Ahir, dissabte, dia 8 d’abril, va ser un dia important. La CAL va convocar un gran acte a l’Auditori de Barcelona "Per un futur sense límits, Països Catalans".
Va resultar ser un acte necessari i oportú i, sobretot, il·lustratiu de la situació política que patim.
Per una banda, la gran i bona feina feta per omplir l’Auditori amb prop de 2.000 persones. Per una altra, el contingut i el nivell de l’acte. I encara, la demostració que les mobilitzacions del febrer d’enguany, especialment la del dia 18, no han estat fruit de la casualitat.
Els parlaments de Martxelo Otamendi, d’Euskal Herria -en català!-, Monique Richard, del Quebec, de l’Arcadi Oliveras i del Josep M. Terricabras, així com els poemes recitats per la Carme Sansa i el Miquel Gil, o l’actuació del Feliu Ventura, van deixar ben clara la voluntat d’un poble, dels Països Catalans, d’esdevenir lliures.
Curiosament, un cop més, la força i la dinàmica s’evidencia a través de la societat. Avui, cap força política amb projecció mediàtica ens parla clar i ens planteja on cal anar. La CAL fins i tot es mulla amb el referèndum i demana el "NO". Tant els costa als d’ERC i a les organitzacions de l’Esquerra Independentista de definir-se d’una vegada i començar a fer campanya per arribar a tothom en condicions i amb garanties?
L’acte d’ahir va ser un pas més en la consolidació d’un espai social de dignitat i sobirania, sense dubtes sobre quina nació és la nostra, sobre les necessitats de la llengua i sobre l’autodeterminació nacional i social. Significativament, la CAL, en la celebració dels seus 10 anys, ens marca els àmbits i ens empeny a avançar. El camí ja està indicat: Països Catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com sosté la Plataforma pel Dret a Decidir, en primer lloc CAL PARTICIPAR (bandegem l’abstenció). Vot en blanc, vot nul,… als indepes i a vegades als catalans en general ens perd la literatura, el voler-ho fer tan macu i filar tan prim que al final la caguem. Oi que no estem d’acord amb l’avortó parit al Congrés espanyol, oi que alguns haguessin estat d’acord amb el projecte del Parlament Català? Oi que alguns NO haguéssim votat ni allò del 30S? Oi que a ningú NO agrada l’avortó? Oi que NO es reconeix la nostra nació? Oi que NO se’ns permet un finançament just? Oi que NO… NO, NO, NO…NO. Algú dubta que el vot clar, català i sobre el que no poden haver manipulacions, malinterpretacions és el NO.
No tinc tan clar que la majoria de l’electorat del PP segueixi les consignes del seu partit, crec que més aviat s’abstindran i fins i tot algun votarà pel si. I encara que no fos així, qui té més pes a la societat catalana? El PP o l’independentisme-sobiranisme-nacionalisme? I si un grapat de tontos útils voten pel NO i el NO guanya ja els donarem les gràcies a Rajoys, Acebes, Zaplanes. Si ho tenim clar i tots (o la gran majoria) ens decidim pel NO potser alguns del PP votaran com nosaltres (gràcies veïns de ponent!), mai nosaltres com ells.
Pengem senyeres i estelades al balcó amb el lema “DIGUEM NO!” Què els polítics i els mitjans de comunicació sàpiguen de qui és el NO.
DIGUEM NO!!!