Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

8 de juliol de 2009
General
0 comentaris

Maria Mercè Marçal: ?…de la lluna i l?amor trenats a l?eix del món?

“En lloc del sol, que és l’astre del comunisme, de l’escalfor i de la camaderia, a poc a poc al cel anà brillant la lluna dels solitaris, l’astre dels vagabunds que erren debades”: pàg. 389, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Fa deu anys una amiga em va regalar pel meu aniversari tres poemaris de Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 13 de novembre de 1952 – Barcelona, 5 de juliol de 1998). Eren Bruixa de dol (1998), Desglaç i Sal oberta (1997 i 1998; primera edició dins Llengua abolida 1973-1988, editat per 3i4 l’any 1989), editats els tres per Edicions 62/ Empúries. Abans, jo només tenia el llibre que es va editar en motiu de la mort de la poeta, Homenatge a Maria-Mercè Marçal (Empúries, 1998) i després he adquirit també El meu amor sense casa (Proa, 2003) –que inclou un CD amb una tria de poemes i veu de Cinta Massip i música de Toti Soler– i la seva novel·la La passió segons Renée Vivien (Columna Edicions, 1995). Encara em falten alguns títols, com el pòstum, Raó del cos (Edicions 62-Empúries, 2000), o Cau de llunes (Proa, 1977; Premi Carles Riba 1976).

“El meu amor sense casa”, per Cinta Massip i Toti Soler

Aquest és un poema de Desglaç, precisament el títol que va prendre també el disc en català de Miguel Poveda, on el cantaor (entre la dotzena de poemes musicats) posa veu a “Cançó del bes sense port” i “Pare-Esparver” de Maria-Mercè Marçal (Desglaç va ser editat per DiscMedi, l’any 2005).

“Cançó del bes sense port”, per Miguel Poveda

I “Pare-Esparver” també apareix com una lletania al final de l’últim videoclip de Lídia Pujol, que curiosament canta en anglès:

“Begging the Waves”

Més versos i cançons, llunes i bruixes…
Hi ha un poema de Marçal que m’agrada molt com ha estat musicat, és aquest del lleidetà El fill del mestre, al disc 78 (Satchmo Records, 2006), on canta també el gran i admirat Xavier Baró:

“Si el mar tingués baranes”, dins el poemari Sal oberta (pàg. 51)

I aquest últim Sant Jordi hem tingut la sort de poder comprar amb el diari Avui el CD Maria-Mercè Marçal Catorze poemes, catorze cançons (2009). Sota la direcció artística del cantautor i músic Enric Hernàez, hi participen veus i artistes de l’alçada de Toti Soler, Mercè Sarramalera, Marga Bufí, Jabier Muguruza, Sílvia Pérez Cruz, Maria Cinta, Gerard Quintana, Guillermina Motta, Lídia Pujol, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Túrnez i Sesé, Txiki Berraondo i Anna Subirana.

De tots els temes, però, m’ha fet especial gràcia que s’hagi inclòs al final del CD, la gravació de Teresa Rebull (Sabadell, 1919), del seu “Vint bales”, perquè en tinc un bon record.

La vaig entrevistar el gener de l’any 2001 (per un reportatge d’una dotzena de pàgines que apareixeria a Illacrua en el número 88, d’abril: La cançó: somnis i realitats, on també vaig entrevistar Sisa, Javier Ruibal, Maria del Mar Bonet, Jabier Muguruza, Roger Mas i Adrià Puntí). Vaig arribar a Teresa Rebull gràcies a l’amistat amb Helena Tuñón de Lara (filla de l’historiador), que alhora vaig conèixer perquè va coordinar l’encontre a Sitges de directors de cinema europeus, del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya –el que crec que ara és l’Acadèmia del Cinema Català…– on jo treballava aleshores. L’Helena i jo vam anar a visitar Rebull a Banyuls, on viu i va anar desfilant nusos de les seves memòries:

Tot cantant (Columna, 1999) és el llibre que ha sortit, animada per aquesta qüestió: veure com arriba a la cançó una dona, sobretot a la meva edat, a 50 anys, venint d’un mitjà obrer. És veritat que poca cosa he fet a la cançó… he cantat molt, però, durant 30 anys! Hi explico per quins mitjans he vingut a la cançó, jo vinc d’un ambient popular, tal com raja a la memòria (···) Potser he fet més forat a la Catalunya Nord. Perquè has de pensar que la gent no parlava català i fa tres segles que els han prohibit parlar el català i, és clar, el parlaven d’amagat. I jo anava pels llocs dient: «no tingueu vergonya de parlar en català». I això entre uns i altres, perquè no sóc sola, també hi ha el Jordi Barre, que és un dels primers a cantar a Catalunya. I una pila de gent, tots els cantants del nord han contribuït en la defensa d’una identitat i una llengua: Agram, Gisela Bellsolà, Bueno, Cris Cayrol, Dedies, Maria André, (Pere) Figueres, (Gerard) Jacquet… i molts altres músics i actors” (pàg.20)

