Als voltants de l’any 768, quan Carlemany ocupa el tron dels francs, estableix una nova grafia, una escriptura de lectura clara, de forma bella, equilibrada, perfecta: la grafia carolíngia dels manuscrits, l’antecedent de la “lletra lligada” que els nostres nens i nenes aprenen a escriure a l’escola. La mateixa lletra que fa anys els nens escrivien sense saber que era lligada, puix no en sabien d’altra, encara que més tard aprenguessin la “lletra d’impremta”, ara “de pal”.
“Cal·ligrafia” vol dir “escriptura bella”, i només en el cas que consideréssim de manera arbitrària que la denominació escau a la “lligada” podríem dir que les criatures a les nostres escoles aprenen “cal·ligrafia”, una disciplina que torturà durant anys els petits alumnes obligats a dibuixar amb plomins exòtics i tinta xinesa la lletra romànica o “redondilla” i la terrible “gòtica”. Ara la postmodernitat arriba a l’escola: ens proposa desconstruir l’aprenentatge de la “lletra lligada” i substituir aquesta per la que llegim a la pantalla, als diaris i als llibres.
Una lletra bonica ho serà tant a la vella manera com a la nova, com hi ha qui escriu les xifres numèriques amb una perfecció lluminosa i d’altres que ho fan matusserament, perquè només uns quants, malgrat l’educació rebuda, tenen la destresa gràfica. Sóc partidària de la lletra lligada però enemiga que la grafia no reeixida, no “kal·los” segons cànons arbitraris, es consideri una característica negativa de l’aprenentatge de l’alumne; m’agrada la lletra hereva de la tradició occidental europea; lligar les lletres formant les paraules i donar-lis vida pròpia fou un avanç per a la lectura, la comprensió i la interpretació del mot i la frase i una manera de traslladar al lector molt de la persona escriptora.
No és una qüestió banal ni indiferent per a la nostra personalitat passar de la grafia “manuscrita” a l'”electrònica”. Aprendre a teclejar o polzar és una destresa rutinària, aprendre a escriure sobre un paper és quelcom difícil, excitant, és el descobriment d’un tresor que mai no es perdrà. Si a les escoles substituïm l’aprenentatge de la “lletra lligada” per la grafia electrònica haurem perdut el rar espai personal que ens pertany de manera única, intransferible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!