Coc Ràpid

Estefania de Requesens i Roís de Liori , nascuda l’any 1504, fou una noble dama catalana heretera de vil·les, cases, horts, castells, terres, la seva residència familiar a Barcelona era el Palau Menor, conegut com el Palau de la Reina, a la capella de la qual fou enterrada al 1549, on també foren sepultats el seu espós i els seus fills. L’any 1526 es casà amb Juan de Zúñiga, noble sense patrimoni, signant capítols matrimonials segons els quals l’hereter, que nomenaria Estefania, prendria el cognom i armes de Requesens i el matrimoni viuria a Catalunya, i que si la muller “mudés de domicili fora del Principat” seria amb el permís de la mare d´Estefania, Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós.

Estefania mantingué una relació epistolar amb sa mare de què es conserven 102 cartes , escrites entre els anys 1533 i 1540, un testimoni valuós de la llengua catalana no literària, de les relacions socials, dels costums familiars i de la cort castellana, que gràcies a l’acurada transcripció de Maite Guisado podem conèixer. 
Juan de Zúñiga era comanador major de Castella i al 1535 fou nomenat camarlenc del príncep Felip, fet que originà que la muller i el fill hereter, el petit Lluïset anessin a viure a la cort de Carles I.

  

Estefania acceptà amb naturalitat la vida en terra castellana però mantingué la seva consciència d’ésser catalana ” I, per ser jo, jove i estrangera…”, i les seves relacions estretíssimes amb Catalunya i amb la mare. El nen Lluís, qui per  a la mare i l’àvia era en Lluïset, es convertí en patge i company d’estudis del príncep Felipe i aprengué amb mestres castellans els seus estudis:
“Lluïset continua son estudi, i parla lo castellà molt bonico…parla amb son pare en castellà i diu-li “eso no hace al caso” i mil altres cosetes de què gustam raonablement”. 
Estefania explica a l’àvia que “Lluïset diu que lo pa de figues li sap molt bo…”, que “Lluïset està molt bonico”…

En una de les cartes primeres de l’estada a la cort la mare escriu “Lluïset diu que vol que vostra senyoria sàpia com li agrada aquesta terra, que de pa i de vi bona és, però que més li agrada Catalunya” i li fa saber que “Lluïset diu que vol ser català , que ja defensa la terra amb los altres patges del príncep que li diuen mal de Catalunya”. Però en Lluïset es castellanitza lingüísticament, parla amb sa mare en castellà.

En Lluïset és en Luisico i definitivament don Luís i en les últimes cartes que Estefania adreça al fill la llengua que empra és la castellana, la llengua que aquell ja té com seva.

I la història epistolar d’unes nobles dames catalans del segle XVI ens recorda que així com en Lluïset es convertí en Don Luís, també en Peret es pot convertir en Don Pedro. O potser ja s’hi ha convertit?.