Rellegeix Sagarra. Li evoca el record boirós del Paral·lel de la postguerra de finals dels anys 40.
El Paral·lel era llavors l’avinguda dels teatres populars: "Apolo", "Victoria", "Arnau", "Cómico", "Español". Les revistes dels "vienesos" ("Què tal, senyor Pujades? / Què tal, senyor Castells?/ i la família? / bona…y yo también muy bien", la cantarella que es féu popular entre els barcelonins ) triomfaven, la conversió de l’escenari en una pista de gel bocabadà el personal ; Aladi era el rei del Paral·lel i la rossa i opulenta Conxita Leonardo cantava que Eugenia de Montijo seria emperadriu. Els records barregen també els anys i amb la revista, la sarsuela i el teatre català. Tot passava la tarda del dissabte.
La tarda del dissabte era consagrada a anar la família sencera (els pares amb Vicentet i la nena ) al cinema o al teatre, des que el taller del pare establí la "setmana anglesa". Fou una gran conquesta dels treballadors i un temps de gaudi familiar.
La nena recorda avui els llargs seients de fusta sense respatller del pis alt del teatre, el "galliner" sempre sorollós, i com s’hi feia el silenci en aixecar-se el teló. Allí, dalt de tot, aprengué de cor la lletra i música de les sarsueles; els pares en cantaven duos el diumenge al matí, el pare començava la romança mentre s’afaitava i la mare, des de la cuina, responia. El Vicentet i la nena n’aplaudien entusiàstics els pinyols.
El que millor recorda és el teatre; el teatre en català de Josep Maria de Sagarra unit a la infantesa amb llengua proscrita, als noms de Maria Vila-Pius Daví i a les llàgrimes i mocades. Quins nusos a la gola i quins farts de plorar !. "L’Hostal de la Glòria", "El cafè de la Marina", "El prestigi dels morts", tot era simple, proper, realista, tensionat amb un polsim d’escàndol benpensant. En sortir al carrer els ulls eren enrogits i el cor lleuger.
Gràcies a Sagarra el fil del teatre en català no es trencà. Mocs i llàgrimes pagaren la pena ! . (Fou, potser, aquell teatre d’emoció gesticulant l’herència fatal que portà aquella nena a la política ?).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que demostra el teatre de’n Sagarra és que qualitat i excel.lencia sobreviuen als daltabaixos.
És com els estudiants de llengües clàssiques de la Universitat de Barcelona en plena posguerra, treballant amb les traduccions catalanes de la Bernat Metge a falta de res que s’hi assembles en llengua castellana.
L’excel.lència catalana enmig d’un desert de mediocritat.
Fins aviat,
Marc Arza Nolla
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com