L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Primer va ser la revelació. Ara és el fenomen. Però no podeu tractar-lo amb normalitat d’una vegada i deixar de dir foteses per arreplegar xavalla?!
En la societat que vivim, qualsevol cosa es pot convertir en or, efímer i corrupte, per a gaudi immediat d’algun desarrelat i esmaperdut caçador de tresors i talents, com si d’esclata-sangs es tractés. Sobretot, cerquen per surar enmig de la mediocritat, sense paciència, recremant qualsevol bellesa que es planti al seu davant. I voldrien que tothom tingués els ulls embenats i el cor glaçat i el posat nerviós. Noves avantguardes en diuen d’allò que apareix i desapareix amb la mateixa velocitat que la inexistència, que la inconsistència, que el desarrelament.
(Continua)
I la majoria, desconeixedors de la realitat, de la tossuda realitat, d’un país que viu amb la duresa de caminar cara amunt.
Dissabte passat, Xàtiva, en segona convocatòria, glatia i retronava a redós de la veu de Pepe Gimeno “Botifarra”. I es desvivia, i plorava, i cantava, i s’emmirallava. I ho feia amb algú que no és nat artista, que no és portaveu de clams lleugers, que no és quotidià florilegi per a falses lloances.
El Gran teatre es feia gran i menut sense control. Immens i espectacular marc de trobada i esclat, raconet íntim per als sentiments més personals. L’amistat, l’amor, el dolor, la festa, la faena, el compromís, els dies i les nits, la mar i l’horta, la lluna i els animals, l’acudit i la memòria, l’honor i l’homenatge, la joventut i la vellesa, de poble en poble… la nostra vida en l’escenari, en la veu, en els cors, en els ulls!
Però, a qui vam anar a veure que triomfa, que ens fa recórrer els quilòmetres d’aquest allargassat país, que exhaureix les entrades, que presenta discos en clam de multituds? Quina és la darrera novetat del mercat discogràfic?
Ves per on, és algú que canta les més dolces havaneres, el més sentit vetlatori, que reclama als vells a l’escenari perquè mostrin el protagonisme de la vellesa en la nostra col·lectivitat; algú que promou cants de batre l’any 2009, que renova la jota o es recorda del calendari i estima convilatans i parents.
Algú, meravellosament actual, que dóna continuïtat a la vida i al país, amb la naturalitat de sempre i amb la força de mai. És algú que contradiu els entesos i es fa escoltar en l’i-pod, en el You-tube i que no se sent estrany pel seu país i la seva gent.
Quan l’estimat amic Vicent Frechina ens erisà la pell amb les seves paraules amigues, respectuoses, decidides i ens demanà que comencéssim a aplaudir, vaig saber que la nit seria encara més potent que fa tres anys, en el mateix lloc, amb el mateix motiu i amb la més gran de les satisfaccions. Els temps avancen i el país es mou. Botifarra hi té molt a veure. Llavors, superat per la popularitat, avui commòs per una realitat que coneix i ha volgut intensament.
La nit no ens va fallar, i ens apropà al sentit pregon de la complicitat, a la idea primigènia de col·lectivitat, de celebració, de lliurament.
Una nit pigallada d’estrelles còmplices en la música, la cançó i la dansa, en la senzillesa d’una espectacularitat idònia i en l’esclafit del missatge d’una terra i un país amb memòria i voluntat. D’un país amb ritmes diferents quan és hora de cantar i de sonar, però que hauria de conèixer com batega la realitat en cada racó abans d’inventar-se ritmes en altres àmbits. Un país per conèixer més i per farolejar menys.
Al Pepe Botifarra l’he conegut de ben a prop, en intenses i emotives i rialleres vetllades al Lluçanès, a Xàtiva, a Barxeta, al CAT de Gràcia, a Cal Macarró de Calaf, a Massalfassar… I no hi ha dubte de la seva vàlua com a cantaor i del nivell dels músics amb qui munta els espectacles. Però encara hi ha menys dubte del seu pas de senzilla còrpora i ferma ànima. D’algú capaç del diari anar i venir d’honesta i comuna ocupació, amb poders per asseure alcaldes de populars etiquetes i d’alçar veïns amb popular passió.
