L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Han passat tants dies que està més a prop tornar-hi que explicar-ho. Però la promesa esdevé deute i ni que sigui per compromís cal tancar el plaer de la volta per un dels dies de Sant Jordi més normals que he viscut en mig segle d’anar fent tombs.
I és que després de l’impacte d’Alcoi, vingué una passejada de nivell, d’autèntica categoria, per Cocentaina, València, Cullera, Gandia, Massalfassar i la Mata, amb espirituosos i arrossos i un munt de país al detall. Sí, la ruta no està desordenada sinó que el desordre és la forma més organitzada de poder recórrer el país per abastar tot el possible.
Després d’un esmorzar relaxat a Cocentaina, visita al mercat setmanal i el primer avís que la Mata es començava a fer present: una sabateria mostrava, orgullosa i punyetera, la varietat més gran d’espardenyes hagudes i per haver. I cap a València, a fer l’obligada ruta vora el mercat central, la llotja, part del Carme, l’Octubre, on comprar el llibre del dia -de Joan Fuster o mapes del país a peu-, el Cafè Lisboa, a la fallera plaça del Doctor Collado, i un dinar com a premi per tanta faena: al Bodegó de la Sarieta, al carrer Juristes. Allà, la claror que entra del carrer pel pati de luxe on viu el restaurant, és la garantia d’un arròs que reposa fins al punt precís del gust més autèntic. Picadetes, vins del país, delicada posada en escena, sense parafernàlies i la segona millor carta d’aiguardents i altres espirituosos -la millor, la fa el propietari, a poc a poc, i encara no està enllestida-. Un moment per aturar en la panxa i el cervell.
Però la jornada encara tenia una cirereta per posar.
I és que després de l’impacte d’Alcoi, vingué una passejada de nivell, d’autèntica categoria, per Cocentaina, València, Cullera, Gandia, Massalfassar i la Mata, amb espirituosos i arrossos i un munt de país al detall. Sí, la ruta no està desordenada sinó que el desordre és la forma més organitzada de poder recórrer el país per abastar tot el possible.
Després d’un esmorzar relaxat a Cocentaina, visita al mercat setmanal i el primer avís que la Mata es començava a fer present: una sabateria mostrava, orgullosa i punyetera, la varietat més gran d’espardenyes hagudes i per haver. I cap a València, a fer l’obligada ruta vora el mercat central, la llotja, part del Carme, l’Octubre, on comprar el llibre del dia -de Joan Fuster o mapes del país a peu-, el Cafè Lisboa, a la fallera plaça del Doctor Collado, i un dinar com a premi per tanta faena: al Bodegó de la Sarieta, al carrer Juristes. Allà, la claror que entra del carrer pel pati de luxe on viu el restaurant, és la garantia d’un arròs que reposa fins al punt precís del gust més autèntic. Picadetes, vins del país, delicada posada en escena, sense parafernàlies i la segona millor carta d’aiguardents i altres espirituosos -la millor, la fa el propietari, a poc a poc, i encara no està enllestida-. Un moment per aturar en la panxa i el cervell.
Però la jornada encara tenia una cirereta per posar.
(Segueix)
Tot i el pacte amb l’amic Frechina, les entrades per veure els Manel, la nit de Sant Jordi, a la sala El Loco, semblava que es volien resistir. Sorpresa que trencà les previsions i tot i l’excursió al centre comercial on hi ha la casa de música Amsterdam, al límit de prendre el vol o canviar de comarca, els Manel havien arribat abans a la seva gent que la nostra confiança a fer-se realitat. A les 6 de la tarda només quedaven 50 entrades i eren a taquilla, a partir de les 9! El Vicent no s’ho creia i els seus sempre precisos càlculs havien de començar a cercar noves explicacions. A les 9 en punt, a la porta del local, la gent s’hi anava atansant. Teníem la cua ben aferrada i les entrades no se’ns podien escapar. Un cop al sac, encara vam tenir una estona per compartir bar amb les estrelles musicals i l’establiment, el bar Va de bo, va passar a formar part de la nostra memòria. Un concert sensacional, carregat de moments estelars, dalt i baix de l’escenari, trobades i descobertes i la sala es posava als peus dels graciencs i la seva traça per dur endavant la nit, que amb déu i ajuda arribà a les corrandes, on el Barça, l’estress d’alguna i l’amor de dos xiquets es van convertir en protagonistes d’una nit de Sant Jordi d’una normalitat sempre buscada al cap i casal.
L’endemà, la ruta ens duia a Gandia, però per fer bé el trajecte de l’Horta Nord a la Safor, calia vorejar milions d’apartaments a Cullera i aturar-se a la vora del Xúquer a fer un arròs, mentre els ànecs posaven l’animació a l’escena.
Al vespre, al Casal Jaume I de Gandia, els companys d’Independentistes de la Safor havien organitzat una xerrada sobre experiència municipal i m’hi havien convidat. Sota l’atenta mirada de Joan Fuster -quina satisfacció la seva presència!-, una experiència molt interessant. Coneixences i retrobaments. De tornada, la nit estelada ens dugué de nou a Massalfassar, a prop de l’Infern, a casa.
