Coc Ràpid

És fàcil exigir insubmissió escolar però és molt difícil exercir-la sense perjudicar greument l’alumnat.

El Govern espanyol, PP o PSOE, mai no han volgut escoltar. Parlo en primera persona perquè durant anys he constatat que allò que establien i estableixen les lleis d’educació espanyoles era una llosa pesada per a l’escola catalana que els Governs, populars o socialistes, mai no esmicolarien.

Països capdavanters en educació han trencat el mite del “títol” que certifica haver finalitzat “amb èxit” l’educació bàsica, una rèmora dels temps en què l’educació no era un dret i un deure universal. Els Governs espanyols mantenen el títol de Graduat en Educació Secundària Obligatòria, que comprèn les etapes de l’educació primària i la de la secundària obligatòria i amb aquesta decisió imposen una doble ideologia, la de definir la noció de fracàs per a una part determinada de la societat i la de mantenir el control absolut centralista del sistema educatiu.     

Llei darrera llei d’educació han mantingut la redacció que estableix que “Los títulos correspondientes a las enseñanzas reguladas por esta ley serán homologados por el Estado y expedidos por las Administraciones educativas…”. És a dir que el títol garanteix al Govern espanyol la clau de la centralització, per l’existència del “títol” aquell estableix el currículum, el contingut de les matèries, les hores …

El “títol de Graduat en Educació Secundària Obligatòria” és l’eina de control aliè sobre les nostres escoles, dóna al Govern espanyol el poder de no homologar els ensenyaments que s’hi imparteixen i els alumnes reben. És l’arma , i ho saben, que pot anul·lar la força de la insubmissió lingüística.

És impossible la “insubmissió”?. No, no ho és. Cal subtilesa, complicitat amb l’escola i fermesa i la ràpida aprovació al Parlament d’una llei catalana específica sobre la llengua vehicular i l’ensenyament de les llengües. Perquè la independència comença per la llengua.