Novament, Xàtiva, amb la llum de la tarda oferint el recer de la Costera, i amb la nit moguda de presentació de falles. Passejar-la, de la plaça Santa Tecla a la del Mercat, per l’Albereda, pels carrers i carrerons que t’acullen, ens entonà i posà a punt. I quan en marxes, amb la veu del Botifarra i les imatges d’una nit inoblidable encara ben presents, sents que marxa amb tu ben endins. Marcant el retorn ben aviat. I marcant ritmes…
Dissabte passat, Xàtiva, en segona convocatòria, glatia i retronava a redós de la veu de Pepe Gimeno “Botifarra”. I es desvivia, i plorava, i cantava, i s’emmirallava. I ho feia amb algú que no és nat artista, que no és portaveu de clams lleugers, que no és quotidià florilegi per a falses lloances.
El Gran teatre es feia gran i menut sense control. Immens i espectacular marc de trobada i esclat, raconet íntim per als sentiments més personals. L’amistat, l’amor, el dolor, la festa, la faena, el compromís, els dies i les nits, la mar i l’horta, la lluna i els animals, l’acudit i la memòria, l’honor i l’homenatge, la joventut i la vellesa, de poble en poble… la nostra vida en l’escenari, en la veu, en els cors, en els ulls!
Però, a qui vam anar a veure que triomfa, que ens fa recórrer els quilòmetres d’aquest allargassat país, que exhaureix les entrades, que presenta discos en clam de multituds? Quina és la darrera novetat del mercat discogràfic?
Ves per on, és algú que canta les més dolces havaneres, el més sentit vetlatori, que reclama als vells a l’escenari perquè mostrin el protagonisme de la vellesa en la nostra col·lectivitat; algú que promou cants de batre l’any 2009, que renova la jota o es recorda del calendari i estima convilatans i parents.
Algú, meravellosament actual, que dóna continuïtat a la vida i al país, amb la naturalitat de sempre i amb la força de mai. És algú que contradiu els entesos i es fa escoltar en l’i-pod, en el You-tube i que no se sent estrany pel seu país i la seva gent.
Quan l’estimat amic Vicent Frechina ens erisà la pell amb les seves paraules amigues, respectuoses, decidides i ens demanà que comencéssim a aplaudir, vaig saber que la nit seria encara més potent que fa tres anys, en el mateix lloc, amb el mateix motiu i amb la més gran de les satisfaccions. Els temps avancen i el país es mou. Botifarra hi té molt a veure. Llavors, superat per la popularitat, avui commòs per una realitat que coneix i ha volgut intensament.
La nit no ens va fallar, i ens apropà al sentit pregon de la complicitat, a la idea primigènia de col·lectivitat, de celebració, de lliurament.
Una nit pigallada d’estrelles còmplices en la música, la cançó i la dansa, en la senzillesa d’una espectacularitat idònia i en l’esclafit del missatge d’una terra i un país amb memòria i voluntat. D’un país amb ritmes diferents quan és hora de cantar i de sonar, però que hauria de conèixer com batega la realitat en cada racó abans d’inventar-se ritmes en altres àmbits. Un país per conèixer més i per farolejar menys.
Al Pepe Botifarra l’he conegut de ben a prop, en intenses i emotives i rialleres vetllades al Lluçanès, a Xàtiva, a Barxeta, al CAT de Gràcia, a Cal Macarró de Calaf, a Massalfassar… I no hi ha dubte de la seva vàlua com a cantaor i del nivell dels músics amb qui munta els espectacles. Però encara hi ha menys dubte del seu pas de senzilla còrpora i ferma ànima. D’algú capaç del diari anar i venir d’honesta i comuna ocupació, amb poders per asseure alcaldes de populars etiquetes i d’alçar veïns amb popular passió.
Novament, Xàtiva, amb la llum de la tarda oferint el recer de la Costera, i amb la nit moguda de presentació de falles. Passejar-la, de la plaça Santa Tecla a la del Mercat, per l’Albereda, pels carrers i carrerons que t’acullen, ens entonà i posà a punt. I quan en marxes, amb la veu del Botifarra i les imatges d’una nit inoblidable encara ben presents, sents que marxa amb tu ben endins. Marcant el retorn ben aviat. I marcant ritmes…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
PRECIÓS!!!!!
Xe, vingueres i no saludares! Jo també hi era!