ROCKVIU

Pegasus, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 6 de novembre de 2008

Això ja comença a anar millor. Ahir ja vaig començar a tragar aliments encara que sense poder fotre queixalada encara. Tot arribarà!

Gràcies a l’ajut del senyor Roger Palà ja puc estar connectat a internes mitjançant un mòdem usb de Vodafone. Costava una mica això d’haver de viure sense flogs, blocs, feixbucs, mails, maispeises…

Per cert, moltes gràcies, petons i abraçades a tots els que m’heu donat suport, ja sigui de manera virtual o directe. Us estimo molt.

Fent neteja de l’ordinador me’n he adotat que amb el tràfec d’aquestes darreres setmanes m’havia oblidat de posar la crònica del concert de Pegasus. Doncs aquí la teniu amb alguna foto més i el set list.

Crònica publicada a El Punt el dia 8 de novembre de 2008

Màgia amb precisió

música

PEGASUS / XAVIER MERCADÉ.

Pegasus
van ser d’aquella mena de bandes que en el món de la música s’anomenen
«supergrups», és a dir, la unió d’un grapat de virtuosos posant tots
els seus coneixements per una causa comuna. Però aquests supergrups
gairebé no duraven més d’un disc ja que la lluita d’egos i els
problemes de lideratge impedien el seu lliure desenvolupament. Pegasus,
malgrat tot, van ser tota una excepció en molts àmbits, ja que no només
van durar quinze anys i van editar vuit discos, sinó que van crear un
nou llenguatge d’expressió en el jazz-rock, en portar-lo amb
èxit a terrenys mediterranis. El silenci des del seu darrer concert
l’any 1997 a Mataró es va trencar deu anys després, l’agost del 2007,
quan van oferir una actuació extraordinària a Vilafranca del Penedès
que ha tingut continuïtat aquesta temporada amb actuacions al Mercat de
Música Viva de Vic, a Girona i, dijous passat, a la sala Oriol
Martorell de L’Auditori, dins del cartell del 40è Festival
Internacional de Jazz de Barcelona i amb totes les entrades venudes
anticipadament.

Amb Max Sunyer a les guitarres, Rafael Escoté al
baix, Josep Mas Kitflus als teclats i Santi Arisa a la bateria, Pegasus
han comptat també per a aquest retorn amb el fill d’aquest últim, en
Dan Arisa, com a nou membre de la formació, per encarregar-se de les
percussions. «Ens feia molta il·lusió tocar a Barcelona, ens produeix
una gran trempera», va reconèixer Santi Arisa en començar l’actuació.
La fusió entre els cinc músics va estar plena –tal com deia la cançó de
Nacha Pop– de màgia amb precisió. L’emoció del retrobament amb el
públic era palesa tant en les seves expressions com també des de la
platea, plena d’un públic amb una mitjana d’edat que superava força els
quaranta anys. Una emoció que no alterava els fluids diàlegs entre els
instruments i que va provocar les primeres ovacions a Camí de Rupit.
El grup va ser conscient del moment i va estalviar-se llargs solos que
haguessin entorpit l’actuació, tot i que cadascú va tenir sobrades
oportunitats per fer lluir el seu virtuosisme. Sobretot Santi Arisa,
que portava al fons de l’escenari el catàleg més complet de plats i
gongs de la marca Paiste i que va mostrar la seva potència a Cim, so, saó o en la introducció amb caixes de fusta a Conga con ganas.
Una actuació que va deixar més que satisfet tothom, i que va incloure
durant dues hores una panoràmica del seu repertori, des de la recordada
L’enanito trist fins a Transmediterrani express, Retalls o Funktàstic.
Un repertori sense sorpreses ni novetats per a un grup que de moment
només tenen previst editar el DVD que van enregistrar durant
l’actuació. Si es plantegessin seguir endavant, però, haurien de posar
al dia el seu so, ja que en alguns passatges, tant les línies de baix
de Rafael Escoté com alguns passatges de teclats de Josep Mas Kitflus
semblaven ancorats en un passat que només té cabuda si parlem en termes
nostàlgics, però no per captar noves generacions de seguidors.