, amb la seva Nit galàctica,
va acaparar la vigília de la Mercè, però també hi va haver altres bones
raons per deixar-se caure per la resta d’escenaris de la ciutat. Com,
per exemple, descobrir el directe del grup vilafranquí de Vilanova i la Geltrú La Brigada a la
plaça dels Àngels, encomanar-se de les passions que aixeca el projecte
Russian Red, encapçalat per la vocalista madrilenya Lourdes Hernández,
i deixar-se dur per les emocions de Mark Eitzel i els seus American
Music Club.

Mónica Naranjo, Pavelló Olímpic (Badalona), 17 de setembre de 2008

A nivell de dives, Catalunya no en va especialment sobrada, per això es tot un luxe que la figuerenca Mónica Naranjo hagi volgut tornar als escenaris. Amb un públic fidel que en alguns moments feia que en cançons com “Perra enamorada” la pista semblés la discoteca Salvation dissabte de matinada, contrastava amb un espectacle gòtic i elegant. Si, elegant encara que a “Amor y lujo” surti asseguda a una tassa de vàter. D’or, això sí.

… set list i crònica …

Ahir per la nit també hi havia el concert de la Gloria Estefan al Sant Jordi. Més o menys la tria la tenia clara, però quan vaig rebre el mail de la promotora avisant que calia portar teleobjectiu, ja ho vaig tenir molt clar: cap a Badalona! No em venia de gust fer fotos des de la taula de so.

Crònica publicada a El Punt el dia 20 de setembre de 2008

Luxe i decadència

música

MÓNICA NARANJO / XAVIER MERCADÉ.

Mónica
Naranjo ha estat apartada dels escenaris i del món discogràfic durant
vuit anys, un espai de temps que per a alguns artistes comercials
significaria l’oblit però que a la cantant figuerenca li ha servit per
carregar piles i oferir un disc barroc i gòtic com Tarántula.
Naranjo ha sabut sobreviure gràcies sobretot a un públic que al seu
moment la va entronitzar com a diva de la decadència i l’excés, i que
han sabut mantenir-la al seu pedestal fins a oferir una bona entrada al
Pavelló Olímpic de Badalona. «He volgut que aquest espectacle fos gòtic
ja que crec que sabem molt poc de la vida, no sabem ni qui som quan
arribem a casa; la mort no existeix, és només un pas més», va confessar
l’artista al final del concert, asseguda a la vora de l’escenari i
buscant la proximitat amb el públic. Abans havien pogut veure un
espectacle similar a un viatge en una muntanya russa, ple de pujades i
baixades però que en cap moment no donava la sensació de vertigen.

Els tretze músics, coristes i ballarines que l’acompanyaven vestien de
negre rigorós, i l’elegància i la foscor s’apoderaven de l’escenari,
però la pista, en canvi, quan sonaven cançons com ara Pantera en libertad o Sólo se vive una vez,
semblava la discoteca Salvation un dissabte de matinada. El fet de
sobrevolar Mónica Naranjo l’escenari enganxada a un arnès quan comença
el concert al ritme de Desátame (un cop d’efecte visual innegable, cortesia de la col·laboració amb La Fura dels Baus), en repetir-ho a Diles que no, va semblar una simple reiteració d’un truc que es volia amortitzar. A sobre, el concepte de banda amb inspiració glam i caient sovint en sonoritats metàl·liques no va ajudar gaire a extreure el so sofisticat que hi ha a Tarántula. Si les coreografies inspirades en el grotesque a Perra enamorada van ser grans encerts visuals, no ho va ser l’escenificació d’Idilio
sense l’artista a l’escenari i provocant una inconvenient aturada en el
ritme de l’espectacle. A tot això, s’hi ha d’afegir un so infame,
immerescut per les qualitats vocals de Naranjo. Però ella va saber
extreure la classe suficient per construir un espectacle de gairebé una
hora i mitja vistós i elegant. Amb l’elegància necessària per cantar
fins i tot asseguda en una tassa de vàter, com ho va fer a Amor y lujo. Una tassa d’or, això sí.

Coldplay, Palau Sant Jordi (Barcelona), 6 de setembre de 2008

Jo creia que quan signes un contracte hi ha una sèrie de deures i obligacions per ambdues parts. Però en el contracte (en anglés i sense còpia recíproca) que vam signar per fer fotos a Coldplay no posava res de que la feina l’hauríem d’intentar fer des d’una rampa lateral, allunyats de l’escenari i sense poder-nos alçar per evitar el mar de braços del públic. Tampoc deia enlloc que el primer tema, l’instrumental “Life in Technicolor”, seria amb l’escenari cobert per una cortina. I també, per molt que vaig buscar, tampoc vaig llegir enlloc que la tercera cançó, “Clocks”, seria amb una llum tènue de vermell dominant i amb Chris Martin amagat al darrera del seu piano.

