Ara fa un parell d’anys, l’incansable Martí Ballús, un tècnic militant
amb cognom d’ embassament, em va proposar de fer un concert al Rebrot
de Berga.
Rumiant-hi se’m va acudir que era l’oportunitat de fer public un projecte que em voltava pel cap des de feia anys: un conjunt que reinterpretés per jamaicanes els èxits de la cançó pròpia. Les encarnacions mentals havien estat diverses, des d’una cobla amb jaçband i guitarra fins a un cantant (el Txeli Berardo, el Princep del Ragamuffin Vallesà) acompanyat per servidor amb un teclat d’aquells que ho fa tot.
Bé, finalment el dia de Sant Joan del 2006 (que com molt bé haureu observat, pels catalans és la vetlla) ens vem trobar a cal Pardal l’Eric de Vic, el Xerramequ i servidor. Ni teclats ni cobles. Rocanrol.
Un bateria bregat en el jaç i el rigui, un guitarrista de Collserola que navega entre la psiquedèlia i els ritmes negres i mediterranis i la baula perduda entre l’Elvis Presley, Wagner i Sid Vicious, Lo Pardal Roquer. I jo com sempre, força farsa. Que s’ha de fer rigui i rocstedi? Doncs endavant!
La veritat és que en tinc un bon record d’aquella primera trobada. D’entrada tot rutllava i això no és poc. Musicalment i humanament, que és lo principal.
I com qui no vol la cosa ja hem deixat força rastre. Una pila de balls i uns quants enregistraments. Què havíem de fer? Un disc llarg? (i segurament pesat)? Ves…se’ns va acudir d’anar fent senzills, per veneració als ancestres de la música pop, i el gairebé sempre encertat Pardal va arrodonir la idea: servir-los com una sèrie, tot esmentant el Warhol. Rodó! I qui se n’ha fet càrrec de la imatge corporativa? Doncs la Ninia, és a dir, l’Helena Cases, que amb saviesa i coneixement ens va fer uns retrats en una sessió fugaç i així no ens hem emprenyat més mutuament.
Ara resulta que ja hem enllestit la col·lecció. El quart senzill ja existeix i en farem una presentació festiva el proper diojus 23 d’octubre a la Jaç Cava de Vic (Osona).
La nostra intenció és la de sempre, fer una festeta i en aquest cas combinarem el tocar amb el punxar música, sota l’etiqueta de Gresca Modernista Aborigen. El concepte intenta reflectir una actitud avantguardista ben arrelada i el convenciment que la diversió és una arma de destrucció massiva.
Així doncs, ja ho sabeu. Tothom hi és convidat, a partir de mitjanit….
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
va ser cosa d’en Martí?! uààààààl·la!!!! ka-for!!!! ¬¬’
així que fent memòria…
doncs si ens hi posem, evidentment no recordo aquell sant jordi, però sí que recordo aquell últim dia de rebrot berguedà! Estàvem cansades després de tres dies de festival rere les barres. Era diumenge i hi havia dinar sota la carpa, i en ‘cabat, vora les 16h, concert amb “EL BELDA I EL GRUP BADABADOC”. Ja veus, ja era “EL” Belda però encara no era “conjunt”… 🙂
Recordo un concert molt tranquil, amb poca gent ballant (cansament, mandra, vergonya…?) però totes ben sorpreses… tocava un invent nou d’EN Belda però coneixíem totes les cançons! Qui és aquest del contrabaix? Quin paio tu! XD
Vaja, que la història va deixar molt bon gust de boca però sense saber massa cap on anava… La qüestió és que després de dos anys i uns mesets no heu parat i nosaltres ben contentes que n’estem!
Tonant als dies que ens ocupen… Llàstima que aquesta presentació sigui entre setmana i tant tard, perquè tot i que el nou senzill ja està en possessió maresmenca, una sessió de Gresca Modernista Aborigen pot ser la bomba!!! mmm… em sembla que n’hauríem de fer una a la millor taverna del mon… 😀
apa-li, salut!
… i segons l’Enderrock d’aquest mes, teniu entre mans un nou projecte…
Un LP Pujolsià? “L’escala de la vida”?
L’homenatge definitiu al torrisme!!!!!!
explica, explica…
No podem permetre que mori el k7 o musicasette com es deia en aquells temps! La música de tocadiscu sempre fa festa, però on hi hagi un bon directe de música ancestral aborigen, que es deixin de punyetes…
Per cert Carles per quan una versió de Núria Feliu? O de Rudy Ventura i el seu conjunt? El poble ho demana!
Salut company i molts records a tots!
doncs, realment, la idea d’aquell sant joan del 2006 us ha sortit rodona! feu uns concerts genials, aglutineu tot tipus de públic i de totes les edats, i feu divertir, ballar i gaudir de bona música a tothom que hi va.
els comentaris entre peça i peça no tenen desperdici! acaben d’arrodonir tota la resta… 🙂
vaig riure molt al concert de anyoles, tot i que estava covant unes angines i no estava al 100%… però havíem d’anar a veure el belda, no? doncs allà hi vam ser! i va ser un plaer!
apa, fins al proper!
marta
Hola Carles i audiència
Sóc el Martí Ballús, a qui sense respectar la pressumpció d’inocència acuses d’haver apadrinat el bateig del Conjunt que, com un corró, arrasa allà on passa. Un honor per part meva, tot i que el gran Escobet feia de padrina.
El concert on es va quadrar el cercle va tenir elements summament curiosos:
– Crec que era a Cerdanyola i telonejaveu als Manolos, en una carpa infernal.
– D’entrada el públic no era estrictament de “l’equip local”, mes del 50% eren descendents directes d’exiliats econòmics que entre els 60 i 70’s van marxar de les terres andaluses, de cacics; per venir a parar a terres catalanes, de mesells.
– La perla del concert va ser quan el Carles va presentar la versió de la cançó del Tomeu Penya: “Plou”:
En aquell moment una tempesta, com les dels bons anys de Rebrot va fer que tot el públic passiu, el que es queda a les vores de les carpes com dient: “aixó no va amb mi, però tampoc tinc res millor a fer el dia de festa major…” Es va anar trobant al centre de la carpa, on no entrava la pluja que queia de costat a resultes del vent que feia. Alló va ser una comunió d’aborígens entregats, utus, tuzis i tot d’ètnies que el poder pervers enfronta. Genial aliada la pluja, quan l’escenari es cobert…
Es per aixó que he volgut escriure’t al blog, com a grup, humilment crec que no feu un producte musical, aconseguiu crear un estat d’ànim, un context per fer festa on es parli clar i català. I aixó es una victòria.
L’experiment funciona! i que per molts anys!
Visca l’aigua, la terra i els pobles lliures.