Etziba Balutxo...

Euskal Idazleen Elkartea (l’associació basca d’escriptors) i l’Ajuntament de Pasaia, brinden hostatge a escriptors en llengües minoritzades. L’apartament és molt proper a la casa on va escriure Víctor Hugo, admirador del País Basc i de la seva gent.
Article publicat avui a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/hugoenea-el-promontori-del-somni.html

***

D’infant, Victor Hugo (Besançon, 1802 – París, 1885) va passar un temps, entre 1811 i 1812, a Sant Sebastià, quan son pare era a Madrid, com a comandant de les tropes franceses. S’ha escrit que allà parlava basc amb una nina de Baiona. El cert és que a la seva obra apareixen referències a la llengua i a la toponímia. El 1830, posà el nom d’Hernani al protagonista d’una de les més celebrades obres de teatre. Admirava aquell entorn i la seva gent fins al punt d’escriure: “Es neix basc, es parla basc, es viu basc i es mor basc. La llengua és una pàtria, gairebé una religió. Un basc no és ni espanyol ni francès; és basc”.

L’estiu de 1843, per rememorar la infantesa i quan ja era un escriptor reconegut, va fer un viatge a Sant Sebastià amb Juliette Drouet, una actriu de qui es va fer amant d’ençà que Adèle Foucher, la seva esposa i mare dels cinc fills, inicià relacions amb Charles Agustin Sainte-Beuve, un crític literari amic. En el curs del viatge de 1843, Hugo arribà per atzar a Pasaia (en català seria paisatge i no Pasajes com diuen els espanyols). S’hi sentí bé i ho va glossar en el quadern de viatge. Des d’allà, els primers dies de setembre, va remetre una carta a la seva estimada filla Léopoldine, casada de fresc i embarassada: “Som a un ample balcó damunt la mar. Escric a una taula quadrada tapada amb estovalles verdes. A la dreta, tinc el dormitori. A l’esquerra, la badia rodejada de turons i amb la mar en dansa per l’incessant ball de les ones. És una casa singular. Des del llit estant veig al mateix temps la mar i la muntanya…”. L’endemà d’enviar la carta, va iniciar el viatge de retorn amb Juliette. S’aturaren a visitar l’ossera de Saint Michel a Bordeus, on va sentir un pressentiment que l’arrossegà cap a un concepte tràgic de la vida. Des d’aleshores, l’acompanyaria la fatalitat. Quatre dels cinc fills moriren abans que ell, i Adèle, la filla més petita que el va sobreviure, va embogir l’any 1872.

Després de Bordeus, anaren a una fonda a Soubise i a la taula del costat on seia va veure un exemplar endarrerit del Charivari, el diari parisenc. S’estremí en llegir el titular: “Ofegada al Sena la filla de Víctor Hugo”. La crònica explicava que dia 4 de setembre, pocs dies abans, la barca que havien llogat Léopoldine i el seu marit havia trabucat. Trobaren els dos cossos a poca distància. Hugo va estar quasi 10 anys sense publicar res. Després vindrien Els Miserables i altres obres mestres, sense oblidar El promontori del somni, nom d’un turó de la lluna que li va fer veure amb el telescopi el rossellonès Francesc Domènec Aragó (1786-1853), geògraf, astrònom i republicà (*). L’obra, considerada el precedent del surrealisme, conclou que les il·lusions són la clau per dotar la vida d’una raó de ser. Hi afegeix que el somiador ha de voler ser sempre més fort que el somni si el vol assolir.

Quan morí Juliette, el maig de 1883, l’escriptor s’abocà als néts i a atendre infants orfes. Dos anys després moria d’una pneumònia. A banda del talent literari, Hugo es distingí com a promotor de la idea dels estats units d’Europa. Amb extrema sensibilitat i tendresa, però també amb contundent condemna del conservadorisme, va lluitar a favor de les grans causes universals (la pau, la supressió de la pena de mort, l’abolició de l’esclavitud, el sufragi universal, la condició femenina, la defensa del litoral, l’escola laica, gratuïta i igual per a tothom…) i va significar-se particularment en la reivindicació del respecte a les cultures minoritàries i la defensa dels pobles oprimits. Com a creatiu, va ser un defensor a ultrança de la llibertat en l’art.

En línia amb aquesta defensa de la llibertat i en memòria de Víctor Hugo, fa tres anys l’Ajuntament de Pasaia i l’associació basca d’escriptors (Euskal Idazleen Elkartea) varen prendre la iniciativa d’obrir un espai d’acollida per escriure-hi. La casa, batejada com a Hugoenea, està situada a pocs metres de la que va ocupar el famós escriptor, actualment convertida en museu. Gairebé al mateix temps, el desembre de 2008 l’Ajuntament de Palma va adherir-se a l’ICORN (International Cities of Refugie Network), al costat de Brussel·les, Frankfurt, Oslo i Barcelona. Amb l’acord esmentat, Palma s’incorporà a les ciutat-refugi a disposició dels escriptors perseguits d’arreu del món. El programa “escriptor refugiat”, en defensa de la llibertat d’expressió i d’opinió, s’orienta a atendre els literats que es veuen forçats a abandonar el seu país i prendre el camí de l’exili.

La característica especial de la casa de Pasaia rau en la singularitat de brindar estada a escriptors en llengües minoritzades o en perill (bretó, basc, català, gaèlic, gallec, frisó…). No deixa de ser una paradoxa que, mentre el govern de les Illes Balears, en contra del que estableix l’Estatut d’Autonomia, desprotegeix la llengua catalana, una ciutat basca esdevé un bastió en defensa de les llengües de nacions sense estat com la nostra. Hugoenea és això: literatura i llibertat; el promontori del somni.

(*) Vg. en aquest mateix bloc l’article Francesc Aragó, mallorquí del nord.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203485