Algunes consideracions al voltant de la decisió del Tribuna suprem espanyol d’imposar el 25% de les classes en llengua espanyola
El règim lingüístic vigent a l’escola de Catalunya té com a eix vertebrador el principi que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu, cosa que vol dir que és la llengua en què s’han d’impartir totes les classes excepte les de les altres llengües que s’estudien a l’escola (espanyol, anglès, francès, alemany i italià), i que és la llengua que s’ha de fer servir en totes les comunicacions internes, tant orals com escrites.
Ara bé, si del terreny normatiu o de les intencions passem a la situació lingüística real de les escoles, per fer una aproximació correcta a aquesta realitat hem de distingir entre ensenyament primari i secundari, i entre situacions comunicatives en què el receptor és el grup i situacions en què el receptor és individual. A primària tot sembla indicar que la gran majoria de mestres segueixen les consignes polítiques de fer servir la llengua catalana a dins de l’aula, tant en les comunicacions que tenen el col·lectiu com a receptor com en aquelles en què el receptor és individual. A secundària i batxillerat, per contra, no hi ha cap pressió directa ni indirecta sobre el professorat perquè faci servir el català amb els alumnes, però tot i així una part molt clarament majoritària del professorat fa les classes en català. És difícil parlar de percentatges, però el que és del tot cert és que hi ha moltes persones que no tenen el català com a llengua d’ús habitual que l’utilitzen a l’aula a l’hora de dirigir-se al grup classe. O dit d’una altra manera més planera: són molts més els professors castellanoparlant que fan les classes en català que els que les fan en espanyol.
Una altra cosa és la utilització de la llengua catalana per part dels professors per comunicar-se individualment amb els alumnes, dins o fora de l’aula. En aquesta modalitat comunicativa, les normes d’us lingüístic vigents fora de l’escola irrompen amb força a l’aula i en els cursos superiors esdevenen dominants. A l’adolescència els individus ja han adquirit i consolidat les normes d’ús lingüístic del grup i per als professors el manteniment del català esdevé un acte de militància lingüística que pocs estan disposats a fer. No hem d’oblidar que la norma lingüística central dels adults catalans, en tant que parlants d’una llengua minoritzada, és la norma de convergència a l’espanyol. Amb els nens petits els mestres apliquen la norma de manteniment del català, sigui quina sigui la llengua de les criatures. Això s’explica perquè per fer-ho els mestres no han d’entrar en contradicció amb les normes d’us lingüístic generals car les criatures encara no en tenen, de normes d’ús lingüístics, o no les han consolidat del tot. Amb el pas dels anys, però, els alumnes descobreixen que les normes que regulen el comportament lingüístic dels adults no són les de l’escola i, per tant, en el marc del seu procés de creixement i de preparació per a la vida adulta, abandonen les normes de l’escola en favor de les normes generals. I els mestres, sobretot els de secundària i batxillerat, reforcen aquest procés abandonant la norma de manteniment del català a mesura que els alumnes es fan grans. Tractar-los com a adults també vol dir utilitzar amb ells la norma central en el comportament lingüístic dels adults catalans, que és la norma de convergència a l’espanyol.
Recapitulem, doncs. El percentatge de classes en què el professor de secundària utilitza el català en la comunicació amb els alumnes és molt elevat i no varia gaire d’un centre a un altre. Tanmateix, la majoria dels alumnes tenen algun algun professor de matèries no lingüístiques que no utilitza el català a classe o que l’utilitza poc. En conseqüència, la majoria dels alumnes a hores d’ara ja reben un 25% de les classes en espanyol, tot i que aquest percentatge, com que fins ara no era obligatori, no és homogeni: en un mateix centre i en un mateix nivell un alumne pot tenir dues classes en espanyol i un altre, cap. Segons això, doncs, l’aplicació de la sentència del Tribunal Suprem espanyol no suposaria cap canvi significatiu per a la majoria dels alumnes.
Allò que és greu de la sentència de dia 22 de novembre de 2021, per tant, no és l’increment de les hores de classe en espanyol sinó el fet que deixa clar que qui decideix el règim lingüístic del sistema educatiu català no és el Parlament de Catalunya, és a dir, no és el poble català. Una vegada més el que es dirimeix és la sobirania de Catalunya. I una vegada més el que Espanya fa és deixar ben clar que Catalunhya no és sobirana. Espanya va plantant banderes espanyoles a tot arreu perquè quedi clar qui mana. És en aquesta clau que cal oposar-se fermament a aquesta sentència sobre el règim lingüístic de l’escola. I això es pot fer tant des de posicions independentistes com autonomistes, ja que aquests últims poden rescatar l’argument que el sistema educatiu és comptència exclusiva de l’autoritat autonòmica.
Alguns s’oposen a la sentència amb arguments pedagògics (el règim lingüístic actual és bo perquè és eficient des del punt de vista pedagògic), de cohesió social (no separa els alumnes segons la llengua), de consens (no és conflictiu). Els que ho fan s’equivoquen d’enfocament. Tots aquests arguments són discutibles i la discussió podria acabar provocant una modificació del règim lingüístic vigent a l’escola. El que cal reivindicar és la sobirania perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurament, després d’un debat on es puguin plantejar i discutir totes les visions, quin és el model lingüístic més adequat per a la seva escola. Des d’allò que abans en dèiem catalanisme ˗i que ara en diem autonomisme˗ s’ha sacralitzat el règim lingüístic escolar i això té com a conseqüència que no se’n pot parlar i que no es pot modificar res ˗“El català no es toca!”, diuen˗ i això fa que uns perdin la capacitat crítica ˗els que hi estan a favor˗ i els altres ˗els que hi estan en contra o que tenen dubtes˗ passin a posicions radicals en contra de l’status quo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!