Escriu cartes, edita piulades, fa declaracions, viatja i pel carrer els transeünts el coneixen i alguns el saluden amb cert respecte. Nogensmenys ELL se sent trist i ferit, percep que el seu temps de notorietat acaba, quan es mira al mirall hi veu un rostre que envelleix, una mirada apagada i un dur rictus d’amargor a la boca. Anirà al treball, s’ha adonat, fa ja un temps, que dels molts d’abans només en romanen uns pocs, que les adulacions s’han convertit en un silenci pesant.
Se sent sol, no escoltat. Abans un gest seu era una ordre, ara les seves paraules rellisquen sense eco. ELL no ha canviat, predica el que sempre predicà, ordre i equilibri, ni blanc ni negre, el centre. I per a ELL el centre no s’ha mogut com no ho fan les línies imaginàries del món. El centre és ELL, no s’adona que el disc en què vivia s’ha mogut, que ja no hi ha un centre i que si n’hi ha és el d’un nou espai.
Enfadat, despitós, trist. Aquells que deien si amb el cap quan ELL parlava, demostrant-li el seu assentiment, han deixat d’ésser efussius, la resposta és un aplaudiment cortés, de covard i deslleial ho titlla en el seu interior. No es resigna a l’estranyament. Les trucades que un dia esperà no arriben. No s’atreveix a fer-se la dura pregunta de qui el seguirà sense rebre quelcom a canvi… ELL, sense l’altri, ja no té qui l’estimi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!