Per tant com que crec que aquí hi ha un incompliment del contracte per una de les parts, he decidit també saltar-me’l i posar una foto del moment “Lovers in Japan” amb el Sant Jordi inundat de confetti. A fi de comptes milers de càmeres més  des del públic estaven també fotografiant el moment

Bé, tampoc em van quedar malament les fotos que vaig fer a “Violet Hill”, el segon tema i l’únic en que vaig poder prèmer l’obturador de la càmera.

.crònica.

Amb lo fàcil que es pot fer quan es vol.

Crònica publicada a El Punt el dia 8 de setembre de 2008

Visca la vida

música

COLDPLAY / XAVIER MERCADÉ.

El mes de juny passat quan tot just acabava de sortir a la venda el seu quart disc, Viva la vida or death and all his friends,
Coldplay ja havia esgotat totes les entrades (18.000 persones) pel
concert que vam oferir dissabte al Palau Sant Jordi. El 17 de juny
passat ja van venir a presentar el disc a l’Espai Movistar de Barcelona
però va ser un concert per a només 1.650 convidats. En només tres mesos
el grup britànic ha sabut donar el bagatge suficient a les noves
cançons per poder construir noranta minuts de concert aclaparadors.

Amb el Sant Jordi ple de gom a gom l’èxit estava assegurat amb l’ambient ja escalfat des del primer minut, tant que a Violet hill,
la segona cançó del repertori, a Chris Martin se li va escapar un
«joder!» en castellà, clarificador i sorprenent. Si l’emoció ja estava
a flor de pell, amb clàssics com Clocks i In my place en
el primer quart d’hora de concert ja va demostrar que el grup volia
arrasar i deixar les coses clares des de l’inici: ells són allà per
mèrits propis.

El grup no ha volgut donar en aquesta gira més
importància a l’espectacle que a la música, només sis bombetes gegants
repartides pel sostre del palau que feien la funció de pantalles de
vídeo, un joc de raigs làser certament passats de moda, un teló de fons
del quadre La llibertat guiant el poble d’Eugène Delacroix que
al final van canviar per un que posava «Viva» amb una tipografia
sospitosament similar a la de la marca Montesa. Les dues rampes que
sorgien de l’escenari van servir perquè Chris Martin –amb el cabell
rapat i establint diàlegs amb un castellà millorable– es deixés
afalagar oportunament i també perquè el grup interpretés God put a smile i The hardest part
en un petit escenari sorgit del no-res al mig del Sant Jordi. Però el
desplaçament més sorprenent va ser quan a la recta final del concert el
grup sencer va creuar la marea humana i es va situar a una graderia, on
va interpretar amb guitarres acústiques The scientist i Death will never conquer, un tema inèdit que el grup regala a tothom que entri a la seva web. Les cançons del nou disc com 42, Strawberry swing o Lovers in Japan amb pluja de confeti inclosa, han anat agafat forma fonent-se perfectament dins del repertori.

Conscients que Viva la vida,
la cançó, és un autèntic himne d’estadis, l’han potenciat accentuant
les percussions i el ritme fins a aconseguir l’apoteosi amb tot el
recinte dempeus. Un moment emotiu només comparable amb l’èpica de Fix uou o amb un Yellow que gairebé no els va fer falta ni cantar ja que el Palau Sant Jordi es va convertir en un karaoke per acomiadar-los.

A
la sortida, un monjo budista amb la seva túnica taronja, esperava Chris
Martin a les portes dels camerinos. No voldrà que el comparin amb Bono,
però de vegades no hi ha més remei.

Manolo García, Fòrum (Barcelona), 5 de setembre de 2008

Jo soc dels que va estar (i fins i tot ho puc demostrar) al concert d’El Último de la Fila a l’Studio 54 l’any 1985. Els vaig arribar a veure decenes de vegades a Andorra, Vitòria, Reus, Tarragona, Girona, i a gairebé tots els concerts que van fer a Barcelona fins el seu comiat a Granollers l’any 1996. Una foto meva ja sortia a l’interior de “Nuevas mezclas” (1987) i a la contra del single “Son cuatro días”. Amb en Manolo la  passió va rebaixar-se una miqueta però tot i això hi ha un bon grapat de fotografies meves a les caixes “Singles Arena en los Bolsillos” (1999), “Todo el tiempo es perdido, los singles” (2002), “Singles, directos y sirocos” (2005) i al llibre “Vacaciones de mi mismo” (2004). Amb en Quimi són ja figues d’un altre paner.

