Coc Ràpid

No només l’inefable Ministro Wert sinó alguns experts, educadors, sindicalistes i empresaris exalten un concepte de l’educació lligada al mercat del treball, fins i tot un comitè d’experts designat per Wert han proposat que el finançament i qualitat de cada universitat es vinculin a l’ocupabilitat dels seus titulats. 

L’increment de les xifres de l’atur ha fet renéixer la tòpica recepta per a curar la malaltia : l’educació al servei de l’economia. La Universitat i la Formació Professional sotmeses a les demandes del mercat de treball.

He escoltat durant anys les demandes de les associacions empresarials. Una demanda fou insistent en el temps : “La Formació Professional ha de fer paletes”, “Necessitem paletes i no tants universitaris”. Li ho deien a una dona nascuda en una família treballadora, a la primera de totes les generacions que cursà estudis universitaris, que creia que el “saber” era l’únic capital que gran part dels alumnes catalans tindrien, l’única riquesa que sempre podia créixer i mai no els abandonaria.
La meva resposta fou sempre una pregunta: “Qui de vostès vol o desitja que el seu fill o filla sigui paleta?”. Davant del silenci proseguia: “Un químic pot fer de paleta, un paleta no pot fer de químic”.

La Formació Professional o la carrera universitària sotmesa a les demandes del mercat no és cap mena de solució a l’atur, ja que aquelles són sempre immediates i conjunturals, com ho exemplifica el sector de la construcció: la seva crisi ha exclòs del mercat laboral la cadena de professionals que hi treballaven, però és evident que l’atur del paleta és ja estructural i que la seva formació no li permet el reciclatge professional. No és un exemple demagògic ni oportunista sinó un fet de la dramàtica realitat, n’hi ha d’altres.

La planificació econòmica d’un país no pot sotmetre l’educació ni el saber, font de riquesa personal, a les seves necessitats, que no poden exigir sinó orientar en tot cas els responsables de l’educació. Alemanya és un exemple adient del risc i perversió que pot entranyar la supremacia de “l’ocupabilitat” en un món econòmic canviant:

Durant dècades Alemanya ha gaudit d’una merescuda eficiència industrial vinculada a una eficient formació professional, planificada de manera inquietant, que a la precoç edat dels 10-12 anys lliga un segment escolar (d’origen social predible) a un determinat estament treball-saber de què és gairebé impossible sortir-ne. Fou una aposta econòmica de postguerra, fonamentada educativament en sectors gremials, que encara perdura i que tingué un èxit econòmic, però no social. Avui vivim en un nou segle, el sectors econòmics han canviat, la indústria també: Alemanya avui té obrers qualificats però té escassetat de càrrecs entremitjos i directius, li manquen tècnics superiors, enginyers i també metges… Els ha de contractar a d’altres països, el que ens recorda que “l’ocupabilitat” és matèria conjuntural, que les demandes dels sectors econòmics són derivades d’exigències de la immediatesa el que impossibilita que el sistema escolar , encara que fos planificat, pugués atendre-les.

L’educació i el mercat viuen en temps i cultures diferents. Sortosament.