Aquests temes no tenen, òbviament, una única resposta i un únic matís, sinó que hi ha o hi pot haver diferents elements a considerar. Un, però, em sembla clar. I és que el País Valencià, respecte dels Països Catalans, com Nafarroa, respecte d’Euskal Herria, són peces claus en el planejament de l’Estat per evitar la força contraposada que ambdues nacions representarien. Per això, la transició espanyola i la seva Constitució, amb els seus fillets estatuts, representen l’aplicació pràctica d’allò tan vell de “divideix i venceràs” i són elements essencials del pacte reformista entre el franquisme i els delerosos “demòcrates” que hi van pactar. La Constitució, sacralitzadora de la unitat estatal a través de l’exèrcit i de la prohibició de federació entre comunitats autònomes, ens situa en l’antecedent més precís de la definició del PSOE sobre Nafarroa: les decisions sobre polítiques d’aliances dels socialistes navarresos es decideixen a Madrid perquè Navarra és qüestió d’Estat.
L’actuació ambsolutament impune dels feixisme a les nostres comarques del sud té una funció destructiva en la violència, però té, sobretot, una funció desmoralitzadora, minoritzadora, atemoridora, al servei de l’Estat, i l’Estat, amb el seu silenci i passivitat paga la feina bruta.
Per això, els casos no tenen seguiment judicial, ni periodístic, ni polític… Formen part de l’estratègia d’impedir un procés de desenvolupament de la consciència nacional en el conjunt del país. La política miserable del PSOE o del PP respecte de la llengua i els símbols és l’altra cara de la moneda. Tot en un mateix sentit. La batalla de València és la visualització de la guerra per la unitat d’Espanya, i cadascú juga el seu paper.
Avui, cap actitud de condescendència és tolerable. Només la recuperació de la memòria i de la nostra identitat ens ha de moure. L’acte de Burjassot n’és una bona mostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!