Dissabte passat, en acabar la manifestació del 25A a València, vaig refer el camí, aquest cop en tren, fins a Museros. Sé que la passejada des de l’estació fins a Massalfassar és curta, agradable i planera i fa goig de fer-la, sobretot si t’espera un bon sopar i la companyia dels amics de l’Infern.
El tren, el metro de fet, t’asserena i t’obre les sensacions al pas pels pobles de l’Horta nord, on recrees l’anar i venir de la gent i t’evoca sensacions de quotidianitat i memòria.
El dia havia estat càlid, assolellat, i havia escalfat el territori. Començava a albirar-se el temps proper, de maig, de juny, d’estiu.
En arribar a l’estació, activàrem l’obertura de les portes i vaig iniciar l’assalt de l’andana. De cop, implacable, com una bufetada als badius, la penetrant i intensa aroma de les flors dels tarongers em va sacsejar completament. Per fora i per dins i fins la memòria. Inconfusible, constant, extrovertida, l’aroma s’apoderà de mi i em féu inspirar amb fruïció, a la recerca de la certesa que no era una flaire del moment, sinó del lloc, del temps, l’anunci de les nits de maig inoblidables.
I l’esnifada em portà onze anys enrere. Una setmana de nits úniques anant de València al seminari de Montcada de l’Horta. Una setmana d’intenses vivències compartides amb la gent de la Crida la Solidaritat de la comarca, preparant una històrica assemblea general que va fer de la Crida una important organització nacional. Aquelles jornades de treball al Micalet, el sentit únic de la militància, el sentit col·lectiu de compromís, s’amania dia rere dia i nit rere nit amb la immersió en els camins de l’Horta que ens sadollaven i ens cobrien del perfum de les flors dels tarongers. Una descoberta, aleshores, que he reconegut en altres moments, però que em retornà completa, torbadora dissabte passat.
És cert que el monocultiu del taronger és un problema a molts llocs, però també és cert que l’aroma de la seva flor, d’abril a maig, quan el dia escalfa, és un meravellós regal de nit. I allunyar-se’n, com la mateixa malaltia que asseca els tarongers i els deixa sense força, té un nom: tristesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
bon dia o bona tarda ja, amic Aleix.
de nou descripcions de les que m’agraden. diga’m “simplista”, però últimament em concentro més en la forma de les coses que en el contingut. estem envoltats de tanta miseria, en tots els aspectes, que prefereixo disfrutar dels aromes dels tarongers i oblidar des problemes que pugui representar el seu monocoltiu.
…doncs…com tenim l’hort de ca la toca?? ja ha exclatat??
una abraçada des del cor de la city…
manel