Ja només quedava un dia d’intenses descobertes. La Mata, als Ports, l’objectiu de treball i d’un gran plaer. I és que quan la gent té els ulls oberts i viu amb els peus sensibles a un sòl de llargues hores treballades, poc més es pot esperar que escalf, intensitat, saber i bones sensacions. Les espardenyes de Cocentaina eren filles d’aquest poble, tants anys a l’ombra de Morella, i que elles mateixes van servir de base per escampar i donar via a un camí, dur i rocós, però propi. El Ramon i l’Imma, coneixedors de tot plegat, ens fan l’aprenentatge ben dolç i profitós. Descobrim la joia, el tresor del catàleg de la Iata: unes espardenyes d’hivern, fetes per encàrrec, punt de conjunció del territori amb la manta morellana, la llana de les ovelles dels Ports, la cinta feta de planta de la conca del Bergantes, el cosit de les mans de l’Imma i el Ramon i l’ànima càlida de fang de la comarca. “Copete” per als amics i privilegiats, que com jo i altres caramellaires, ens escalfem els peus aquest fred hivern gràcies a les trapelleries de la Montserrat. La trobada ens aportarà els mots i les imatges per a l’estrena de la secció d’Oficis i artesans de la revista Caramella. De la Mata a Prats de Lluçanès hi ha un trajecte que han fet centenars d’espardenyes, de la Iata a Cal Canal. Avui ja no hi van. Però l’atzar, a voltes falaguer, les torna a dur per altres vies a les sabateries del poble.
Han passat tot just cinc dies. Cinc dies de saber on es mou el país, l’allargassat país que batega sense aturador, cada dia més indiferent a la mà dels estaquirots. Cinc dies d’immersió per constatar que un país -des d’una comarca a una nació, passant per un racó de món puntualment identificable- es fa a mesura que es viu i es coneix. I com ens passa amb la diferència entre sentir i escoltar, només si escoltem el que sentim sabrem qui som i on som, per poder seguir avançant i arribar on anem. Parlar per parlar ens fa perdre el país. Viure’l ens fa molta falta!!!
L’endemà, la ruta ens duia a Gandia, però per fer bé el trajecte de l’Horta Nord a la Safor, calia vorejar milions d’apartaments a Cullera i aturar-se a la vora del Xúquer a fer un arròs, mentre els ànecs posaven l’animació a l’escena.
Al vespre, al Casal Jaume I de Gandia, els companys d’Independentistes de la Safor havien organitzat una xerrada sobre experiència municipal i m’hi havien convidat. Sota l’atenta mirada de Joan Fuster -quina satisfacció la seva presència!-, una experiència molt interessant. Coneixences i retrobaments. De tornada, la nit estelada ens dugué de nou a Massalfassar, a prop de l’Infern, a casa.
Ja només quedava un dia d’intenses descobertes. La Mata, als Ports, l’objectiu de treball i d’un gran plaer. I és que quan la gent té els ulls oberts i viu amb els peus sensibles a un sòl de llargues hores treballades, poc més es pot esperar que escalf, intensitat, saber i bones sensacions. Les espardenyes de Cocentaina eren filles d’aquest poble, tants anys a l’ombra de Morella, i que elles mateixes van servir de base per escampar i donar via a un camí, dur i rocós, però propi. El Ramon i l’Imma, coneixedors de tot plegat, ens fan l’aprenentatge ben dolç i profitós. Descobrim la joia, el tresor del catàleg de la Iata: unes espardenyes d’hivern, fetes per encàrrec, punt de conjunció del territori amb la manta morellana, la llana de les ovelles dels Ports, la cinta feta de planta de la conca del Bergantes, el cosit de les mans de l’Imma i el Ramon i l’ànima càlida de fang de la comarca. “Copete” per als amics i privilegiats, que com jo i altres caramellaires, ens escalfem els peus aquest fred hivern gràcies a les trapelleries de la Montserrat. La trobada ens aportarà els mots i les imatges per a l’estrena de la secció d’Oficis i artesans de la revista Caramella. De la Mata a Prats de Lluçanès hi ha un trajecte que han fet centenars d’espardenyes, de la Iata a Cal Canal. Avui ja no hi van. Però l’atzar, a voltes falaguer, les torna a dur per altres vies a les sabateries del poble.
Han passat tot just cinc dies. Cinc dies de saber on es mou el país, l’allargassat país que batega sense aturador, cada dia més indiferent a la mà dels estaquirots. Cinc dies d’immersió per constatar que un país -des d’una comarca a una nació, passant per un racó de món puntualment identificable- es fa a mesura que es viu i es coneix. I com ens passa amb la diferència entre sentir i escoltar, només si escoltem el que sentim sabrem qui som i on som, per poder seguir avançant i arribar on anem. Parlar per parlar ens fa perdre el país. Viure’l ens fa molta falta!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!