“Amb la meva companya de cant, que era l’Elisa Serna, dèiem que lluitàvem per la poesia. I això era una cosa grandiosa, en aquells poblets de Vallecas i les barriades de Madrid, on fins i tot hi havia cabres a les sales on cantàvem. Quan deies a la gent què us ha semblat, perquè l’interessant era dialogar, quan la gent, tan modesta, senzilla, petits camperols, et deien, «hem trobat que hi ha molta poesia», i ells mateixos deien que també la necessitaven, la poesia, això era molt maco. Jo no sé l’efecte general que es tenia de la cançó, però quan sentia això de la gent, trobava que sí, que havíem fet un treball molt positiu.
El que passa és que aquest costat poètic del poble que jo havia remarcat a l’època ara no el sé veure, no el veig. No sé si no existeix (···). Amb la societat de consum, el sentit poètic dels pobles em sembla que desapareix i ho trobo esgarrifós” (pàg.24)

Rebull es va posar a cantar l’any 1973 i va començar a fer més recitals i moure’s més a partir de 1985. L’últim cop que l’he vist actuar va ser al Palau de la Música en l’homenatge que se li va fer el 6 de juliol de 2006 i a l’Enderrock (núm.120) també la vam fer aparèixer en aquesta ressenya:

Teresa Rebull
Cançons 1969-1992 (Nord-Sud Music, 2005) 2CD Cançó d’autor
Teresa Rebull (Sabadell, 1919) és coneguda dins el món de la cançó d’autor de la fi del franquisme per ser una de les seves membres més combatents. La seva autobiografia Tot cantant (Columna, 1999) dóna fe d’una vida plena de situacions límit i d’un coratge fora de dubtes quan es coneix aquesta àvia amb esperit sempre jove. Tard, però arriba, un dels homenatges que es mereix amb aquesta edició que recull la quarentena de temes que ha gravat. Exilada a Banyuls de la Mar (Catalunya Nord), va fer de pont musical a la frontera administrativa amb les seves cançons pròpies (“L’agressió”, “Primer de Maig 1976” o “Jo sé que un dia”) i aquelles en què va musicar i donar a conèixer la poesia catalana a una banda i l’altra. Així, en aquest doble CD apareixen peces de poetes de la Catalunya del Sud com els barcelonins Salvat-Papasseit o Rosa Leveroni, l’osonenc Miquel Martí i Pol, el badaloní Josep Gual Lloberes (autor de Les sabates d’en Jaume, cantada per Rebull com a “Paisatge de l’Ebre”) o la lleidatana Maria Mercè Marçal, i els rossellonesos Josep-Sebastià Pons i la seva germana Simone Gay (d’Ille sur Têt), Francesc Català (de Prades de Conflent) o Jordi Pere Cerdà (també anomenat Antoine Cayrol). H.M.A.

Però torno al disc de Maria-Mercè Marçal perquè val la pena. Us poso una de les perles:

“Covava l’ou de la mort blanca”

Sílvia Pérez Cruz hi canta sola (sense Las Migas) amb la guitarra, acompanyada també de Raul Fernandez (Refree) –que aquest divendres veurem al festival Grec de Barcelona amb la rapera Mala Rodríguez–. És un poema de Raó del cos, de quan Marçal parla de la malaltia que la mataria.
No m’agrada gaire quan en un artista pesa més la seva biografia o la seva mort, que la seva obra (tot i que quan era adolescent era fan de llegir biografies d’artistes, sobretot actrius, actors i directors de cinema), però el poema i la cançó no tenen pèrdua…
Com tampoc m’agrada que es redueixi Marçal a la seva Divisa, ni em va agradar gaire l’exposició que es va fer al Palau Robert (no per les fotos, bones, tendres i emotives, de Colita, Pilar Aymerich i Montserrat Manent, sinó pel poc espai), perquè d’aquesta manera només es destaca la seva imatge i la seva maternitat, i no pas la seva obra.
És clar que la que van fer de Mercè Rodoreda al mateix Palau Robert, tot i tenir més espai, també tenia delicte… posar escrits i fer instal·lacions dels ambients de les seves novel·les, en fi… com si la gent no sabés llegir! El que és una instal·lació brutal i potent, com ho és l’obra de Rodoreda, és la que vaig veure enmig de l’obra Purgatorio, de Romeo Castellucci, diumenge passat al Teatre Lliure pel Grec. Un gran cercle de malson impressionant! S’inspira en la segona part de La Divina Comèdia de Dante i encara que no ve gaire a cuento, us poso una cançó de The Divine Comedy, perquè dissabte passat vam veure en Neil Hannon (això sí sol al piano i a la guitarra, i amb barba) al Faraday!!