A que venia tot això? A que en aquests vint-i-tres anys seguint concerts on Manolo García feia de cantants mai, però mai, l’havia vist amb una guitarra a sobre. La va treure a l’inici del concert amb “Provincia de Rio Negro” i a l’espectacular versió d'”Insurrección”.

Des de sempre ha estat un plaer treballar amb l’equip que envolta a Manolo i a Quimi. Amb la Carme, la Carmen, la Montse i la resta de Perro Records sembla impossible que res surti malament. Tot i estar ficades en el major merder, sempre tenen un somriure a punt i tot són facilitats.Pocs grups i artistes tenen cap problema en deixar fer fotos de la primera cançó a la trenta-un, totes les dues hores i mitja que ahir va fer en un Fòrum ple fins la bandera (18.000 espectadors). Fins i tot quan vaig pujar a l’escenari el regidor em van demanar siusplau que canvíes de banda ja que allà podria molestar als backliners. De vegades les coses són i poden ser més senzilles i menys complicades del que semblen.

El set list, la crònica d’El Punt, alguna fotillo més i penjades personals a vull llegir la resta de l’article.

Pels qui vulguin saber novetats de la meva vida. Ja tinc moto nova, una Honda  SH300I que corre que se les pela i que va molt fina. Que duri.

Darrerament tinc una sèrie de problemes estomacals que em porten pel camí de l’amargor. Ahir, abans de començar el concert, m’estava començant a cagar en tot el que es mou per culpa de la panxa. Però només començar a disparar la màquina se’m va passar absolutament tot. El mateix em va passar en el concert de Calamaro. Serà l’adrenalina?

Crònica publicada al diari El Punt el dia 7 de setembre de 2008

Despertant els sentits

música/MANOLO GARCÍA

XAVIER MERCADÉ
Manolo
García va aconseguir el divendres passat un triomf indiscutible a
l’amfiteatre del Fòrum, en reunir 18.000 persones, que havien esgotat
totes les entrades des de feia uns quants dies. Fins aquest moment, les
presentacions del disc de Manolo García havien defugit els espais
multitudinaris i s’havien fet en tandes de concerts, amb el mateix
nombre de públic però sense tant d’impacte. El músic –manxec de
naixement però barceloní d’adopció– pot avorrir amb els seus discos i
sonar repetitiu (i fins i tot algú pot haver perdut la complicitat i la
fe en ell per culpa d’unes intricades lletres) però ningú no podrà
negar que, en directe, ell sempre situa el llistó en el punt més alt.
El seu dot per la comunicació és immediat, i així ho va demostrar ja
des de Provincia de Río Negro, el tema del darrer disc amb què
va encetar el concert i amb el qual va oferir la primera sorpresa de la
nit, en aparèixer per primer cop tocant la guitarra elèctrica en un
escenari barceloní. La comunió entre artista i públic va augmentar
encara més quan a la tercera cançó es va remetre al record d’El Último
de la Fila, amb la peça Bailarás como un indio. En aquesta
cançó va aparèixer la ballarina Marta Fernàndez, una de les novetats
d’aquesta gira. Quant a la resta de la banda, el concert va tenir la
mateixa formació que en la presentació de la gira que el músic va fer
el mes de maig passat al Teatre Auditori de Sant Cugat, tot i que en
aquesta ocasió tenia la col·laboració especial del músic Stelios
Petrakis, de l’illa de Creta, col·laborador en l’enregistrament de Saldremos a la lluvia.
Justament aquest disc va ser la base de les dues hores i mitja de
concert, amb deu de les peces de les tretze que conté, per bé que no hi
van faltar les referències a la seva discografia anterior, com tampoc
les de la banda que compartia amb Quimi Portet, amb El loco de la calle, i una electritzant versió d’Insurrección.
Mentre que entre el públic hi havia fans entestats en convertir
l’escenari en una floristeria a base de rams de flors i gira-sols
gegants, Manolo va assajar uns petits acostaments a la massa (No estés triste) i es va tirar de cap a la piscina amb un A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando,
tirant-se una cervesa de dos litres al cap –feia una calor
considerable–, la qual cosa va acabar amb una pluja de confeti. Manolo
García es va mostrar en tot moment incombustible i inesgotable, potser
amb aquesta veu ja gastada que li estalvia deixos aflamencats, i va
tenir un record crític per l’espai on tenia lloc el concert: «Això era
el meu barri, que abans era ple de fàbriques i horts i ara només hi ha
especulació», va reconèixer abans d’abordar Rosa de Alejandría,
en la primera tanda de bisos. Amb el crit de «Salut, llibertat i una
mica d’anarquia», es va acomiadar de la seva ciutat amb la ranxera Que seas feliz, de Pedro Infante, i amb l’aclamació de la concurrència.