SAETAS A MALLORCA?
Deixa un comentari
Un any més, a la primavera en punt, a un estat que es proclama aconfessional, els carrers s’inunden de gent emmascarada, acompanyada per la jerarquia catòlica i l’exèrcit, en una exhibició fetitxista del poder de qui entén el cristianisme com a mortificació, penitència i dolor. Just el contrari del discurs vivencial que predicava el seu fundador i ideòleg: la ressurecció i la vida! Són temps d’esglais i de gemecs? És de rebut que aquesta parafernàlia ens ocupi les ciutats?
***
L’exhibició del dolor no fa part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat i defugim la cridòria i la histèria. De fet, els catalans no som gens renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió de l’alegria som discrets. Tant per plorar com per riure defugim el públic. Si anau a una platja a l’estiu entendreu el que vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables: tenim segones festes, separació de béns i un fet palès: resolem la violència domèstica amb el suïcidi, però no amb el crim, perquè en una situació límit estam disposats a morir, però mai a matar. Ara per ara, la cosa va així, tot i que la globalització tendeix a uniformitzar les cultures (ei, tant grosses com petites) i, per tant, a despersonalitzar-nos. Si, com sabem cert, qui perd els orígens perd identitat, convé desconnectar els programes de ràdio i televisió que estimulen les pornogràfiques exhibicions de la tragèdia i el dolor o la rialla grollera. No ens hem de resignar, sinó fer el cap viu i preservar els eixos fonamentals de la nostra cultura.
Ara que s’acosta la setmana santa, tenim un element pertorbador: les saetas no són cosa nostra. Fa cent anys ja varen ser objecte de polèmica en el seu lloc d’origen: l’Espanya de la pandereta. La gent de seny considerava que aquell cant cridaner de queixa adolorida no treia cap enlloc i, lluny de ser una mostra de fervor religiós, era un pur espectacle folklòric orientat al primer turisme. Antonio Machado, enmig del debat, va escriure un poema aclaridor per desmarcar-se ideològicament del cant de la saeta. Una saeta antisaeta
¡No puedo cantar, ni quiero,
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en la mar!
El debat que es va obrir a Sevilla es va tancar malament. La decisió salomònica va ser concedir una processó perhom: una als cridaners i l’altre als reposats. Cal esmentar que aleshores només n’hi havia dues: la del dijous i la del divendres sant. L’acord, com era previsible, no va ser respectat i els saeteros no varen esperar gaire per envestir també la processó del divendres, coneguda com la del silenci, per esbravar-se de lamentacions carregades de superstició i d’hipocresia. Tampoc no es varen limitar a Andalusia, sinó que iniciaren l’expansió cap a altres territoris. A més de les manolas, mudades amb peinetas i mantillas, i dels nazarenos, arrossegant cadenes amb els turmells regant de sang el serradís encerat, les saetas adobaven un exhibicionisme fetitxista que va ser acollit a altres indrets, com Madrid o Múrcia, però més enllà de la seva nació, molt concretament a les diòcesis catalanes, toparen amb una decidida oposició. Les processons no eren un desfile, sinó un espai de penitència i de reflexió.
El març de 1928 (fa més de 80 anys), l’editorial de LA NOSTRA TERRA, al qual he usurpat el títol de l’article, deia en la síntesi que he extractat: “Ara que els actes commemoratius de la passió de Jesucrist omplen l’ambient d’austeritat i recolliment, hem cregut oportú dir qualque cosa sobre la innovació de cantar “saetas” al pas de la imatge del Crist de la Sang. Tan malhaurat costum no pot menys de produir vera extranyesa pels qui tenen de la pietat un concepte distint que els flamencs del barri de Triana. El nostre temperament rebutja aquestes coses, per tant la Diputació provincial que té medis per evitar tals “saetas” deu obrar conforme a la nostra tradició i no a la d’altres ambients.”
La cosa, a Mallorca, va prendre per bé i no va fer falta cap disposició oficial. La gent es va rebotar contra aquell empelt. Quan algú intentava aturar la processó amb els seus remeulos, les mostres de protesta l’obligaven a desistir i, en tot cas, la processó l’ignorava. Una demostració del fracàs de les saetas a Mallorca, la trobam en un fragment del Llunari Pagès. L’autor, Jaume Oliver d’Albocàsser (1919-2004), descriu un incident ocorregut a Felanitx quan ell era infant i, per tant, coincideix en el temps amb l’esmentat article editorial de LA NOSTRA TERRA. El transcric literalment, perquè a més del deliciós llenguatge, és un exemple alliçonador: “Es primers forasters que arribaren a la vila es deixaren guanyar per s’enyorament de sa Setmana Santa de Múrcia, de tanta tradició. I heu de creure que un vespre de Dijous Sant, quan passava es tabernacle de la Mare de Déu dels Dolors, d’un cap de cantó va esclatar es galeig foraster d’una “saeta”. Dins es silenci amarat de pena de sa nostra Setmana Santa mallorquina, es to esglaiador de sa “saeta” va esmussar sa nit com si esqueixassin draps de llista. Sa processó es va deturar, vacil·lant, mentre es foraster feia es seu safanat. Sols es Vicari Costella tingué prou serenitat per resoldre el desconcert, dient: Caminau, caminau! Ves si ara per una “sardana” mos aturaríem!”. Així que, mentre hi hagi processons, si algú té un atac de cantera… caminau, caminau!
Com a colofó per reforçar la tesi de fer part de cultures clarament diferenciades, cal advertir que la processó més celebrada de totes al meu poble, Felanitx, i a altres pobles de Mallorca, és la de l’Encontrada, on s’escenifica la trobada de Jesús ressuscitat amb sa mare, la Marededéu, mentre la banda de música enalteix el moment que desembocarà en l’anomenat “pasdoble de la freixura” (*). Pasqua, a la nostra cultura posa més èmfasi en altres coses. Per exemple, en estrenar roba i mudar-se (“anar fet unes pasques” o “més content que una pasqua”) o, molt més encara, en la rica gastronomia. Les panades, els robiols, les orellanes… Param més esment a la festa que a la quaresma. El crit de Deixem lo dol! és el que ens convida a ser més optimistes i allunyar-nos dels ploramiques.
Deixem lo dol!
Cantem amb alegria!
(*) De l’antic cant de l’Al·leluia, com assenyalen les cròniques antigues, es va passar (per imposició borbònica, ratificada pel franquisme) a la Marxa Reial, sortosament retirada ja fa anys per iniciativa de Llorenç Lladó i substituïda actualment per una composició felanitxera.
Totalment d’acord amb els versos de Machado, és el tros que més m’agrada i que molta gent que canta la cançò de Serrat ni se n’adona.