…i torno a l’exposició de Marçal del Palau Robert. He de dir que sí que em va agradar descobrir-hi una jove Marina Rossell cantant un poema seu en un programa de Mercè Vilaret sobre la poeta, molt interessant (…abans a la televisió es feien programes on s’aprenia de l’obra dels autors joves i vius! …aprofito aquí per recomanar que us poseu al dia de la música en català amb Enderrock TV i, si us plau, doneu suport als grups emergents anant als seus concerts i escoltant o comprant els seus discs).
Com segueix ben viva també, us poso la cançó que ha gravat en el disc d’enguany Rossell, que també és molt maca:

“Per tu retorno”

I per posar algun dels poemes de Marçal que m’agraden, us deixo aquestes engrunes:

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

(dins Bruixa de dol, pàg. 30)

Quan, vestida de lluna, vaig llegir-me la mà,
la mà se’m disfressava d’amor sense duanes.
I l’amor, transvestit d’atzar, a les drassanes
de la lluna, llençava daus al freu de l’enllà.

Els daus no eren daus: eren l’ull de la mar.
La mar era disfressa de l’averany abscon
de la lluna i l’amor trenats a l’eix del món.
El món es disfressava de tu, de mi i d’atzar.

L’enllà era l’ençà. I l’ençà, la disfressa.
En teatre fugaç, els llençols, sense fressa,
paraven el teló de l’atàvic convit:

Si, disfressat de mi, tu em prenies els guants
per abastar la lluna de l’arbre prohibit,
qui, disfressat de tu, t’escapçava les mans?

(dins Sal oberta, pàg.47)

On trobar-nos enllà d’aquest espai
marcat, sota segell
reial de l’esparver,
on d’entrada, per viure,
ens hem traït?
Refer
el vell pacte de sang
trencat
saber
on ets tu, on sóc jo.
Qui ho sap… nosaltres…

I un altre nom, si us plau, per a l’amor.

(dins Desglaç, pàg. 82)

Si perd l’amor fins el seu nom
on tota cosa recomença
sabré redir-te’l amb la pell
i amb el foc nou d’una altra llengua.

(dins Desglaç, pàg. 96)

Finalment, ja que he començat fent una cita sobre la lluna, em ve de gust deixar-vos amb dues cançons que m’agraden sobre el satèl·lit i sobre les nits bruixes que tant agradaven Marçal

“Satellite of Love”, de Lou Reed amb U2

“Hores bruixes” de Sopa de Cabra, a càrrec de Roger Mas, dins del disc Podré tornar enrere El tribut a Sopa de Cabra (Música Global, 2006)

Encara m’he deixat com a ‘post-scriptum’ (per si hi ha qui es vol aturar de llegir aquí ja, no se senti malament o ho deixi per una altra estona…), aquests catorze fragments de la novel·la La passió segons Renée Vivien, de Marçal que, aviso, tampoc tenen pèrdua:

“Parlaven de literatura, i ella obria uns ulls enlluernats i àvids, i ell reflectia en els seus, per la seva banda, avidesa de l’enlluernament d’ella, enlluernament de la seva avidesa”
(pàg.29)

“Cinc anys, ja, darrere aquesta història, sense que a hores d’ara sàpiga ben bé què hi cerco. Cada cop em sento més perduda. ¿És encara, en realitat, un interès meu, en present, vull dir? ¿O simplement persisteixo en una via morta, per una absurda fidelitat a un interès pretèrit que no va saber treure cap a res? Allò que, de vegades, passa amb els amors: que ja no saps si van enlloc, però t’aferres al saber cert: d’on vénen, l’origen. I al temps, a l’esforç, al desig que has anat apostant –i que no et resignes a donar definitivament per perduts– al mateix número de la ruleta”
(pàgs. 51-52)

