Per alguna raó corresponent a un ordre “superior”, “extern”, o com li vulguem dir, que l’ésser immanent es reserva en un pla preter o ultra-racional, sembla que (a part dels inconvenients i molèsties inherents al fet mateix de l’existència material) el dolor i el sofriment del món tendeixen a concentrar-se, de forma insistent i especial, en determinades ocurrències individuals (fins a l’esgotament total de les ja en si febles forces amb què comptem, també en el “millor” dels casos) com concentracions de força “negativa” semblants a puntes de punyal. Es tracta, doncs, d’una llei parafísica i universal, que acompanya el procés alquímic rubedo-albedo-nigredo, el qual hem de recòrrer simbòlicament a mode de “camí de perfecció” fins que (havent assolit un nivell apropiat d’autonegació) comprenguem la identitat profunda dels nostres aparentment diversos “jo” i la inserció de cada etapa del procés en un “context” d’eternitat, entesa no com a transcurs infinit, esclar. (continua)
Èxode 20:5
…perquè jo, Jahvé, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la culpa dels pares en els fills, fins la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen…
La passada Guerra Mundial, parts 1 i 2, amb crash borsari entremig (res no és casual, amics) marca el brutal inici de la vertiginosa davallada que ens duu directament al fosc pou dels inevitables segles de transició, abans de l’establiment de la pròxima configuració simbòlica del món aparent (un “nou cel” i una “terra nova”, ha estat dit) El ja més que evident fracàs de totes les possibles variants del sistema, en forma de dictadura “comunista” (riu-te’n) o d’acumulació sense fre de capital en mans d’uns pocs (l’anomenada “democràcia”) no conduïrà a la impossible i perversament ingènua utopia anarquista, sinó a un final abrupte de col·lapse total, amb una moderna i renovada gernació de bagaudes desposseïts de tot i (per això mateix) sense res a perdre, és a dir, sense escrúpols, tot mostrant una imatge especular i força lletja dels desposseïdors. Aquests últims, que ja es creuen ser qui sap què, han de ser (com sempre passa, irònicament, Deo concedente) qui encari la reconstrucció, la qual, naturalment, no serà definitiva (la “fi de la història” és molt poc probable, de moment) ni portarà res de millor, sinó, probablement, noves formes d’opressió i vexació encara difícils de preveure i imaginar. El fracàs ineluctable de qualsevol sistema donat és fàcilment previsible, tenint en compte el “malestar en la cultura” diagnosticat i analitzat tant i tant finament per Freud (un frau, per a segons quins ultra-material-racionalistes; que Déu hi faci més que nosaltres!) Per a anar fent-ne un tast, l’afany, persistència i dedicació amb les quals certs Clubs, Triangles, etc., es dediquen a soscavar-ho tot, al mateix temps que ja han començat el desmantellament per dalt, a fi que només es pugui ser molt ric o esclau. Generacions completes de joves preparats mai es guanyaran la vida. Visca la democràcia! En efecte, un Moloc en substitueix un altre, quan l’anterior ja és tip de sang, però (de Molocs) n’hi ha a dojo, aquests no s’acaben, no patiu. Ja no caldrà ni fer la guerra per a “controlar” la proliferació excessiva; hi ha mètodes més subtils, però igualment efectius, a fi que el “ramat” sigui obedient i no s’esgarrïi. Ja s’anirà veient. Cal creure que som fills de l’amor i de l’odi i arrosseguem un llast de contradiccions considerable. Atesa la virtualitat de la nostra multiplicitat i de la mateixa existència material, portem en nosaltres, eternament, el germen intemporal dels nostres “crim i càstig” aparentment col·lectius que, esclar, són viscuts amb incomprensió per l’individu virtual i concret. El canvi climàtic no és cap broma. Les nostres activitats han engegat ja el lent mecanisme (irreversible, ara per ara) que anirà adquirint acceleració i aviat, relativament (200 anys no és res) la brisa esdevindrà vent huracanat i escombrarà fins a l’arrel la podridura, tot deixant al descobert lletgíssimes i fosques infrastructures que (com una mena de ciborg) es regeneraran i estrenaran nous membres de carn i ferro, destinats a finir quan els toqui, com sempre, com tot. La bona notícia és que tot neix ja mig podrit, perquè tot porta en si el germen de la pròpia destrucció. I la mala notícia és la mateixa, per què ens hem d’enganyar?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!