El bloc d'Andreu Mas

Aquest és l’article que avui he publicat al conjunt de les edicions d’El Punt sobre l’elecció de Barack Obama com a president dels Estats Units. A l’article intento desmuntar el mite d’un Obama redemptor del món i recordo que els presidents dels EUA sempre han fet el mateix: vetllar pels interessos del seu país abans que qualsevol altra cosa.

Barack Obama és, després de Déu, qui més peticions rep ara mateix d’arreu del món. Els líders europeus, els mitjans, els tertulians i molts analistes polítics s’esforcen a presentar-lo com una mena de messies universal, obviant que ha estat escollit només per una fracció de ciutadans dels Estats Units –en aquell país només vota qui s’inscriu al registre i si li ho permeten– que l’han triat, bàsicament, perquè els resolgui els problemes econòmics. Som un món mancat de lideratges i d’una certa esperança, per això ens hem deixat enlluernar per les condicions oratòries del nou president, que, en comparació amb la mediocritat de Bush i la de molts líders europeus, el fan més bo del que segurament és. La necessitat de veure’l com un redemptor, i no pas com un polític, fa que es generin un seguit de mites al seu entorn que no acaben de respondre a la veritat.

Se’l presenta com la culminació del somni de Martin Luther King. Si bé és cert que Obama ha aconseguit una fita històrica en ser el primer afroamericà que arriba a la Casa Blanca, s’ha de tenir en compte que no ha estat escollit president per una qüestió racial. Obama no és descendent dels esclaus americans de les plantacions de cotó i no ha estat una persona implicada molt directament en la lluita pels drets civils –qui ho ha estat realment és la seva dona, l’advocada Michelle Obama–. De mare blanca, més enllà de viure una fase de recerca de les arrels africanes, Obama s’ha criat com un blanc i s’ha presentat a ulls dels electors com un polític que ha promès un canvi per treure els Estats Units de la depressió econòmica en què es troba; no s’ha presentat com un líder negre. Les minories l’han votat massivament, però els vots decisius han sortit dels estats on el blanc és el color que tria els inquilins del 1.600 de l’avinguda Pennsylvania.

Europa espera un president que aposti pel multilateralisme i la solució pacífica dels conflictes al món. Els europeus aspiren a construir conjuntament un nou ordre mundial, però la nit de la seva victòria una de les primeres coses que va dir Obama va ser que havia arribat «una nova albada de lideratge nord-americà». El lideratge, per definició, s’exerceix en solitari, cosa que han fet tots els presidents dels EUA des de la II Guerra Mundial.

Bill Clinton, que durant el seu primer mandat va fer servir un discurs semblant al d’Obama, es va proclamar partidari del multilateralisme, però no va dubtar a bombardejar un suposat arsenal d’armes químiques al Sudan que va resultar ser una fàbrica farmacèutica. I va fer excursions a Haití, Bòsnia, Kosova i Somàlia, tot en nom de la pau i la democràcia. El primer que ha fet Obama és envoltar-se d’assessors de l’època de Bill Clinton, el principal, Rahm Emmanuel, conegut com Rambo durant la seva etapa a l’administració Clinton. Potser sí que Barack Obama és alguna cosa més que els seus predecessors, però fins i tot l’enyorat John Fitzgerald Kennedy, amb qui es compara Obama, no podia tenir la consciència tranquil·la: va ordenar envair Bahía Cochinos i va encarregar a la CIA l’assassinat de Fidel Castro.

Una de les gran esperances de la societat nord-americana és que la nova presidència universalitzi la sanitat i garanteixi unes millors prestacions socials a les capes més baixes de la població, que són els que han dipositat més esperances en el nou regent. Això també formava part del programa electoral de Bill Clinton i malgrat que hi va esmerçar molts esforços no va ser capaç d’aconseguir els recursos ni de doblegar els poderosos interessos de les asseguradores dels Estats Units, que obliguen a pagar quotes altíssimes i en molts casos ofereixen les seves assegurances amb franquícia, com en el cas d’una parella nord-americana que per tenir una assegurança mèdica semblant a una d’europea ha de pagar 500 dòlars al mes i assumir els 5.000 primers dòlars que li generi qualsevol despesa sanitària que cobreix la mútua. Increïble, però cert. Això si ets un dels afortunats que es poden permetre pagar una cobertura mèdica o l’empresa t’ho paga com a complement del teu salari.

L’esforç que haurà de fer la nova administració demòcrata és extraordinari, possiblement un dels més importants de la història contemporània. Té el país empantanegat en dues guerres, sense que cap de les dues semblin tenir una solució a curt termini. La retirada de les tropes de l’Iraq és més una qüestió econòmica que geoestratègica: els Estats Units necessita els diners que hi aboca per a fer les reformes econòmiques i socials que reclama el país, i li calen els soldats per reforçar el Vietnam del segle XXI, l’Afganistan, un conflicte en una de les zones més sensibles del planeta, si tenim en compte que el Pakistan disposa d’armes nuclears i és qui realment fa anys que alimenta els talibans i se suposa que Bin Laden. L’Iran reclama el seu paper de potència regional, Israel tem pels seus interessos i els lobbies americans que van empènyer el país a la guerra amb Saddam Hussein no esperen marxar amb les mans buides.

Hi ha moltes esperances dipositades en Barack Obama. El més difícil del seu mandat serà, precisament, gestionar les expectatives que els americans i el món han posat en ell. Això i resistir les pressions d’un aparell politicomilitar que fa dècades que dicta el destí dels americans i, de retruc, el del món. Els neocon no han desaparegut de cop del mapa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!