L'Aleix a ca la Toca

De petit, ja havia sentit a dir que quan una casa, una botiga o qualsevol establiment era ple de coses, desordenades, sense control, sense que ningú organitzés el fet, etcètera, hom deia que allò era Can Seixanta.
De més gran i amb la influència arribada de més enllà de la família, l’expressió ha agafat tons fins i tot grollers, però el sentit sempre ha estat el mataix: expressar de forma gràfica un embolic de ca l’ample.
Quan portem setmanes i setmanes sentint a parlar dels col·lapses de rodalies RENFE, el desori de saber per on ha de passar això que en diuen l’AVE, els taps monumentals a les autopistes i les extraordinàries paralitzacions dels aeroports, o l’apagada de llum més monumental no puc més que pensar en aquells mots i m’imagino el país com a Can Seixanta. I és que, a més de tot això, la veritat és que aquí sembla que tothom fa el que vol i que ningú pinta -o vol pintar- res de res. On són els polítics que diuen que ens governen autonòmicament? El Montilla -ja ho sabem que li costa enraonar, pobret- no hi és i no diu ni fa dir res. L’Huguet fa vacances. Els altres sembla que no hi siguin. Quan en surt algun a dir res, resulta que la culpa la tenen dels de CiU-PP. Si surten aquests, és culpa de Madrid. Vaja, Can Seixanta.

Però és que encara hi ha més. Les companyies elèctriques compten bitllets tot l’any -i mai es descompten!- però no poden fer res per solucionar qualsevol problema, demana! amb un d’aquesta dimensió, pobrets!
Els de RENFE avui diuen que són els lladres, demà que potser són sabotatges, després que amb les obres de l’AVE no pot anar res bé, i, sobretot, que la gent tingui paciència.
En acabat surt el de les Infraestructures Ferroviàries-ADIF, i du que tot ve per haver fet entrar l’AVE dels nassos per on el fan entrar.
I la Ministra? Després d’uns mesos de posar a prova la cintura -i les galtes!-, baixa a la colònia i diu que tot s’arreglarà i que sobretot paciència.
I els de les autopistes, que amb tanta gent acaramellada a la seva carretera es fregaven les mans amb fruïció -i per això no podien cobrar més de pressa, diuen-, els van fer alçar la barrera i ja han dit que mai més, només faltaria! I que si la gent vol anar més de pressa, ells ja estan disposats a fer les autopistes que convingui i amb el nombre de carrils que calgui.
I de l’aeroport què dir-ne, si tot funcionava, lent, col·lapsat, inacabable, però funcionava. Doncs això, paciència i que ningú s’estressi.
Curiosament, ningú parla ni demana comptes dels molts milions i milions i milions de beneficis, sobre beneficis, que tenen els que estan al darrere de tots aquests negocis rodons, i serveis inservibles.
I és que si polítics, mitjans, sector privat i empresa pública ens aboquen indefectiblement a fer servir aquests serveis, sense alternativa, i en fer-ho els omplim de cèntims fins a rebentar, com és que ho tenen tot tan malament? Com és que no poden solucionar res? Com és que no inverteixen en això?
I els polítics, sobretot els que es diuen d’esquerres -mentiders, que us cauen a raig les dents, que no en sou gens d’esquerres!-, com és que no hi són, que no demanen responsabilitats, que ningú dimiteix…? I els sindicats majoritaris? I les grans entitats del país? Només hi pot haver una resposta: tots estan lligats de mans i peus als interessos privats que són els qui realment hi surten guanyant amb tot plegat. I ara, allò que fan és ressituar-se i, per tant, els polítics, a fer el paperot i els ninots i a callar que hi ha molt en joc.
Senyorassos -i senyorasses, que també n’hi ha-, la paciència, fins quan?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!