La ciutadania catalana es troba fatigada. L’electorat ensopit. Els programes electorals no provoquen interès, es presenten encapsulats, el que no permet entendre l’ideal que els mou o el model de societat propugnat. Els programes electorals s’elaboren com a resposta a les demandes i problemes del present quotidià , és aquesta la raó per la qual tots tenen un cert aire de família; allò que preocupa i demanen els diferents sectors socials és recollit pels partits polítics que ho jerarquitzen als programes d’acord amb la seva ideologia . No ens pot sorprendre, doncs, trobar en els distints programes electorals punt comuns, respostes coïncidents en ideologies teòricament oposades.
La ciutadania reconeix el que demana en els diferents programes, confia conscienment o inconscient en la resolució dels seus problemes; per això una majoria diposita el vot a les urnes i pel mateix raonament no ho fa una part electora, el que malgrat semblar una paradoxa no ho és, simplement respòn a la confiança social predeterminada en el sistema. El miracle de la democràcia és que la suma dels vots individuals es converteix en la veu col·lectiva i així és acceptada pel conjunt de la població.
Si la societat és l’autora-inspiradora del programa electoral del partit polític, per què la seva apatia, ensopiment i indiferència?. Què és el que manca al missatge dels partits ?.
Tres són els components de la política: ideologia, idees, ideals. La ideologia explica el model de societat- però al s.XXI el model de societat occidental és una barreja socioliberal sorgida de la sociodemocràcia.Quan després de la segona guerra mundial els països europeus han de superar la prostració originada pel trauma dolorós, la sociodemocràcia fou el model de societat, la definició i l’eina. Al s.XXI el model de societat, construïda amb el teixit de la sociodemocràcia convertida ja en cultura europea, és o sociodemòcrata-liberal amb matisos o neoliberal-conservadora. Aquesta pot ésser una de les raons que originen la semblança dels models i programes dels partits d’arrel sociodemòcrata del nostre país.
Les idees , siguin originals o simplement còpies, en formulen la gestió.
I els ideals ? els ideals són difícils de percebre en un programa, perquè no responen directament els problemes o demandes del present, sinó les aspiracions del futur. De la tríada "ideologia, idees, ideals", els ideals són el magma, el missatge il·lusionant, el que desvetlla o construeix la consciència col·lectiva. No és l’embolcall del programa electoral, és l’aroma que tot ho impregna, que penetra en els porus de l’individu fins arribar a conformar una voluntat, una aspiració col·lectiva.
I quin ideal pot tenir Catalunya sinó és el de la nació sobirana ? I com n’és de difícil impregnar d’aquest aroma la societat sencera … Permanentment els partits d’obediència espanyola propugnen que els fets socials han de soterrar el fet nacional, quan el món sap que no són conceptes excloents sinó lligats de tal manera que el fet nacional és el que dóna cos i força al progrés i benestar social.
L’any 1980 "ideologia, idees, ideals" foren el tot que la societat catalana entengué necessari per a portar Catalunya endavant. L’1 de novembre de 2006, 26 anys després, amb un país diferent, però teixit per un govern nacionalista, la societat catalana es troba en una cruïlla, ha d’elegir entre dos camins, la d’ésser una regió espanyola híbrida o la nació catalana. I els partits polítics catalans seran responsables de mantenir vius els ideals o de soterrar-los.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No queda res més: o tenim les claus de casa o sempre haurem d’estar pendents de qui les té (ja ho deia Al Tall a la cançó del Tio Canya.
que es ven previ estudi de mercat.
Si ho entenc be, els partits/empreses analitzen la demanda/reivindicacions-socials i presenten el seu producte/programa-electoral. Els productes es diferencien entre si en els detalls-estètics/priorització.
Molt il.lustratratiu, venint d’una política que fins fa poc era consellera del govern. Molt sincer, i en el fons, no gens reprovable, si ho pensem be és una fórmula ben democràtica: els ciutadans tenim el que ens mereixem (igual com a la televisió hi acaben posant el que la gent vol veure).
Si Catalunya no és més que una comunitat autònoma és perquè així ho volen els que tenen dret a vot a Catalunya. Si una majoria volgués ser una nació Esquerra guanyaria per majoria absoluta, Ciu seria el principal partit de l’oposició i els socialistes i el PP serien forces extraparlamentàries. Però això no passarà. Perquè? Perque els qui compren/voten no estan interessats en el producte/independència. Què hi farem!