“Quan l’harmonia s’instal·la entre dos éssers molt distints és perquè una misteriosa saviesa inconscient regula el joc de forces, aconsegueix fer encaixar les oposicions com a complementàries i recalca i aguditza cada mínima similitud”
(pàgs. 77-78)

“Allò que m’impressiona de Renée i que intento expressar amb aquesta paraula és la seva absoluta incapacitat d’avaluar la realitat –en el sentit que donen a aquesta paraula els que d’una manera o altra s’anomenen «realistes»– i de plegar-se a cap ni una de les seves exigències. I la conseqüència lògica: la realitat l’expulsa, l’exilia, la destrueix”
(pàg.103)

“M’he de repetir un i altre cop, m’he de convèncer, que això de l’amor no és l’únic afer veritablement important. Però quan m’abandona l’obsessió de l’amor, m’assalta l’angoixa de la mort i la idea, segurament més certa, que aquest sí que és l’únic tema, i que tot el que fem no és sinó una manera de conjurar la seva presència”
(pàg. 137)

“en els marges hi ha orgull, però també més duresa, més dolor. (Com si en l’absència de motlles, d’esquelet predeterminat, estructurador, calgués segregar una closca per fora, com un mol·lusc, o anar pel món com un invertebrat…)
(pàg. 142)

“¿tu t’imagines una dona poeta inspirant-se en un home, com Dante en Beatriu? Mai. Li fóra impossible de trobar-hi l’ideal de la Bellesa”
(pàg.150)

“El triangle, que a voltes s’obre en altres triangles, com les palmeres dels castells de foc, i que es fan i es desfan contínuament, se superposen, s’interpenetren, s’interseccionen. El triangle, imatge de la perpètua tria i del perpetu trair”
(pàg. 165)

“Davant d’ell, Pauline apareixia amb l’ànima sense vels o sense artificis, nua en la seva vulnerabilitat i armada només amb el poder de la seva veritat complexa. Ell coneixia els seus versos en estat imperfecte, coneixia la seva vida imperfecta, i assistia a l’esforç, sempre fallit als seus propis ulls, de perfecció, el seu impuls cap a l’ideal sempre escàpol. L’ideal que encarnava la Poesia o l’amor absolut”
(pàg. 175)

“El record és bell com un palau destruït, deia Renée. No és, però, la bellesa d’allò que sols és ja vestigi o runa el que em fa girar els ulls cap a aquells dies. No és la nostàlgia sense remei per allò que ja és definitivament perdut.
És, ben al contrari, la sensació qui sap si il·lusòria de tornar la vida per uns instants a allò que va existir plenament, allò que va posseir la rara i intensa perfecció d’una rosa de Saadi. I que com ella va ser també mestressa d’un sol dia”
(pàg. 251)

“[L’amor és la passió dels qui no tenen res a fer, Teofrast] (···) L’amor és essencialment una il·lusió, que ens duu a exaltar fora mida l’ésser que n’és l’objecte. Aquesta il·lusió s’explica per la finalitat sovint inconscient de l’amor, que no és només la perpetuació, sinó el millorament de l’espècie (d’aquí la preferència de què són objecte els homes bells i les dones belles). Per damunt d’aquesta veritat crua, la literatura i l’art projecten els seus vels més seductors. Devem tantes meravelles a aquesta feliç aliança de la passió grollera amb el refinament i el prestigi de la imaginació, que seria absurd de malparlar-ne, absurd també de desitjar que arribi un dia en què els sentits busquin les seves satisfaccions pròpies sense cooperar amb l’esperit”
(pàg. 293)

“Els versos que atrapen amb paraules una vivència concreta són al cap del temps una segona memòria que pot falcar el record, com una crossa, o bé substituir-lo, com un usurpador que expulsa sense esforç un rival evanescent”
(pàg. 324)

“La sinceritat, havia dit molts cops la mateixa Pauline, és la principal enemiga de l’amor. L’amor es proposa, com l’art, crear bellesa, una il·lusió de bellesa absoluta, per als ulls de la persona estimada”
(pàg. 330)

“Allò que em sembla crucial és la seva lúcida i gens resignada consciència d’esbós, és a dir, d’incompleció, i, alhora, la intuïtiva certesa que qualsevol intent de plenitud real seria fal·laç: només el somni –el desig? – pot omplir aquest buit, aquesta ànsia immoderada i desmesurada, sempre decebuda, de totalitat i d’absolut. I estretament lligada al somni, al desig, la literatura”
(pàg. 378)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!