La mama era allí, dormida per sempre, al llit que havia estat el de la nena. Maig. Les portes del balcó eren mig tancades, els batents de fusta deixaven passar feixos prims de llum , una tènue dolçor sensual de primavera impregnava l’habitació. “Quina ràbia morir en primavera” digué encara no feia quinze dies la mama. Damunt de l’escriptori hi havia el mirall que el papa havia tallat i platejat.
Les tietes arribaren. Una d’elles tapà amb un llençol el mirall. No em digué el perquè, ho va fer de manera natural,com si seguís un antic costum. El llençol tenia el color groguenc de la roba blanca mai no sortida de l’armari, era de llit petit, l’emboç acabava amb la sanefa de vora foradada que la nena havia fet quan la mama l’ensenyava a fer labors. Petits feixos de fils comptats, “ho faig bé , mama?”.
No recordo quina tieta cobrí el mirall. Ho va fer com un senyal de respecte perquè així ho havia après de sa mare i aquesta de la seva. Com si l’ànima sortida del cos hagués traspassat el mirall per anar al lloc desconegut que no és enlloc. L’últim adéu en l’últim reflex. Era el mes de Maig.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Quina ràbia morir en primavera”
ben cert…
Abraçades estimada.
I si ets jove, més encara… Bon cap de setmana!