La nena creixé, ho va anar fent durant anys sense gaire èxit. Pel camí li explicaren que els àngels no tenien sexe, però ella observà que malgrat aquesta característica quan eren àngels-nins eren grassonets i rossos . Més tard sabé que al segle XIX algú (un home desvagat, potser) classificà les dones pel color dels cabells : rossa i jove encarnava la innocència, adulta es convertia en la "femme fatal" per excel·lència. Mai no ha sabut si per a aquell algú la dona morena era matèria inclassificable.
Gràcies a Hollywood conegué Betty Grable, Lana Turner, Veronica Lake i la immortal Monroe (per cert, al Palau Robert barceloní hi ha una magnífica exposició al respecte). Allò que es deia que els senyors les preferien rosses i elles els preferien amb brillants fou un èxit veritable i avui segueix sent una veritat exitosa.
La nena cresqué, ja ho he dit. Havia sentit , de petita, parlar de Mae West. Un dia la veié al cinema en una vella pel·lícula : era una rossa rutilant, alta i forta, que caminava com un "cow-boy" i mirava amb displicència els homes com si fossin objectes. Una mena d’ogressa devoradora d’homes. Llegí que era una dona intel·ligent, mordaç, autora dels diàlegs de les pel·lícules que interpretava.
De Mae West la nena-noia retingué una frase genial : " Les bones noies van al cel, les dolentes a tot arreu ". Frase lapidària que conservà esculpida en el seu interior i la confortà durant anys. La mare ben segur que hi ajudà, quan davant d’ella es titllava un noi o noia com " és un bon noi, una bona noia" la mare postil·lava invariablement : "en posarem un troç a l’olla …"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!