És sabut que per triomfar i mantenir-se en el món del heavy metal
cal ser el més fort, contundent, convincent, autèntic i lleial al
públic. Però per guanyar-se la lleialtat del públic també cal oferir
bon material. Després de més de trenta anys de trajectòria amb alts i
baixos, Judas Priest n’han après prou per saber que portant sota el
braç un disc discutit i discutible com és el doble CD conceptual Nostradamus
hi hauria una davallada de públic. La millor sortida? Cridar a un
parell de teloners de luxe i vendre-ho com un festival: el Priest
Feast, que va aterrar divendres a l’Olímpic de Badalona. Malgrat això,
els Judas no van tenir la mateixa capacitat de convocatòria que en les
seves dues anteriors visites a Badalona, els anys 2004 i 2005.

L’esquer van ser Testament i Megadeth, dos pesos pesants de la generació trash
que, ironies de la vida, fa vint anys volien prendre el lloc a clàssics
com ara Judas Priest. Dos teloners de luxe, però teloners al capdavall:
un rellotge al lateral de l’escenari els marcava inexorablement el
temps autoritzat. Testament va aprofitar els seus 45 minuts per deixar
anar els seus temes més celebrats sense donar ni un segon de treva,
mentre que l’hora de Megadeth va ser empleada per treure el mal sabor
de la seva actuació al Razzmatazz de l’any passat. Amb un so i un volum
sense gaires concessions a la subtilesa, pels Judas Priest ja poden
passar els anys que l’únic que canvia en els seus concerts són petits
retocs en el repertori, alguns detalls en l’escenografia i l’inevitable
pes de l’edat –l’època amb Tim «Ripper» Owens queda relegada a l’oblit
més absolut–. La resta segueix sent una cerimònia inalterable amb els
anys: les guitarres creuades de Glenn Tipton i K.K. Downing, Scott
Travis llançant les baquetes i agafant-les al vol, la sempre
cerimoniosa presència de Rob Halford i, evidentment, la moto platejada
a Hell bent for leather. I tot seguit amb devoció per un públic que competia en un anàrquic concurs d’air guitar sense vencedors ni vençuts; un grapat d’especialistes en l’art del headbanging,
milers d’espectadors amb el puny aixecat i les banyes erectes, cada cop
més pares amb els seus fills i fins i tot un monjo tibetà que semblava
un esquimal perdut en un desert de caçadores de cuiro negre. Tots units
i fent força davant himnes com Breaking the law, Metal Gods i Painkiller. I què tal el nou disc, Nostradamus? totalment oblidat, només el primer tema (Prophecy) i Death enmig
del concert, moment que va ser aprofitat pel públic per omplir i buidar
els dipòsits. Una petita treva que no tindran el 2010 quan Judas Priest
tornin a la carretera per celebrar les tres dècades de British Steel, el disc que va escriure les lleis del heavy metal.