L'Aleix a ca la Toca

Ja ho diu la cançó, a mitges, de Pirats Sound System i la Gossa Sorda, “no hi ha tanta diferència, Barna, Sants, valència…”, i el BarnaSants d’enguany ho posa negre sobre blanc. Realment una sorpresa i una imatge engrescadora, amb un programa d’actuacions realment impressionant. I començar a Sants amb el Cesc Freixas i acabar a València amb l’Òscar Briz és, a més del més atrevit acte de normalitat, una declaració de principis de suport explícit a dues trajectòries valentes, compromeses i amb personalitat, allò que fa possible el dia a dia desacomplexat d’aquest país tan maltractat i tan viu.
Avui, a més, la idea de país en plena activitat es reflecteix, per excés, sense cap mena de dubte, en la concentració de propostes, amb la naturalitat que hauria de ser quotidiana, de trobar al Pep Gimeno a Gràcia, al Tradicionàrius nostre de cada any, al Miquel Gil i al Manel Camp fent repassos intimistes de cançons per a la memòria i el plaer, al mix més desitjat de Manel i Joan Miquel Oliver, i la ferma opció del Cesc Freixas -no us perdeu la bellesa feta mot i carícia que li dedica el Xavi Sarrià a Vilaweb– en la sempre estranya i entranyable Barcelona, aquesta monstruosa i desitjada ciutat a qui no deixen fer el paper que li tocaria. I per mor de la gosadia del BarnaSants, ens sentim empesos a viure-la dies i dies seguint la programació més atractiva, i a anar empenyent fins al final per poder viure la batalla amorosa i sonora entre caps i casals de la mà d’un delicat i expert mestre de cerimònies, l’Òscar Briz. No us el perdeu. Sabreu on actua? A Barna, Sants o València?