– No tingueu por; el gos lladra molt, però no mossega. No us farà res.
– D’acord; això ho sabem vós i jo, però, ho sap el gos?
Fa 100.000 anys, un reduït grup (l’únic, no n’hi havia cap més) de 30.000 homo sapiens, escampat entre el nordest d’Àfrica i l’anomenat “Orient Mitjà”, comença a distribuir-se pel planeta, pulveritzant totes les probabilitats estadístiques (sort que no en sabien res, d’estadístiques, ni se’ls acudia). Al mateix temps que eviten “miraculosament” la seva desaparició completa, tot esquivant (en la mesura possible) fam, sequera, malalties, depredadors, etc., aquesta gent fa art (a partir de -35.000 aprox. esculpeix, grava, dibuixa i pinta molt be) fa rituals funeraris, fabrica eines … (continua)
A propòsit, pel que fa a la pintura i la seva suposada finalitat “màgica” i propiciatòria de la caça: 1er.) com podem estar tan segurs que la pintura a l’aire lliure no era majoritària i que no ha estat esborrada per l’erosió? (la pintura s’ha conservat millor com més al fons de les coves, si no hi ha massa humitat, esclar. Ai, aquestes “catedrals” i santuaris paleolítics …) 2on.) Les figures humanes dansant, cal que efectuïn rituals, o poden obeir a una necessitat expressiva innata? 3er.) Si, finalment, tot plegat obeís a raons cultuals, no s’hi veu tampoc la “casualitat” per enlloc. No és que transformem la realitat a partir de la imatge mental que ens en fem; és que “creem” la realitat a partir pràcticament del no-res, podríem dir, car organitzem automàticament el buit material, perquè som, directament, un buit més profund, no material; un autèntic no-res absolut, en el sentit més radical que se’ns pugui acudir i més enllà. És prou plausible que l’art (en tant que ens fa “creatius”, és a dir, en tant que ens fa partíceps de tercera regional en l’imaginat acte diví de la “creació”) és una necessitat intrínseca i inalienable d’un ésser perdut en el seu propi laberint. Efectivament. el buit etern que som profundament no pot ser omplert per una llista inacabable d’amics o amants ni per comoditats o plaers, que passen a ser desdenyats immediatament, com les joguines del nen ric i aviciat. Cap idea, religió, secta ni exercici (físic o “espiritual”) farà tampoc mai el fet, car tot és fum i ho sabem. Pot l’art, doncs, omplir el buit? La resposta és clara i evident: no, de cap manera. Però cal canalitzar, ni que sigui mitjançant l’acte passiu (no ens faci por l’aparent contradicció; tot n’és, de contradictori) de la contemplació, l’imperiós impuls que ens “iguala” als déus. L’experiència al·lucinatòria del xaman (és a dir, d’algú que ha tingut un “entrenament”, una preparació “espiritual”) constitueix, a diferència, és de suposar, del vulgar “viatge” hippy, una autèntica “aventura” controlada i un exercici conscient d’exploració de la realitat profunda. És comprensible, doncs, la nul·la utilitat de qualsevol intent d’aproximar-s’hi sense deixar de “tocar de peus a terra”, és a dir, sense l’assumpció prèvia de la profunda nul·litat de tot. La banalització, vulgaritat i facilitat amb què s’edulcora l’àrida disciplina del iogui, tot confonent contorsionisme amb profunditat, fa posar els pèls de punta.